15 juliol 2012

analitzant l'escac i mat

Em recomposo, poc a poc, i em planto en el nou escenari. Ah, sí, segueixo fent el dol, lentament, tancant un espai infinit que ha sigut (segons els crítics), el meu problema emocional, el que ara em fa sentir-me així.


A saber: he fet de la meva feina part massa important de la meva vida. Allò saludable, em diuen, és saber compartimentar, la feina és la feina, i quan plegues, vius una altra realitat.


A favor: diu que això és sa, que no et pots endur "els problemes" a casa, a l'altre àmbit.


En contra: per mi la feina no és un problema, forma part de mi mateixa, de la meva vida. I crec que quan ens analitzem, veiem i sabem que gairebé tothom es sent com un ens relligat, fet de tots els àmbits que el conformen, que ens retroalimentem constament de tot el que vivim.


Llavors, em discuteixo a mi mateixa, i, sense pietat em surten aquells arguments que sempre fem servir els mestres quan parlem de la mainada, la influència de l'ambient, de la família, dels iguals, dels mitjans... i recordo que els grans segur que som iguals, éssers que per molt que presenten dicotomies, ens movem i sentim com un tot.




I llegint i distraient l'enteniment, mentre encara tinc rastres del somiqueig, em surt això:


"Todo el que disfruta cree que lo que importa del árbol es el fruto, cuando en realidad es la semilla. He aquí la diferencia entre los que creen y los que disfrutan." (Nietzche)


I no em sé estar de pensar que, en el fons, aquest és el meu gran problema. Malgrat m'agradin els fruits (parlo dels alumnes i el seu progrés, els resultats) el que realment em fa tenir enfrontaments és la importància que jo dóno a la llavor... perquè ben servada, adobada, estimada i cuidada, gairebé segur que fruitarà... sempre que més endavant els elements adversos no ho siguin tant i tant com per ofegar-la...oi que en entenem?

4 comentaris:

novesflors ha dit...

No sé què t'ha passat exactament però ens entenem perfectament. No és tan important ensenyar-los a memoritzar quatre coses com ensenyar-los que sàpiguen aprendre pel seu compte i que estiguen disposats a fer-ho. Jo ho veig així.

sa lluna ha dit...

Vaja si ens entenem! i sense dir-ho tan clar, també.
Segueix pensat i creient amb el que fas, encara que seguiràs rebent bufatades de tots els vents.
Tots hauríem de ser conseqüents amb el que diem i fem, "altre gall cantaria".

Una aferradeta, nina!

pena ha dit...

L'altre dia llegint un llibre que m'apasiona,El amor es el signo, de Milagros Rivera Garretas, trobava una reflexió que per ser tan evident, ens passa desapercebuda. Quan ens porten al món ho fan mitjaçant la paraula. Normalment, la mare, però també, cada vegada més el pare. Aigua, arbre, caminar. La paraula correspon exactament a allò que descriu. En el inici quan ens ensenyen al món, ho fan de manera que la realitat es correspon amb la veritat. A mesura que ens fem grans el món de la realitat, o al menys el nostre discurs va acompanyat de molt poca realitat. La mentida ens ha anat envaint.
Aquest és el nostre gran problema, encara volem que la paraula signifiqui veritat, quan el que ens envolta, tot es mentida.
Anims Roser,ésser conseqüent amb allò que es pensa, estic convençuda, és el millor regal que ens ha fet la vida.
Una abraçada.

pena ha dit...

...Va acompanyat de mol poca veritat