I demà, tornem-hi.
Exploro la nova interfície i vaig a la meva, a la meva interfície interna.
M'adono, quasi sense voler, que em cau el clatellot com cada vegada que penso en la meva feina. De veritat sóc així com em sembla que sóc? Em cal cada vegada anar ploriquejant com una mena de princesa destronada? No, -em dic-, no és pas això. Dóna el millor de tu mateixa i no esperis la mirada de molts ulls, que ets tú, egoista, que has de mirar més enllà...no demanes un -més lluny, hem d'anar més lluny, dels arbres caiguts...- doncs apa, maca, aplica't la medecina, més lluny, has d'anar més lluny de tu mateixa...
M'estic abraonant contra els inmobilistes, i jo no em voldria haver mogut d'on era? M'he d'aplicar amb urgència la teràpia de xoc. Finalment, mai he buscat conscientment el meu propi èxit, el que m'ha plagut ha sigut el seu, el seu reeixir... Hauré de furgar en la meva consciència, a veure quantes connexions malmeses tinc...
7 comentaris:
Bona reflexió nina, no només per a tu, per a mi també, gràcies!!
Aferradeta
Si em permets, em poso deures: aplicar-me la teva teràpia de xoc i fer el possible per anar més lluny, més lluny de mi mateixa i més lluny jo mateixa.
Gràcies.
Així m'agrada! jo també m'ho aplico: més lluny, hem d'anar més lluny!!!! Un petó, preciosa!
no podem quedar parats....ens hem d'emmotllar a tot
Tot és molt relatiu perquè mai deixem de ser nosaltres mateixos i alhora cada dia que passa som diferents. I si ens trobem bé fent una cosa no volem canviar.Lògic. La teva filosofia és conseqüent amb el què penses i per tant, inamovible dins el corrent del teu pensament. No tens connexions malmeses, actues com penses, i això és coherent amb el que és la Zel. La que conec a través d´aquest blog, i amb la qual puc compartir algunes idees i d´altres no, que per això cadascun és un mateix. No ?
A vegades em treus de polleguera, però no m´agrada que a algú vàlid amb el què fa li trenquin els esquemes, i menys en algú com tú. O sigui que... a treballar.
Apa, i perdona el discurs - aquest digues el que penses, va...és molt perillós. Jo el trauria, però és clar, jo sóc jo i bla bla bla -
Sempre hem d'anar més lluny i tots ens ho hem d'aplicar, Zel.
Perquè tots tenim aquell punt feble que ens encalla, tots. Cadascú el té a un lloc diferent i l'hem de saber reconèixer!
Amunt i crits, Zel!!!
Això, molts ànims! I mirar lluny, ben lluny i trobar-hi temps millors.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada