Relats Conjunts. Els tres músics

El bufó, en un moment de dignitat sobtada, va decidir deixar la cort. N’estava fins al capdamunt de fer bajanades pel rei. La darrera, posar-se una mena de gep sota la camisa i penjar-se tot de picarols a les vores de la roba, el va enfurismar. Després del sopar reial, suat i amb les galtes adolorides de fer ganyotes, va esperar pacientment que el seu amo es retirés a la seva cambra. Prou que sabia què volia dir això de “retirar-se”. Ell mateix hi havia acompanyat un parell de jovenetes que ja li deurien tenir el llit calent.

Sortí discretament per la porta del servei i començà un passeig malenconiós. Girant una cantonada, va sentir una remor de veus. S’hi acostà poc a poc, aguantant els picarols tan bé com va poder.
-Vatua l’olla!- va pensar- Vet-ho aquí, un parell d’estrafolaris com jo i... un frare?
Gairebé sense moure’s esperà pacientment. Alguna cosa havia de passar, tres tipus ben curiosos per trobar-se a aquelles hores de la nit. Fins i tot per un moment va pensar d’afergir-se a la tropa. L’espera va ser curta. Un home esprimatxat, amb una camisola tota tacada, els va cridar. Van caminar junts una estona i es van entaforar en un hostal.

Ell, que sentia un cert remenament de budells, es va treure el gep postís, i va fer un replec amb els picarols –per dins no es veuen tant-, i entrà mirant de no fer-se massa visible. De fet hauria de veure aquella colla sense buscar gaire, estranyots ells.

En un racó, enganxats l’un a l’altre, Pierrot, Arlequí i el frare, es penedien d’haver acceptat l’oferta. A més de fer un ridícul espantós, amb aquells instruments que no sabien fer sonar, el coi d’artista –artista, bffff...- no els deixava moure. Enrampats, estaven. La gent s’amuntegava fent acudits fàcils. L’Arlequí ja havia comptat 5 vegades els rombes del vestit. El frare tenia clar que no arribaria a temps a les maitines i el pobre Pierrot sabia que aquesta vegada, la seva estimada segur que li fotria banyes. Tot plegat per quatre rals. I a més, per la cara dels tafaners, alguna cosa estranya passava amb el quadre. Reien a cor que vols.

El bufó s’hi va repensar. Ben mirat, no sabia que era pitjor, si fer riure a un o fer el babau per tota una colla. I tenia la manduca i el llit garantits. Això sí, reclamaria no posar-se el gep, sota amenaça de llogar-se amb el pintor. Es pot ser bufó, però amb dignitat.