18 d’octubre 2012

la classe petita (3) ...i tres paraules apreses...

Un moment emocionant.
Escenari, la classe petita.
Actor, en J.
Antecedents: Pateix un ictus, (segons sembla) cap als dos anys, seguit d’episodis neurològics convulsius severs. Perd capacitat motriu bàsica, la parla, es torna un nen dependent.
Assisteix a l’escola, amb el suport total d’una vetlladora. Es va passar per tot el procés de recuperar la mobilitat i l’autonomia personal. No mostrava cap interès relacional. No hi havia comunicació verbal, que es va anar reiniciant poc a poquet. Pares anglesos, escola catalana, problema afegit! Els darrers dos cursos fa molts progressos, però ens queda pendent l’aspecte de la comunicació. Es decideix que es quedi un curs més a P5. Sembla que els darrers informes podien afegir possibilitat que també patís la síndrome d’Asperger.
Enguany ha començat primer de CI. El nostre plantejament ha sigut entrar per la part afectiva. Ve a la classe petita sol i amb un grup petit 7 sessions setmanals. Des del primer moment ens entenem bé, ja ens coneixíem una mica.
Per mi és una experiència única. Té tants i tants recursos per comunicar-se...emet tota mena de sons i sorolls, imitacions, cançonetes que “expliquen” accions i estats d’ànim, però la parla... quan aconsegueix recordar paraules apreses, les diu bé, molt bé si són emocionalment significatives per ell. Passa dies de tota mena. Avui, jugant amb lletres grosses, s’ha dedicat a amagar-me-les mentre les anàvem posant, així que he hagut de fer sobre la marxa el joc d’amagar amb el requisit de “si la trobo dius el nom” Es cansa, i se’m tira al coll, cama aquí cama allà i vol que l’abraci i el faci rodar. M’explica coses constantment...i sovint no l’entenc de res...però ell ho intenta una i una altra vegada...
Per ell, les lletres són joguines... Anem a l’ordinador, comptem i es cansa, però amb els jocs és un crak, el deixo gaudir... No sé com acabarem, si parlarà bé, si escriurà i llegirà alguna cosa, però...emociona el seu desfici per ser entès.


4 comentaris:

sa lluna ha dit...

M'he emocionat molt amb el progrés d´en J. Imagino que no tots els ictus són iguals, ni afecten de la mateixa manera si ets un adult o un nen.
En el meu cas recordo que, al principi, el més dur va ser la mobilitat i recuperar la parla. En cap moment vaig perdre la memòria del que havia viscut i après fins llavors. És cert que, al principi, em va sorprendre el meu comportament "esquerp". Sempre he estat una persona amable, amb una diplomàcia natural (com m'assenyala un bon amic) i de sobte em trobava amb que el que hagués callat abans, ara sortia de la meva boca com si res. Un cop fet, després venia la reflexió i la vergonya de la meva resposta. A poc a poc, aquest detall ha anat desapareixent i torno a ser la d'abans. Crec que la necessitat de que estiguessin pendents de mi en aquell moment, era el més important, cosa que no va succeir fins passats set mesos. Llavors vaig començar a recuperar-me emocionalment i "la normalitat" va començar a trobar el seu camí.
Crec que fas bé en demostrar afecte, pensa que potser li passi com a mi que sentia i entenia tot, però no podia expressar el que jo sentia.

Estic segura que en J està en bones mans!!
Bessets per ell i una aferradeta per a tu.

Pais secret ha dit...

Emocionant. La feina que fas és immensa.
un petó

Henry The VIII ha dit...

SuperZel, t'envio un correu que volta pel món, per si no l'has rebut.

Kisses

Subject: CARTA ABIERTA AL MINISTRO WERT
To:

Bienquerido ministro...

Llevo 2 días en el intento de españolizarme todo lo que no consiguió
mi escuela.


No se crea que es soplar i hacer botellas esto...pero siempre tengo
alguien por aqui que me da un golpe de mano.


Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para
alquilar sillas sr. ministro.


Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario,
aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará
usted salir de pollagu....bueno...de un corral de pollos..!! Sí
sí...usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la
independencia, y reconozco que las piernas me hacen higos solo de
pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo sr. ministro.


Hace años que aguantamos, que queremos fumar al campo, vamos...tocar
al dos...para entendernos.


Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que
ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada.


Sabemos que les estamos chafando la guitarra..., ustedes son tanto de
la cebolla como nostros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido
aceite, pero le aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín
sonando.


Hasta ahora nos lo hemos pasado de aquello más bien, pero a decir
verdad todo son ocho y nueves y cartas que no ligan...; por lo tanto
no vamos perder más el tiempo sr. ministro.
En España todo s'está yendo a orrio y no nos quedaremos, preferimos
escampar la niebla...


Bueno...tengo que dejarle: son tres cuartos de diez, es tarde y quiere
llover, así que buen viento y barca nueva...

Un catalán en proceso de españolización.

El porquet ha dit...

Zel, quin post, noia... emociona, fa veure la duresa d'aquesta p... vida a vegades, però com, per fortuna, hi ha gent com tu que la fa una mica menys p... i una mica més dolça. Lluita tant com puguis per aquest nano, la seva vida, la seva fortalesa, la seva innocència bé s'ho mereixen.

Això és escola, això és ensenyar.

Enhorabona i felicitats.