08 de novembre 2012

la classe petita, tardor

Mentre pintem fulles amb en J, que així podem parlar sense que es senti coaccionat, m'adono de com li costa articular segons quins sons, i em meravella la seva actitud incansable... També m'angoixa pensar en el seu futur, i en com allò que, quan un és petit, es pot anar atenent, i fent molt per aconseguir progressos i millores en aspectes d'autoestima i també d'aprenentatges bàsics i funcionals, i en l'abisme que troben aquestes criatures quan es van fent grans.
Se'ls va penjant damunt del cap, potser triat i amb comptagotes, però se'ls demana,  la llossa del currículum establert, que, per moltes adaptacions que hi hagi, per molts PI que es vagin elaborant, es troben en un moment determinat, sovint en la preadolescència, en entorns absolutament instructius. Hauríem de poder convéncer tot el món educatiu que, tot això que en diuen aprenentatges instrumentals bàsics, sovint són una font de patiment inútil. Que si que hi ha aprenentatges instrumentals bàsics, però, són els que s'escullen?
Avui he passat dues hores amb l'E i en S, que fan CS, els dos ja amb un any més. Què coi en fem de matxacar i voler que aprenguin a dividir, a fer proves, a solucionar problemes que de vegades ni jo entenc, si això no ho faran servir mai? I quan seran més grans, si algun pot seguir en una escola ordinària, el que trobaran serà l'ordinarietat en el pitjor sentit de la paraula, com deia la meva àvia, a saber, "no siguis ordinària", volia dir vulgar i sense cultura. I és que crec honestament que hi ha d'haver d'altres prioritats si els volem incloure en el nostre món absurd, que sovint ja comença a l'escola. Com diuen ara, sistèmicament absurd. Osti, és que tenen gairebé el mateix programa que tenia jo de petita! Això si, els han afegit coloraines, mapes conceptuals, requadrets i curiositats, per fer bonic. No anem bé. Gens bé.

3 comentaris:

joan gasull ha dit...

tu ho dius, no anem bé, anem a crear resultats que agradin, encara que a ells no els serveixi per res.
Primer de tot els hauriem d'ensenyar a sobreviure dins la selva que ens han ficat i com defensar-se dels depredadors.

iruna ha dit...

heu pintat unes fulles precioses, zel! i si mentrestant, "així podem parlar amb en J sense que es senti coaccionat" i vos aneu coneixent, me sembla genial.

dius que "quan un és petit, es pot anar atenent, i fent molt per aconseguir progressos i millores en aspectes d'autoestima i també d'aprenentatges", i que t'angoixa "l'abisme que troben aquestes criatures quan es van fent grans".

però, zel... penso que "estes criatures" troben un abisme molt paregut al que tots trobem, i que també quan se van fent grans (quan mos anem fent grans), la situació no té per què empitjorar. d'alguna manera, van aprenent a adaptar-se a cada moment, i si l'abisme els sembla massa gran, també van trobant com fer-se'l a mida.

no sempre, clar, perquè a tots mos pot passar que a vegades mos sentim en precipicis, però estos xiquets que veus ara també aniran creixent i aprenent, fent-se el seu propi bagatge.

tu ara estàs amb ells mentre són petits, però... imagina't que estiguesses amb nois més grans, amb estos preadolescents i adolescents que es troben en entorns, com dius, tan instructius... no et sembla que continuaries sent la mateixa, atenent-los, fent molt per cuidar la seua autoestima, els seus aprenentatges...? me sembla que sí, ja buscaries la manera :), com intenten buscar-la molts professors mentre estan amb ells, encara que aparentment potser sembla que estan encorsetats en "l'ordinarietat".

a mi també em sembla necessària esta feina que dius de concretar prioritats, i penso que si mestres, família i alumnes poden arribar a compartir-les, tot resulta més senzill. de fet, tothom acabem movent-mos a partir de tres o quatre "idees bàsiques" (que no sempre són les mateixes per a tothom), i a partir d'aquí, tota la resta (allò que anem incorporant i també el que anem descartant, perquè la vida és limitada i seria absurd voler abarcar-ho tot), benvingut sigue.

en certa manera, tu a la classe petita, t'imagino com la iaia al rebost, procurant atendre i cuidar tot el que hi ha, reposant aliments, vigilant el que pugue fer-se malbé, i buscant cada dia formes per fer l'esmorzar, el dinar i el sopar amb tots los ingredients, que per la seua part ells mateixos te van indicant també com se combinen i es condimenten.

i si algun programa no t'agrada com està fet, o et sembla absurd, o superficial, o penses que podria millorar fent-lo diferent, per favor, fes-ho. segur que ja ho estàs fent :)

no et desanimes, zel.

zel ha dit...

Gràcies pels comentaris d'ànim!
Iruna, és que jo en tinc des de primer de cicle inicial, fins a 1r d'ESO, i els que em fan patir són els que ara fan cinquè i sisè, que els veig caure el pes de l'escola al damunt, pobrets, amb poques eines per sobreviure en un món de llops! Si és que això m'angoixa, perquè conec la gent que els espera!!!!

Ai, petons Joan, petons, Iruna!