Quatre anys, papa. Avui, en aquest moment queies als meus peus, vençut, després de fer-me una abraçada i dir-me -Un xic millor, fill...-, així, en masculí, tal com m'ho deies sempre. Van ser les darreres paraules i el darrer petó.
Després, t'acomiadares de mi amb els ulls entelats, ja gairebé sense vida. Quatre hores de reanimació sense èxit, darrera les cortines, els teus fills ens abraçàvem entre pips de màquina que ens anaven avisant de l'adéu definitiu.
Aquest cel, que em recorda aquell dia, em porta tot el teu alè, molt sovint. Molt companyó, molt càlid, malgrat els núvols.
Sempre seràs amb nosaltres. Sempre t'estimarem, papa. Hi ha el teu lloc a casa, i als nostres cors.
10 comentaris:
que maco Zel. Les persones importants mai acaben de marxar del tot, mentre hi siguin als nostres records els mantindrem en vida.
Ptonets!
i tant que no bonica...
jo avui fa anys que vaig despedir a la meva avia tambe..pero la tinc ben present
petots per tots dos...
Tots tenim algú per recordar i aquests dies sembla que se'ns fan més presents.
És bonic aquest homenatge a la memòria del teu ésser estimat, que va més enllà de les flors i la visita al cementiri, i que les lletres faran ben perdurable...
Una forta abraçada!
segurament es va guanyar a pols el vostre record, per això el teniu present sempre.
Una abraçada.
un petó ben gran. sempre estarà amb vosaltres.
Som arrels del seu arbre, així seguiran sempre presents en nosaltres...potser amb una mirada, amb una paraula, amb un somriure.
Aferradeta, nina.
en el cor sempre zel....t'envio una gran abraçada!
Una abraçada Zel
Una abraçada, zel!
Publica un comentari a l'entrada