nadala d'estar per casa

Esperarem la nit de trobada, a la taula de casa, dels nostres...

com que no passem gana –sortosos, nosaltres- lloarem la cuinera

per les bones menges, i amb un deix, un polsim de joies passades

somiarem aquells dies de nens, el delit de les postres...

Els nois, ja grans, reclamaran un tió, com cada any, i el tindran,

i un paquet senzill, només un per cap, que no és temps de llepòlies

la nostra mare ens renyarà, lloarà l’estalvi, com cada any, o i tant,

però ens haurem pintat un somriure, volent esborrar cabòries...

Cadascú tornarà a casa, la pròpia, la mitjanit ja morta,

mirant la lluna al cel, si s’escau, potser plena, o un tall

distraurem com podrem els malsons, fent quelcom quotidià,

un llibre a la tauleta, una espelma, o una estona a la llar

I farem com si res, i parlarem de l’inútil de festes pactades

però aquell llum petitó de quan erem infants, una espurna d’escalf,

calladament, muts, la sabrem al fons del cor, encara salvada.