Un conte a bocins. El flequer, o el terror d'en Jan

En Joan havia d’anar a la fleca. La mare li havia demanat d’anar a buscar el pa, com cada dia, i de passada encarregar un tortell pel dia de Reis.

Es sentia un xic perdut, normalment no sortia sol. La mare no ho volia. –És com una selva de cotxes i gent, Jan, i tu encara ets tant petit...- Però aquell matí la mare s’havia despertat amb febre i no podia sortir.

Li agradava anar de la mà de la mare arreu, i sobretot a la fleca. A la fleca, solia amagar-se darrera la mare. El flequer li feia por, però mai ho havia dit a ningú. Si despatxava la senyora Flora, rai! Però si sortia el senyor Amadeu...uix! 

Quan el veia amb aquelles manasses emblanquinades, els pèls dels braços gruixuts, arrissats i... i la pala de fusta, -aquella del mànec taaaan llarg-, li venien al cap imatges horribles de petits infants cuits al forn i pintats com una galeta de gingebre amb sucre glaçat.

I no era pas ben bé per la mida dels seus braços, ni per les manasses, ni per la pala. Això només ajudava en Jan a fer-se enrere quan veia el senyor Amadeu. La por li venia de més lluny. Els nens i nenes del seu carrer, quan jugaven sortint d’escola, sempre deien una cantarella que parlava del flequer

                          
                           Que no t’agafi el flequer de la senyora Flora

                           que ell a la nit els posa a la pastadora,

                           i els més bufons van a la torradora!

I el cas és que ningú sabia on havia començat allò que feia tanta, però tanta por al petit Joan. Bé, ell s’ho creia, i tant que sí! Un dia, que el senyor Amadeu va riure una mica, va veure que tenia unes dents molt, molt grosses. I les seves mans semblaven sempre a punt d’engrapar quelcom, plenes d’arrugues i solcs enfarinats. I posats a dir, també tenia unes celles molt gruixudes i un nas arromangat, com els trolls que sortien als dibuixos de la tele. Li feia por i un xic de fàstic.

(continuarà)