La mare, del llit estant, crida,
-Jan! Tanca bé la porta!
En Joan deixa la barra de pa escabotada a la cuina, i ben galtavermell i mig afogat, puja els escalons de dos en dos, s’acosta al llit de la mare.
-Fill, on vas així d’atabalat? T’has enrecordat de tot?
-Sí, mare. És que...
-Què fill? Digues, va.
-És que he anat molt de pressa. No vols pas el baci? Fas mala cara, mare. No tens pas pipí?
-Em sembla que me n’amagues alguna.
-Que no mare. Tens fred als peus? Vols una borrassa?
-Jan, no fugis d’estudi. Et conec herbeta. que et dius marduix! Va, buida el pap!
-Ostres, mare!
-Mira Jan. Ets un vailet escotorit i ferm. Però cada vegada que parlem de la fleca, o hi anem, fas una cara d’esparvarat que ni jo et reconec. Xerra d’una vegada, bordegàs!
-Jo... és que...jo...em fa vergonya, mare...
-Vaaaaaaaaa!
-Jo... tinc molta por del senyor Amadeu. Ja està dit. El veig tan lleig, tan malgirbat, tan.... res, mare, no el vull ni veure, el somio i tot!
-Jan, Jan... que n’ets de liret, fill. Mira, mentre hagi d’estar enllitegada, t’explicaré un conte i veuràs com quan anem a la fleca la propera vegada, ja t’ha passat aquesta dèria!
-Un conte? I de què em servirà un conte, mare? Jo sento basarda quan m’acosto a la fleca, i això no hi ha conte que ho arregli!
La mare, manyaga, li diu,
-Va Jan, eixancalla’t aquí a la meva falda. Hi havia una vegada...
5 comentaris:
Ja soc a la falda, no pas enxarrancat, que potser em trenque i després no podré alçar-me, però espere en candeletes la continuació.
He, he, jo quan era petita i anava al poble tenia por d'un home que treballava d'escorxador...
Un conte per parts, em té ben entretinguda, i amb un ai pel pobre Jan...quin fàstic és això de passar por!
Aferradetes i bon dia!
M'encanta aquest vocabulari... empordanès, però no només empordanès. Jo hi retrobo paraules que feia temps que no sentia.
esparvErar
*propera vegada: el cop que ve, el cop vinent
*arreglar: adobar
Publica un comentari a l'entrada