05 de gener 2013

Conte a bocins (4) De quan la mare comença el conte

Hi havia una vegada un parell d’ocellets acabats de sortir de l’ou. La seva mare, amatent, sortia i volava i tornava rabent amb tot de cuquets a la boca per peixar-los. S’ho havia de fer sola. El pare, malaguanyat, en un desgraciat accident amb animals peluts, moooolt peluts, de grossos ullals i golafrots, d’aquells de quatre potes que cacen i si et descuides d’escabetxinen, hi havia deixat la pell.

-Què vol dir deixar-hi la pell, mare? Si els ocells tenen plomes!
-Mira, que... se l’havien cruspit. La vida és així, Jan. O t’espaviles o t’espavilen.
-I què feien quan la seva mare no hi era?
-L’esperaven quietons i arraulits al niu, fill. Era fet de bulorda i restes de plomissó, calent i acollidor, comptant que no bufés gaire el vent del nord. I doncs, en vols més de conte o què?
-Sí, mare va... però els peluts...veus com tinc raó quan tinc por d’aquell... i els ullals...ell té dents grosses tamb...
-Va, calla i escolta. De vegades les coses no són ben bé com semblen.

La mare dels ocellets, un moixó femella amb molta experiència de d’altres niuades, els deia sempre abans de marxar que havien de quedar-se quiets i no moure’s. I sobretot sobretot, no deixar-se veure mentre eren petitons. Quan es feia fosc, es sentien les babeques i la mare els explicava com n’eren de xerrameques i quins desficis tenien els ocellots vesprals.
-D’aquests no us en refieu gaire, són caçadors que endrapen de nit, així que vosaltres a recer, m’escolteu? I sempre, sempre, compte amb les bèsties peludes de quatre potes, se les engiponen totes quan ensumen teca.
Un dia de vent fred, molt fred, la mare dels moixonets no tornava. Ells s’estaven quietons, creguts de la mare, però la gana va començar a fer-los una mena de frissanya a la panxona. Es va fer fosc i la mare sense tornar, mentre cada cop bufava més fort la gavatxa. Ells s’arrodien, ben arrodits, molt arrodits! Però més que el fred i la gana, els amoïnava la mare. Semblava que no la veien de qui sap quant.

Però el dia sempre arriba per algú i per ells també. Una veuota completament desconeguda els va cridar.
-Bon dia, moixons. Esteu bé? No va tornar la vostra mare anit?
Dins el niu, els petits s’abracen. Xiuxiuegen ara un, ara l’altre, però cap treu el caparró.
-Escolteu, no us vull cap mal, jo. Només patia per si teniu gana.
Dels dos, el més galiassa, treu el cap. Una bestiola peluda, moooooooooooolt peluda, és a baix la soca i aixeca el cap mirant-los arterament. I es veuen uns bons ullals. I tant.



3 comentaris:

Pere ha dit...

Tot això em fa pensar ...
"L'ocell que cau del niu, ni vola, ni menja, ni viu"

I ara Zel, me'n vaig a esperar els reis :)

Carme ha dit...

Quina por!

Elfreelang ha dit...

he estat bona minyona i m'he llegit el conte.....continuarà suposo....oi? ara m'has deixat garratibada amb la bestiola peluda....que tinguis un bon dia de reis mags!