08 de gener 2013

Conte a bocins (6) De les llepòlies que regala la guilla

-Però mare, m’espantes amb aquest conte! Jo no vull que la guilla es mengi els moixons...
-I com saps que se’ls menja? Potser sí, potser no, pot arribar la mare i...
-Tu sempre dius que els marrecs hem de vigilar amb tot. I la mare dels ocellets també els ho deia, i ells no han fet allò que els manaven.
-Sí, tens raó, però en aquell moment, només podien triar entre morir de gana o provar i confiar...
-Però com pots dir això? Les guilles, de sempre es mengen gallines, pollets, llagregotes i múrries, són!
-Vaja, si ja saps els intríngulis del conte, pleguem, no? Ho saps del cert, sembla...
-Doncs...doncs és que és una guilla peluda i horrorosa, i els deixa unes molledes de pa, els fa una enganyifa i així, quan estiguin distrets, nyac! Segur que se’ls cruspeix i marxa llepant-se els llambrots!
-Doncs mira, saps què? La cosa va anar diferent.

Aquell vespre, amb el cor que els empenyia el pap de tan fort com bategava, els moixonets van prendre les molles just a temps de tornar al niu abans que la guilla... Doncs no! La guilla no va tornar, de moment.

-Oi que t’ho pensaves, Jan, que la guillota tornaria?
-Mmmmmmmmh....sssí!

Poc a poquet, van anar xuclant i llepant els bocins, amb un ull obert i un altre aclucat, fins que la son els va véncer. Els va despertar un raig migrat de sol, que gairebé ni els escalfava el plomissol de la cua, que encara no tenia un aspecte de timó de volador consumat. Alguna ploma escadussera però ja prou forta els anava creixent. I la mare no tornava. Però la guilla sí!

-Bon dia, plançonets! Veig que ja no hi ha la teca a terra. Us vinc a convidar al meu cau, i us torno a assegurar que allà sereu benvinguts i no us faltarà de res.
-No marxarem de cap de les maneres. Restarem quietons fins que torni la mare.
-Ai, beneitons, quina manera de patir per no res. Si de cas, cap al tard us duc quelcom dolcet i llaminer.
-...la mare ja serà aquí, segur...

Segur, segur...no. Si que va tornar la guillassa, amb uns llamins de rusc per rellepar i mastegar. Ai, mesquina, pensaven els ocellets...

2 comentaris:

sa lluna ha dit...

Mira que sóc confiada, però aquesta guilla em té despistada, tan misteriosa ella. ;)

Bon dia!
Bessets.

Carme ha dit...

Jo també són molt confiada... Tanta por que em feia a l'altre tros, però crec que si fos ocellet ja me n'hi anava ara mateix... :)