09 de gener 2013

Conte a bocins (7) De com els moixons segueixen la guilla

Un jorn rera l’altre, la guilla duia als moixons que si un clovell de ceba, que si uns rosegons de pa, una clova d’ou amb un cul d’aigua... I la mare no tornava, i n’eren ben creguts que ja no tornaria.
Una mena de frissanya se’ls havia ensenyorit del cos, i el niu, ben arrossinat, ja poc que els escalfava. Encara els feia mitja basarda l’animalot, però...però...ui!
-I això blancoi que cau del cel?- diu un dels petits, ja força escotorit i amb una neixor de plomes que feien goig.
-Neva, petits. El fred ens arriba feréstec i seguiu enquimerats amb la mare. No sigueu entonats i creieu el que us diu una vella guilla. Pot ser que no torni mai.  I què fareu?
-Segur que ens vols engatussar!
-I que ens has peixat per poder tenir una teca més grassa!
-Que en sou de mesells. Que no us adoneu que amb aquest temporal us convé ser a jóc? No podré venir gaire més dies, jo. Els meus petits em necessiten i poc trobaré gaire res més que casconilles, això serà un ermot d’aquí a poc temps.
Els moixonets, finalment, es van adonar que la guilla tenia raó. Moririen sense remei, en aquell buscall que aguantava el seu niu, gairebé capcinat, a punt de caure.

-Nooooooooooo! Mare, no vull que els ocells vagin amb la guilla. Que no veus que se’ls entatxonarà a la gola i ...
-Doncs mira, Jan. No va anar així la cosa. Els moixonets, arrapats a la cua de la guilla, atabalats, això sí, un xic espantats encara, desconfiats també, van fer el cor fort i es van entaforar al cau de l’animal grooooooooos i pelut.
- I no tenien por mare? Si era la  bestiassa que...
-Xtttt! Jan, xttttt, escolta fillet.

Grooooooooooos i pelut, sí.  Però, quan els petits guillots nyingolaven, veient els moixons, intrusos, la guilla els va fer una bona estricada de cua i orelles. I un temperi de crits i ordres va afogar la piuladissa i el refrec de petites batusses.
-Menuts, l’hivern és dur arreu. El primer que faci rebombori li clavo una gardela. Jo, ni que sigui un ou nial, un llonzo sec o alguna picapolla pansida, miraré que tots tingueu teca.  De sempre les guilles hem rampinyat el que hem pogut, que s’ha de fer créixer la canalla. Però mai deixaré uns moixonets morir de fred i gana.

-Ho veus Jan? Tanta por, tanta por, per res! No sempre les pors són de bé! I demà, reiet meu, aniràs tu solet a trobar el flequer, fa?
-Mmmmmmh, em sembla que jo també tinc caparrassa mare, demà...potser estaré enllitegat, també...

3 comentaris:

Carme ha dit...

A tot arreu i ha de tot, persones bones i persones dolentes, així deu se r també amb les guilles... oi?

joan gasull ha dit...

la història és molt creible......jo almenys he conegut alguna "guilla" que tot i ser perillosa es comportava prou bé..... :-)
Bon conte a bocins.....

merike ha dit...

Quins verbs difícils has utilitzat :( Intento i intento però no puc entendre aquesta història. Molt intel · ligent que jo crec! Com sempre. Bon divendres! Bon any també!