Estic tan indignada, tan emprenyada, tan cabrejada, tan enfurismada, tan rabiosa, tan ... se m'acaben els qualificatius, de veritat.
Molts us penseu que ho dic per dir, però no. Ho dic de veritat. Quan els veig a les notícies, quan els sento parlar de models exemplars de qui ha de dimitir, quan veig les cares d'aquesta colla de cràpules, majoritàriament peperos, (ho sento, els odio a mort, hereus del franquisme, corruptes i dictadors mantinguts pels cognoms i lligams de fa anys i panys), deia, quan els escolto i els veig, em bull la sang, em puja la pressió, i penso que si fos l'any 70 i tingués els anys dels meus fills, m'apuntaria a Terra Lliure. I això que em considero persona de pau. Vaja, m'ho pensava, fins que aquests fills de la seva mare han ensorrat els somnis d'un parell de generacions i els drets de tres. Juro que donaria la presó per bona amb la condició de poder-los exterminar.
I amb tot el morro i el somriure a la boca, i amb la mantellina per anar a missa. Casumlamarequeelsvaparir, així explotessin.
(Hauré de començar un altre quadre si no vull explotar jo de combustió espontània)
6 comentaris:
quan comencis un nou quadre....el blau ni tocar-lo.
casumlamarequielsvaparir.....
En Dickens hi creia en la combustió espontània, es fonamentava en alguns especialistes metges i científics que també ho veien possible, però la majoria de la gent no donava per vàlids els seus arguments.
Xiqueta, agafant aquestes enrabiades no arregles res, tan sols et fas mal a la salut. No vull dir que t'hagi de ser indiferent tot, és clar!! Hi ha motius -molts- per estar absolutament enfadats, decebuts etc... Però hem de fer el possible per no estar les vint-i-quatre hores del dia pensant en el mateix perquè ens hi va la salut.
Pensar en Terra Lliure i en eliminar vides, en "exterminar"... no em sembla a mi que sigui solució per a res. Tu podries viure feliç pensant que has matat algú? No m'ho crec.
Calma, relaxat, tu sola no hi pots fer res, exceptuant agafar un Cheytac M200 i anar-te'ls carregant un a un.
No has d'emmalaltir, no veus que és el que volen, tenir-nos a tots sota els seus peus. El cap ben alt, apaga la tele i lluita pel que creus.
Ànims!!
Aferradetes.
La gent em veu agafar el diari i anar a la pàgina de sodokus directament, i em pregunta si no m´interessen las notícies i jo els responc que ja estic prou de mala llet sense llegir-les....
Tens tota la raó, però mentre nosaltres ens fem mala sang, i patim; ells viuen.
Una abraçada, i jo també em sento així, el que passa és que el terreny personal trontolla, i aleshores sembla que estigui al marge del món. I no, hi sóc!!!
Publica un comentari a l'entrada