Relats Conjunts. Sessió contínua

Aquella sessió va ser un despropòsit des del primer moment.

La noia, desmenjada i curiosa, només volia saber quan cobraria per la sessió, i no podia treure els ulls del paper del contracte rebregat. Li havia costat déu i ajuda embotir-se en aquell vestit llogat, i es sentia com un paó reial amb aquell recoi de diadema de plomes.

Per la seva banda, el suposat pintor, no havia tingut pas més sort. Les mitges li anaven balderes i li queien. El ridícul coset l'emprenyava a base de bé i aquella mena de corsé el feia sentir com una dama de primers de segle. Per no dir res dels bombatxos. Desitjava que la seva xicota no tingués l'acudit de passar a veure l'escena. Va aconseguir gargotejar quatre guixots blavosos, mentre de cua d'ull llegia l'Ara. L'esquena li feia mal, tenia el braç tot entumit i estava tip de sentir nens ploriquejant i fru frus de faldilles, sospirs de cansament i ooooooooooooohs, dels passants que miraven. Sort que no li veien la cara de fàstic.

Qui carai havia tingut la brillant idea de canviar els pessebres vivents per recrear el món artístic de la pintura europea? I tot per quatre euros malcomptats. Coi de crisi.