Iruna, resposta, pensaments classe petita

Quan aquest darrers dies explico que els projectes es van definint, alguns/es, creieu que  parlo de la classe petita. És un sí i un no.

Us sé encuriosits. I és que darrerament no en parlo gens, de la classe petita. 

Torno amb uns pensament i opinions ben meus, que hi ha qui comparteix i qui no. La feina de la classe petita, l'Educació especial, és una feina molt especial. Per qui la fa i per qui l'ha de rebre.

El greu probema del nostre sistema educatiu, la nostra LEC, és que va ser concebuda com una llei comprensiva, inclusiva, amb el propòsit d'atendre la diversitat i intentant que el màxim de criatures possible pogués gaudir de ser atès en un entorn convencional, sigui el que sigui que això vulgui dir per cadascú, mestre/a, pare/mare, alumnes. I que poc s'ha aplicat. Essent bona globalment.  Els mestres, tant que rondinem, som els primers escèptics davant els canvis i solem jutjar-los tots pel mateix patró, (tret de la llei WERT que no s'aguanta ni amb pinces)

L'altra banda és de com entenen els mestres aquesta tasca. Hi ha qui em porta els nens com si fessim "repàs", hi ha qui els porta quan no pot més (que ho entenc, eh?), hi ha qui els porta per aconseguir que siguin i facin "com els altres", i hi ha qui ho té molt clar. El problema és el criteri dels mestres, i la falta d'unitat en el criteri. I l'altre és la massificació a les aules. 

Quan penses que intentaràs fer ambdues coses, donar suport a petits grups per millorar competències bàsiques, hi ha qui et vol a l'aula i qui no, que creu que en ambients diferenciats les feines es fan millor. Que en el fons, tots som diferents. Llavors, si et veuen a la classe "normal" i de vegades te'ls endús, et pots trobar que molts voldrien venir...o al revés!

Jo no m'hi he trobat, aquest curs, però hi ha nanos que no volen, no els agrada sortir de l'aula ordinària. Ben al contrari, m'he trobat a l'altra banda, molts em preguntaven, -I jo, que puc venir?- No és mèrit meu, és propaganda dels altres...que si juguem, que si fem coses "xules", que si hi ha material que no han vist mai a la seva classe, que si sóc divertida...(que poc saben de la meva mala llet)

Pobrets, no s'adonaven que jo era tan aprenent com ells. I que han sigut un xic conillets d'índies. Però amb seny, ho prometo. Clar, per alguns, poder seure a la falda davant l'ordinador o treballar abraçats a la mestra, és un consol. 

Jo crec que l'escola ha de saber respondre a les necessitats individuals i que, en les primeres etapes, és bo i necessari que el màxim de nanos siguin al grup de referència. Que convindria barrejar per edats i criteri d'aprendre uns dels altres, que segons quines activitats poden i haurien de ser intergrupals, però...  
D'altra banda m'he trobat enduent-me grupets que, quan aconseguiem endegar alguna activitat que resultava bé, enriquidora, que els motivava, s'acabava l'estona. I llavors jo enyorava i desitjava ferventment el meu rol de tutora, tenir-los hores per seguir el procés d'aprendre quelcom.

Amb el cor tan dividit, és difícil ser objectiu. Segueixo veient-me més com la mestra que s'està totes les santes hores amb els "seus" nens. I sé, i ho puc dir sense falsa modèstia, que a l'aula ordinària, estic pels que sí poden , pels que van tirant i pels qui els costa. O ho intento amb coratge cada dia. No per "super"res, per ganes, il·lusió, desig d'ajudar, de provar, de millorar, de conéixe'ls més bé i, a la meva edat, d'experiència. 

No sé què faré el proper curs. Si faig balanç, em surten uns comptes extranys, segons ho miri jo, o els altres. Ja sé, en aquesta feina, els fruits costen de veure.