04 de setembre 2013

mare trista... autista

Arriben a la platja. Un home, una dona jove, una adolescent i tres infants ente els quatre i els vuit anys, si fa no fa.
Tal com raja, sense mirar lloc ni paisatge, s'ajacen al costat mateix de l'escaleta de ferro. A l'altra banda hi ha dos cubells d'escombraries. 
La mare calla. Sembla trista. La noieta se'n va a l'aigua de dret, amb els infants, després de deixar un matalàs. Té un cabells rossos preciosos, sembla gairebé la germana de la mare trista, que es veu jove per tanta canalla.
La mare trista s'estira damunt la tovallona, no mira enlloc, no parla. Els infants juguen. Hi ha mala mar, però l'aigua els arriba just als malucs i això que són un tros endins.
El pare agafa l'altre matalàs i se'n va a l'aigua, sense dir res. La mare trista no se'l mira. S'ha tret la tira i para el sol amb els ulls tancats. Es posa de cap a mar i de cara a terra, així que no pot veure la mainada.
Tornen la noieta adolescent i les dues nenes, que són les més grandetes. El pare i el menut segueixen jugant a l'aigua.
La mare trista no obre els ulls, es gira, s'encara millor al sol i no diu res a les criatures que s'emboliquen amb una tovallola i joguinegen, caminen per la sorra i no paren d'enraonar, ni massa fluix, ni massa fort.
L'adolescent també s'estira, ella damunt del matalàs, i no diu res. Passa estona i estona i segueixen jugant les nenes i callant les dones. 
Arriba el menut i s'afegeix al joc. Té fred i es dirigeix a la mare, que ara ja sembla autista a més de trista. Li allarga una tovallola sense dir res i el nen s'abriga, torna al joc.
La mare trista i la noia (ara penso que també trista) no es diuen res. No miren la mainada que van seguint el seu joc de caminar al voltant d'elles.  Tot i que fa vent i amb els peuets aixequen sorra, ningú reacciona, ulls clucs, silencis.
Torna el pare, s'estira el matalàs, s'ajau i sembla que cau. Les tres criatures riuen, les dues dones tristes ni miren. 
Ell tanca els ulls. Diu quelcom i ningú respon. Segueix amb els ulls clucs parant el sol.
Al cap d'una estona el pare desapareix, en un moment ja no hi ha ni home ni matalàs, queden els altres fent el mateix ritual.
Quan he marxat, seguien les dues dones joves i tristes amb els ulls clucs parant el sol i la mainada jugant a giravoltar, abrigats amb la tovallola rodant i aixecant sorra.

2 comentaris:

Surinder Singh ha dit...

Well...
Fashion Photographer

Lectora corrent ha dit...

Quantes històries podrien teixir-se per explicar la tristesa de la mare trista!...