amiga, estimada, valenta, va per tu.

Sé que no t'agradarà, però intentaré no deixar massa pistes.

El meu cap volta, rumia, volta i es perd al bosc dels desitjos.

L'altre dia, no fa gaire, vaig fer unes colònies amb els nens. L'eix eren els animals i les emocions. Vaig estar relaxada i tranquil·la, però et vaig tenir present, ni sé el perquè, Et desitjava aquella màgia, et volia entaforada a la meva butxaca gaudint d'uns moments de sortir de les pròpies pors i d'entrada en les acceptacions.

LLavors vaig pensar,

-calla, burra, si ella és un crak, en això de les acceptacions!-

La meva pobre ànima va seguint, com pot, les giragonses del meu cap i el meu cor s'entossudeix a voler plorar.

Jo prou que m'hi escarrasso. Però sembla que aquest any només ens duu bofetades, clatellots, mastegots fuetades i alguna punyalada que no saps com entomar. Llavors, fins ahir, sovint els meus pensaments volaven prop de la torre Galatea, prop de la màgia de la nostra ciutat comuna i et recordava ferma, valenta tot i que amb el cor ferit.

Ara, avui, el tens fet a miques.

Sé que hi ha al teu voltant sobretot dues persones (i més) que t'ajuden a recollir bocins i recomposar una vida.

Però et penso, et sé a prop i voldria que els déus et regalessin un àngel, el que ja no tens, per sempre més al teu costat. No pas com una ombra, no. Un àngel ben present que et seguís amanyagant, que et digués que ets la dona més maca del món, i que et fes pessigolletes per adormir-te a la nit, amb un petó a cau d'orella.

Per si de cas el bosc màgic em va deixar una fada, te la faig arribar amb instruccions concretes.

"jo hi sóc, només si tu vols ser-hi, no hi  ha altra veritat..."