Uaaauuuuuuuuuuu!

Començo a escriure aquest post just quan l’Iniesta acaba de marcar un gol com una casa de pagès al Real Madrid. La meva intenció inicial era dedicar-lo al «Ara Mateix»», elogiar la seva desimboltura, l’agosarement de parlar sempre de tot i de tothom sense embuts. Però... davant d’aquest gol, realment interessen a algú, aquestes complicitats de blocaire mig acomplexada? I és clar que no! I menys en aquest espai! Si fos la Zel, no em caldria rumiar-hi gaire. Cridaria “Uaaauuuuuuuuuuu!” o “Visca el Barça!!!!!!!!!!!!!” o “Som invencibles!”; penjaria una bandera blaugrana al mig del bloc; enviaria en Mourinho a fer penitència a unes illes perdudes al nord de Groenlàndia; i, com a traca final, proclamaria la independència de Catalunya. Com m’agradaria, ésser la Zel! 

Foto: Fabiogis50 (Flickr)

Per molts anys!

La Zel ha fet 4 anys. Els qui en coneixem la creadora, la Roser, sabem que ella en té algun més, però tampoc no gaires, no us penséssiu!

He volgut acompanyar aquest escrit de felicitació amb aquesta mirada dolça, perquè la Roser, a través del seu blog, ha estat això: una mirada atenta i incisiva, però dolça, a la realitat i al món.

Jo ho resumiria amb una sola idea: Ara mateix és, des de fa quatre anys, l'espai per als indignats i per a la indignació. Ja veieu, uns quants anys abans que nasqués aquest col·lectiu!

És la veu de la indignació i la veu dolça que educa els nostres fills. Un cóctel tan irresistible com una mirada dolça.

Que per molts anys segueixis amb aquesta empenta i amb la valentia de dir les coses pel seu nom!

Víctor Pàmies i Riudor
[Raons que rimen]

escletxa a l'inrevés

una escletxa a l’ombriu
bada l’ull i brilla un raig,
enlluerna el papalló daurat, el cega

enganxat al fil de la teranyina
espeternega entre un polsim d’or
llassat es dóna, espera, infeliç s’adorm

s’acosta filosa l’aranya, i ell no entén
que la bèstia llisqui pels fils, fàcilment,
rabent se li acosta, abraçada de mort

no sap que elles, quasi humanes
texeixen dos fils, igual de forts
un per matar i un per viure, no compta la sort

pinyol

ombres absents en un mar de dunes
-càlides inconformistes,
juganeres polimòrfiques-
les sorres juguen a cridar núvols
enganyant caminants per no restar soles

ensota, cuquets i larves
pessigolleixen deserts obrint camins foradats
cercant fredor i aigua
mentre una llavor solitària es nodreix
dels pensaments fèrtils dels mercaders

al pou, el camell somia sol
mentre el nen menja dàtils i enterra el pinyol

(col·laboració Roda poètica juliol)

Microconte (celebrant amb l'Arlequí)

Semblava fàcil. Sortirien de casa per darrera vegada i caminarien fins que les cames decidissin per ells el lloc i el moment, el lloc on acabar el seu camí i el moment just per fer-ho.

Encetaren dos camins alhora, el de la memòria i el de l’oblit, embolcallats per la boira i pel seu amor infinit, segurs que el darrer port seria, des del moment que els acollís, el racó més fèrtil, el recer més dolç.

(felicitats Arlequí, són anys!)

Per cert, aviat em tocarà a mi!