la mort, amb el seu to de testimoni de vida quotidiana, d'home de poble, sense voler trascendència
:
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s'ha mort?»
i que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres.
:
la mort, en el desencís després de l'arraconament, tip ja de contravenir les convencions, després de tanta lluita
:
destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap
senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!
cremeu-ho tot... aquestes són les meues darreres paraules, la
meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m'agrada
pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos
contribuïa a l'escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.
no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m'han
estat fets! no accepte la meua condemna, que és
excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els
meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.
esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels
vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.
hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat
d'ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.
la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.
condemnat a un exili que sé que no meresc, i
contra el qual no puc fer res, vull que s'entenga que això que
us demane no és més que un acte de protesta, l'únic
que potser m'està permés encara: enceneu una gran foguera
a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte
què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu
un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el
nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.
.
L'amor
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
.
Simbologia del seu esperit subversiu mai perdut de lluita,
apte, fins i tot, per encomanar als infants.
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
Ella tenia una rosa
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
:
(encomanem-bos ara, més que mai, d'aquest esperit)
:.
Un record de postguerra
:
Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.
.
L'humor i el sexe
t'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t'has mort en caure per l'escala
Col.laboració a l'homenatge a Vicent Andrés Estellés.
