Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris col.laboracions literàries. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris col.laboracions literàries. Mostrar tots els missatges

06 de novembre 2012

desvetllar


Aquest foc roent que il·lumina la nit
i ens desvetlla,
ens salva dels covards desigs de tancar-nos
amb pany i clau,
evasions inútils dels incendis foranis
que, rabiüts, ens roben el plaer somiat
dels camins de belles consignes

Abraonats, nuant-nos com les arrels més fondes
foradarem els rocs que ens volen jacents
i renaixerem en la consciència de ser un,
un sol batec que retruny...


(una col·laboració a Itineràncies Poètiques)

06 de febrer 2012

la cara fosca (roda poètica febrer 2012)



“Així amanyagaré el teu cos...”

li deia, i s’acostava, i el pressentia

només que no hi havia als seus ulls

allò que la boca deia

ni a les mans allò que prometia

quan, amagant la mà rera l’esquena

l’únic desig que tenia

no era fer de dos cossos un,

allò que, obsessiu, perseguia

era ensorrar el meu,

a l’únic son

etern, a l’oblit profund.


(col·laboració a Itineràncies poètiques, i ja toca, massa dones mortes)

17 de gener 2012

Chop Suey. Relats Conjunts, 50 propostes.

-I com és que no el deixes?


-No sé on anar, Rosa. Si torno a casa, el pare em dirà que la culpa és tota meva, que surto massa, que no fa per una dona casada sortir i conversar amb les amigues, que una dona ha de ser a sa casa...


-Escolta'm, per molt que t'hagis maquillat, la bufetada d'anit és veu de lluny. No pots seguir d'aquesta manera. Un dia et matarà.


-No, Rosa, si en el fons m'estima, ho sé. Però ell és d'un altre temps, només és gelosia, després ... després, quan se n'adona, se'n penedeix i m'omple de petons, m'afalaga, em fa regals. No veus quin abric tan bufó em va comprar la setmana passada?


-Però tu ets una dona lletrada, vas fer taquigrafia, et guanyaries la vida la mar de bé...i a més, sense fills, què t'obliga a viure amb algú com ell? És que no t'entenc, la veritat...


-Jo...vaja, hi ha coses, saps? Al llit...al llit m'omple, i... no sé, sé que m'estima, de veritat...


-Tu mateixa, però em sembla que, si no prens una decisió, acabaràs malament.






L'endemà, quan la Rosa la va trucar, ningú es va posar al telèfon. Cap de les dotze vegades. D'això, ja fa deu anys. Ara en tindria 35.



18 de desembre 2011

Verità? Relats Conjunts

-Nuriiiiiiiiiiiiiiiii! No m'estiris la mà!
-Jo? A mi què coi m'expliques, jo toco pedra!
-No m'espantis, no m'espantis, deixa'm la mà, vaaaaa!
-Però si això és buit, ben buit!
-Que no, coi, que algú m'estira la mà!
-Va, no facis el burro i entrem a veure els mosaics de terra...
-Però...però si no puc treure la mà! M'estiren, coi!

La Nuri se'n va, entra enriolada pensant que li prenc el pèl.
Llavors, sento una veu coneguda...

-Senyora, sisplau, treguim d'aquí, prometo no retallar cap més partida dels presupostos! Prometo complir el que vam prometre, prometo...

Foto estrebada a la meva mà, sota risc de perdre-la. No em fotran més. Si algú se'l creu, que vagi a buscar-lo.

27 de novembre 2011

Tamir (pels "Contes divers")

En Tamir és un nen especial. Camina sol, mira qui sap on, i, si fos company teu a l’escola, et costaria de parlar amb ell de futbol o de cromos. De fet, ni tan sols li agraden aquestes xapes arrodonides que feu saltar a cops i que us fan asseure a l’hora del pati enlloc de córrer i fer danses enjogassades tot voleiant com abans feien els infants.
T’explico aquest conte, perquè entenguis que no hi ha cap nen igual però sí que teniu coses en comú. Tots els nens del món sabeu entendre els animalons.
El dia que al Tamir el reis li van deixar un ocell dins d’una gàbia enorme, amb la porta oberta, els ulls se li van fer grossos primer, de la sorpresa, després xics pel somriure gran que li va transformar la cara.
Si vols parlar amb en Tamir, pregunta-li pel seu ocell. Veuràs!


Pel blog Contes divers




23 d’octubre 2011

Un conte de màquines i la caixa màgica. Relats Conjunts.

La gent del poble n'estaven fins al capdamunt del senyor. Des que tenia les seves màquines, poc sabien com s'havien de guanyar la vida, i molts havien migrat per buscar el mos i la feina que a poble no trobaven.


El mecànic era un bon home, sí. I guardava un gran secret. Havia de treballar sempre sol, i tenia una caixa d'eines que només obria en la més absoluta solitud. La duia arreu amb ell, fins la posava sota el coixí quan dormia, guaita tu quina meravella...


Quan el mecànic es va trobar sol davant la maquinària espatllada, es va assegurar de tancar-ho tot. Ni una escletlla, ni un foraniu per on el poguessin entrellucar.


Poc a poquet va obrir la caixa i una munió d'éssers petits, petitons, amb un capellet negre, en van sortir escampant-se arreu, i dient,


-Bona hora, l'amo, feina, volem feina...Vinga, l'amo, feina, feina!

Vatua l'olla, quin secret, oi? i ja em teniu el mecànic dient,

-Agafeu una clau anglesa!

-Ja tenim la clau, amo, més feina l'amo, feina!

-Ocupeu rodes i engranatges!

-Fet, amo, més feina, feina, l'amo!

-Encalleu claus i pistons, i femelles i cargols!

-Fet, amo, feina, més feina!


I doncs, ara tots a una...


"Si tu l'encalles fort per aquí,

i tu l'espatlles fort per allà,

segur que es trenca, es trenca, es trenca,

ja ningú l'engegarà..."


I així fou com, els petits homenets del capell negre acabaren amb el "negrer" del poble.


I conte contat, ja s'ha acabat.
(adaptació d'un conte popular que té tantes versions com països on s'explica)

02 d’octubre 2011

sóc una dona... (Jocs literaris JesúsM Tibau)

Dia 2 d'octubre.

D'aquí quatre dies i tres hores seguiré sent una dona, amb un any més al cor.
Si fos un home, d'aquí quatre dies i tres hores, seguiria sent un home amb un any més a l'esquena.
Si més no, això diuen a poble.

Sóc una dona...saps què vol dir?
Sembla que tinguem l'omnipresència escrita als gens.
Se'ns suposa una mena d'estatus d'ésser multitasca, funnambulista a l'hora de fer, talment un pop amb un estri, un fill, una peça de roba, una moixaina, una escombra, un telèfon i una orella oberta i amatent, repartits sàviament a cadascuna de les potes. La pota que queda du el volant del cotxe.

Mira de dibuixar-ho, au. I mentrestant, pensa-hi, saps què vull dir?


17 de setembre 2011

Relats Conjunts I want you (1a proposta)

Mira'm!

Que em miris et dic!

Ni pacifisme ni hòsties!

Seu i calla. Mira i escolta!

Després, et donarem el número i el macuto!

N0! No hi ha crispetes! A callar!
(I el subversiu que ha penjat el video, ja em sentirà!)








07 d’agost 2011

Per molts anys!

La Zel ha fet 4 anys. Els qui en coneixem la creadora, la Roser, sabem que ella en té algun més, però tampoc no gaires, no us penséssiu!

He volgut acompanyar aquest escrit de felicitació amb aquesta mirada dolça, perquè la Roser, a través del seu blog, ha estat això: una mirada atenta i incisiva, però dolça, a la realitat i al món.

Jo ho resumiria amb una sola idea: Ara mateix és, des de fa quatre anys, l'espai per als indignats i per a la indignació. Ja veieu, uns quants anys abans que nasqués aquest col·lectiu!

És la veu de la indignació i la veu dolça que educa els nostres fills. Un cóctel tan irresistible com una mirada dolça.

Que per molts anys segueixis amb aquesta empenta i amb la valentia de dir les coses pel seu nom!

Víctor Pàmies i Riudor
[Raons que rimen]

19 de febrer 2011

et declarem la guerra, nosaltres... (sense senyal)

No volem la teva miserable almoina...
m’escoltes sepharad?
volem el que és nostre,
ho prendrem per la força si cal,
esbotzarem les teves muralles,
farem callar les boques d’alè pudent,
menjaràs les teves deixalles,
et podriràs entre les teves runes,
viuràs en la més trista de les soledats,
t’envoltarà el poder del pobles que has fagocitat
i moriràs, finalment,
en la més trista de les soledats,
amb l’única companyia dels ossos dels morts
que mai has reconegut.



Nosaltres, acostumats a sobreviure,
recordarem com lluitar contra els dracs,
i guanyar, perquè la teva supèrbia
t’ha fet perdre la por a la ràbia dels justos.

14 de febrer 2011

frisança

L’instant que perdura en mi
el tinc gravat a les mans,
-records de tacte frisós-
i gravat al cor, per sempre.
.
Solcs i marques de temps que fou
fèrtil,
cabassos de tímides moixaines
ric,
moments de sang que bull
roent,
de petons ferotges
moll,
de llàgrimes perdudes
càlid,
el musical compàs de passes bessones
.
Com vols que hi hagi oblit?
.
(seguint la roda poètica)

11 de febrer 2011

consol (seguint la roda de poemes)


Lent el camí de les hores
al rellotge del teu cor,
batec a destemps, colpit per la tristesa
Llargues les hores foscanes,
i encara la boira al matí
contrapunt de la pena,
mantell gris i humit...
posa fre al desig d’hores noves
que jo et duré un cistell de sol
amb un pom de flors roses
de l’ametller florit
.

03 de febrer 2011

alfabet

amb sorra i mots farem castells
de somnis blancs, nous mons silents
escuma i vers, onada i vent
mitiguen plors, inventen mots
mai abans dits
només pensats
per ser infinits...
.
contenen pau, desgranen goigs,
vessen veritats, escampen llum,
un alfabet de nou creat
per dir a l’humil, al desterrat,
al nonascut, al menyspreat
jo crec en tu, i et penso així
de nou feliç, reinventat...
.
(seguim amb els intents de jocs poètics)

02 de febrer 2011

melòdic (a itineràncies poètiques)



els crits surten lliures, sort...
i lliurement canta la gola el clam
es va perdent el so, s’acaba l’aire
i en surt, només, la ranera de la mort...

.

mort... i és que feia nosa un mot ferit
que t’embosssava el coll, perquè
darrera seu, en l’esperança,
hi havia d’altres clams de bon sentir

.

escolta bé, que ho sents?
la cantarella d’un infant que salta...
és el teu cor, lliure per fi
després de transformar el negre dol
i treure’n la cadència d’un violí...
.
.
(Us aconsello llegir Itineràncies Poètiques,
una cadena de poemes encadenats sortits a raig
segons allò que t'inspira el darrer llegit)

30 de gener 2011

Jocs Literaris (Tibau dixit...)


Em quedaré quiet una estona.
Llàstima que no em veig els ulls, però diria que faig el posat just, d'allò que diuen "pobrissó....".
Quiet, per molt que se m'adormin les potes, quiet.
Mira, tu, aquelles es giraran, i segur que si faig una regirada de cap i miro amb peneta, se m'enduen...
.
.
Res, han passat de llarg...
Quan es faci un xic més fosc, aniré a la plata a menjar, de moment, quiet...
.
.
-Mama! Mira quin gos, pobret, tan sol... entrem i demanem si el venen?
-Ni regalat, rei. Tinc treballs a pagar el nostre menjar, només ens faltaria un gos, ara...
.
Res, no hi ha manera, ni així...
Osti! ràpid, Rosquilla, amaga't ràpid, una colla de xinesos!!!
.
(Tibau, perdona'm els tòpics, gairebé estava tot escrit...)

23 de gener 2011

Relats Conjunts. L'amor i la mort.


A la ràdio s’escoltaven sovint missatges de reclutament, prometent un futur gloriós pel després, un estatus d’heroi, honors i feina.

Alguns van a la guerra per principis. Ells, per principis, no hi anirien. Tenien la seva pròpia guerra. Experts en l'art de sobreviure amagats, sabien de la mort de no poder ser, de no poder viure.

Quan l’avís per Aloysius de presentar-se obligatòriament al quarter de reclutament va arribar, sabien que no hi havia sortida. L’Ernest ja havia rebut el seu, era només qüestió de temps. Amagar-se i fugir per sempre no semblava massa difícil. Experts en no ser, no viure. Potser, aquella guerra seria una oportunitat. Potser, si la sort els acompanyava, a França podrien viure junts i lliures.

Amuntegats com animals al vaixell, els homes reaccionaven per instint. Allà, el fred i la por van ser aliats misericordiosos que els van permetre moments d’afecte enmig de bromes grolleres. Riure amb un rictus amarg, plorar com qui se’n fot dels covards i simular abraçades que per ells eren ben tendres...

El rumor que s’acostaven l’hora, el desfici per actuar, fos com fos, s’estenia aquell vespre previ, només hi havia temps per engreixar les armes i assegurar que tenies amics que et cobririen.

Quan la portella de la llanxa es va abaixar, ells eren a les darreres fileres, sense pressa, el casc enfonsat per dissimular les llàgrimes. Sabien que no dispararien ni un tret. Tot i haver escoltat el missatge i saber que havien de fugir de la platja, s’estimaven més fer-se el mort que matar. Allà d’on venien ja ho eren de morts. Aquí, que el destí hi digués la seva.

Tots ja eren a baix, Aloysius es va ajupir a cordar-se les botes mentre l’Ernest l’esperava mirant incrèdul, boira i fum, gris, roig negrós, crits i por i brams i trets... Paralitzat, una mà va agafar la seva. L’amor i la mort.

Enmig de tants cossos erts, i la llanxa, només un troç de mar i la sorra, el seu destí. Diuen que a Utah Beach van morir pocs homes, 197 de 23.000.

Oficialment ells eren a la llista.

(una altra col·laboració amb Relats Conjunts)



07 de novembre 2010

mortadel.la diu escriu (col·laboracions literàries)

-Anna, no diguis res, però em sembla que algú ens segueix...
-Sempre tens por, Maria, ja saps que si la mama ens deixa anar soles a jugar és que no pot passar res.
-Ja ho sé, però tenim una cosa al darrere, t'ho dic de veritat!
-Mira, no hem de tenir por, la mama diu que sempre hi ha un angelet que ens vigila...
-Tu no et giris, però avui no és un angelet, em penso que és un gos...

:
(Col·laboració amb Mortadel·la casolana)

16 d’octubre 2010

mut

sola, espera l'amo des de temps reculats
no ha caigut el vidre, vés a saber perquè,
i s'ha colgat la pols més vella,
l'aire s'ha enfosquit...
ja no queda esperança, ni els camps enyoren collita,
les panotxes es tomben prenyades de gra,
que no prendrà ningú, ni cap nen farà nines de pallofa...
és cert, les guerres són això, s'esmuny en soledat
la vida que no ha pres l'enemic...
i no queda sement per refer cap nissaga.
.
Una col·laboració al blog "mortadel·la casolana"

04 de setembre 2010

Vicent Andrés Estellés, record d'una clau que obre tots els panys.

la mort, amb el seu to de testimoni
de vida quotidiana, d'home de poble, sense voler trascendència
:
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s'ha mort?»
i que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres.
:
la mort, en el desencís després de l'arraconament, tip ja de contravenir les convencions, després de tanta lluita
:
destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap
senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!
cremeu-ho tot... aquestes són les meues darreres paraules, la
meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m'agrada
pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos
contribuïa a l'escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.
no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m'han
estat fets! no accepte la meua condemna, que és
excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els
meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.
esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels
vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.
hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat
d'ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.
la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.
condemnat a un exili que sé que no meresc, i
contra el qual no puc fer res, vull que s'entenga que això que
us demane no és més que un acte de protesta, l'únic
que potser m'està permés encara: enceneu una gran foguera
a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte
què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu
un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el
nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.

.
L'amor
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
.
Simbologia del seu esperit subversiu mai perdut de lluita,
apte, fins i tot, per encomanar als infants.
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Ella tenia una rosa
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
:
(encomanem-bos ara, més que mai, d'aquest esperit)
:.
Un record de postguerra
:

Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.
.
L'humor i el sexe
t'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t'has mort en caure per l'escala

Col.laboració a l'homenatge a Vicent Andrés Estellés.