Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris neures meves. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris neures meves. Mostrar tots els missatges

31 de març 2012

qui es vol carregar què...brètols pagats?

Tornar a parlar de la vaga i les manifestacions és balder, massa comentaris repetits i demagògics, que fins i tot amb els drets que té cadascú ens barallaríem. A mi només m'inquieta una cosa. Jo vaig ser i des dels inicis a la vaga del matí a Girona, en teoria, la tensa i violentadora, "molt diferent de la de la tarda". Alla hi havia des de gent gran com jo i molt més, oficinistes encorbatats i senyors grans amb xiulets a la boca, avis i famílies, joves amb rastes i més mudadets. Era la dels sindicats minoritaris, indignats i "antisistema". Hi havia fins gent de Càrites.


Vam estar seguint del matí fins al final, i del que es diu que va passar, al que va ser, hi ha un abisme. Un contenidor que van voler tombar els deu cares tapades i no se'n van sortir, ara, crits davant les seus bancàries, grans asseguradores i grans superfícies, tot el que volgueu. I algun petard, sí. I aplaudiments quan abaixaven persianes. Sí.


Això en una petita Girona. Però de cop, sortia algú d'algun carrer i s'afegia a llançar quelcom, i si no hi havia quòrum desapareixia.


Em pregunto d'on surten els cada vegada més nombrosos violentadors a Barcelona. A cada manifestació n'hi ha més, i sobretot si és per raons socials o de país. Segur que hi ha brètols d'ofici, però segur que hi ha brètols pagats.


El que m'agradaria saber és qui els paga. Estic segura que interessa desviar l'atenció i quedar-se amb imatges i fets que permetin que tots passem pel raser d'agitadors socials.


Segur, però segur que n'hi ha una colla que entren per una porta i surten pel darrere i no pas només gràcies als forats que permet el sistema judicial.


Pensem a qui interessa desballestar les demandes, i sabrem d'on pot venir una part de tot plegat.

13 de maig 2011

blogger caigut?

Aquesta setmana ha caigut el Blogger...
Algunes de les fotos desaparegudes...








Si serveix de consol, no només ha caigut el blogger. He caigut jo, en picat. Més m'estimo no dir res de la meva setmana...


Algú s'anima a venir a donar-me suport moral? La canalla està...està...està insoportable! Després de tants dies de treball i observació, de voltar, sortir, flairar, classificar, fer col·leccions, mirar documentals, fins i tot algun en anglès per això de la motivació, d'haver-nos hidratat amb aloe, de tastar i tornar a recollir mostres, avui una gran majoria semblava que venien de l'hort...amb les butxaques buides.



Què he de fer? He arribat a dir que demanaria la baixa, en un moment de desesperació. Concloc que els importa un rave? Ho deixo estar pel curs que ve? Ploro?


Ah, això sí, quan ha tocat ballar per preparar la festa de final de curs pels pares, hem ballat de tot, del twist al rock, de l'ska a "l'arrapat"...


D'acord, ho he entès, voleu dir que...em dediqui a ballar amb ells i a cada pas, els explico alguna cosa, no?


Snifff, ja se m'han acabat els recursos. En el treball de resum final, he arribat a veure dibuixada una fulla enorme de la qual sortien un matoll d'arrels, valgamdéusenyor...


22 de març 2011

{€}


Llegiu, si us ve de gust, això
En aquesta operació "Amanecer de la Odisea", ens preguntem qui deu ser el genial poeta que posa títol a les suposades operacions humanitàries...
O sigui, som l'Ulisses que navega/vola/cavalca/ per salvar Ítaca?
Diu, Ítaca és Bengasi? Gadafi és el Cíclop?
I qui és Homer?
I posats a preguntar, ens podem refiar de l'ONU?
I encara, hi ha dictadors que primer són bons, i després dolents?

22 d’octubre 2010

curioses coincidències (t'agrada la senyoreta?)



En un poble petit petit tenir nous veïns és poc freqüent, però he tingut sort. Ara som al nostre carrer quatre famílies. El nous són del meu ram, mestres. Són joves i molt molt agradables, acollidors i planers.
Ha passat un mes i mig de l’inici de curs i encara hem de fer el cafè de “compartir parets i xerrada”, com diu ella. I és que quan arribem al divendres, ella i jo coincidim en el mateix. Necessitem dos dies d’hivernació per descansar el cap i l’ànima.
:
-Què passa amb els nens ara? -em diu ella, culpant-se de poca experiència...
-No sé, noia, però és ben veritat que ara sembla que cada criatura necessita un/a mestre/a per ell/a sol/a -li dic jo... (respectant la paritat de sexes) cosida d’escola i anys...
-Eh que sí? –diu ella- Tots em criden, m’estiren, demanen atenció constant, és com una bogeria... Se'm mengen, m'absorbeixen...
::
I jo no puc estar-hi més d’acord. Escolliria aquesta feina mil vegades de mil que tornés a néixer, però, pares i mares que tingueu fills petits, plantegeu-vos molt seriosament com heu interpretat, interioritzat i aplicat el sermó mediàtic dels darrers anys de l’atenció i l’amor que necessiten els infants.
:
Crec honestament que un percentatge elevadíssim de pares són esclaus dels seus fills. Preocupats o neguitosos per si ho sabran fer, culpabilitzant-se per si han de treballar, interpreten estranyament la dedicació i fan de l'amor una mena de compra-venda.
Seduits, els riuen totes les gràcies. Babejant, aplaudeixen qualsevol coseta nova que aprenen, cosa que està bé sense passar-se, que és d’allò més normal que els infants aprenguin i parlin i escriguin i ajudin i col·laborin i creixin, coi, que és el que toca, madurar. També maduren els fruits i no piquem de mans als préssecs i a les taronges...
::
Pel carrer, als bars, cada estoneta que veus uns pares amb els nens en moments de relax, és un constant sentir cantarelles de “mooooooooooolt bééééééé!!!, com si fos una proesa acabar-se un entrepà o baixar el tobogan, i ai festa, i tot una joia, i tot els ho dónen i si et menges el berenar et compro una “xuxe”, i aniversaris d’anar en gran grup on sigui però que com a mínim hi hagi atraccions, i a la llar d’infants i a Infantil, corones de rei d’aniversari, i... Vaja, els reis del mambo des que tenen ús de raó, com deien abans... què voleu? Quan toca pencar i posar-hi el coll i compartir “l’estrellat” amb 25 en una aula, i deixen de ser “l’artista convidat”, i han d'aprendre a respectar l'igual i compartir, passa el que passa...

I la mare que pregunta “T’agrada la senyoreta?” Collons, t’agrada la senyoreta, que jo els pregunto si els agrada la seva mare a ells? (això vaig dir directament ahir mateix a una mare) Que potser per un atzar sóc una cosa mengívola, jo? T’agrada la senyoreta, t’agrada la senyoreta... au home! Com vols que li agradi, si teòricament li mana fer coses, i li posa normes i límits, li diu que no a alguna cosa i...en fi...
:
per si de cas, farem una enquesta aquí al costat...
:

26 de setembre 2010

els principis (no ens mataran)


els principis només troben el seu significat

si hi ets fidel, i t'hi empares

en la pitjor de les circumstàncies


.

(potser no servirà de res, potser ens criticaran,

però ara més que mai, serem fidels als nostres principis,

que és ben fàcil dir que encara tenim principis

però menys mantenir-los en temps de prova)

12 de setembre 2010

contra el poder (969 apunt capicua)

hi ha lletres que mai passen,
que sempre que les escolto penso, el dit a la nafra...
del muntatge del video podríem (o no) parlar,
i algunes imatges són passades en el temps,
d'altres potser jo no les hi posaria,
però la lletra...
ai, la lletra...
diu tant, però tant...
avui, us la regalo, cal que entre tots
decidim quin poder ens enlluerna,
quin no volem,
i quin és l'únic pel qual lluitaríem...
jo, pel poder de la veritat i la justícia,
de l'amor i la compassió,
de la igualtat i la vida.
.
.
(compassió 1 f. [LC] Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri. )
.
.
contra el poder que nos enseña sólo aquella mitad
contra el poder de las verdades dobladas
contra el poder de quien conoce pero sangra de más
contra el poder de las canciones guardadas
contra el poder que nunca abraza a los que pueden pensar
contra el poder que nos vigila los pasos
contra el poder que siempre miente en nombre de la verdad
contra el poder que nos convierte en extraños
contra el poder
que debilita y nada da que sólo quita
y deshace lo que está
contra el poder
contra el poder
en cualquier forma que se de
contra la fuerza y mal uso de la fe
desde el poder
contra el poder que abre una zanja entre el amor y el placer
emparentando el bienestar y la herida
contra el poder que no distingue entre morir y crecer
contra el poder que compra y vende la vida
contra el poder que hace del padre ostentador del poder
contra el poder que nos obliga a engañarnos
contra el poder que hace a los hijos reinventar el poder
contra el poder de los que piensan ganando
contra el poder
que debilita y nada da que sólo quita
y deshace lo que está
contra el poder
contra el poder
en cualquier forma que se de
contra la fuerza y mal uso de la fe
desde el poder
contra el poder que no descansa y se detiene a beber
junto a las fuentes del sabor y el deseo
contra el poder que nos bendice en el hogar del poder
contra el poder de la ignorancia y los juegos
contra el poder
que debilita y nada da que sólo quita
y deshace lo que está
contra el poder
contra el poder
en cualquier forma que se de
contra la fuerza y mal uso de la fe
desde el poder

.

08 de setembre 2010

maldecaps inútils

Serà que no tenim prou seny, serà que no sabem on anar, que ens preocupa que les eleccions coincidexin amb un Barça Madrid?
Serà que no hi ha problemes realment importants dels quals parlar que gairebé totes les notícies del dia d'ahir i d'avui giren a l'entorn d'aquest fantàstic esdeveniment? És igual qui es mor i com, que mig món estigui amb aigua al coll, que nosaltres ens posem les mans al cap per una bajanada...
I ens queixem dels inútils que governen? Coi, déu n'hi do si en som nosaltres, de babaus per no dir-ne de més grosses. A veure, si vols votar, votes, si només et queixes i et quedaràs a casa, calla, si realment vols un canvi de rumb (més cap a la dreta o un canvi trencador, que d'aquest hi ha poques, diria que potser una opció) doncs, si vols un canvi de rumb, el ditxós partit t'impedirà votar?
Au, home, siguem seriosos, prou de lladrucs i udols a la lluna, el que cal és pensar molt seriosament qui ens pot donar un bri d'esperança, una espurna de credibilitat i un punt de confiança... i això, és el que em preocupa, quin partit m'ho pot oferir, l'altre partit... un esdeveniment com molts d'altres, bons i dolents, que passaran aquell dia, o no...

02 de setembre 2010

fracàs

una de dues,
- o els han ensinistrat de mala manera abans de l'etapa que comencen,
- o tenen massa pautes imbuïdes al cap i estan desconcertats,
- o...no hi entenc res...
la primera reunió en la meva llarga vida de mestra en la que no hem podut parlar de res relacionat amb aprenentatges, en com ho farem o com ho volem fer, no hem pogut presentar cap proposta ni explicar el pla de treball, ni el projecte de treball nens/pares i cooperatiu que volem engegar...ni res!
una hora i mitja i hem abandonat, citant-los d'aquí a un mes per parlar d'ensenyar i aprendre... i no pas de sabates, roba, esmorzars, material, marcar o no marcar, autobús, entrar, on, com, per on... nosaltres volíem que això fos absolutament secundari i fora neures i no hem pogut o sabut desencallar el monotema...
em sento fatal... i ells, com es deuen sentir?

31 d’agost 2010

quin començament valga'm tots els déus...

-nena!, s'han acabat les vacances, eh?
-sí, tu, però ja vaig començar ahir, jo!
-ah, i què vas fer, si no hi deuria haver ningú!
-no, però la merda sí, que l'hi vaig trobar...
-no fotis, i ho neteges tu?

-i tant, qui vols que m'arraconi els armaris? i em buidi les lleixes?
-però ho fas tu perquè vols o què...
-home, la classe, si la vull tenir a punt, l'he de buidar i fer a fons, que a fons a fons, ja em diràs qui m'ho farà...

així he passat aquests dos darrers dies de vacances, de 10 a 5, sense dinar ni res, amb cafè per anar tirant, jo soleta amb la galleda, la fregona, els draps, arraconant tres armaris plens que pesen com tres vaques mortes, treient la pols a llibres, contes, safates, lleixes, material de tota mena, rentant un a un els pots dels llapis i retoladors, les safates de les ceres i de les tisores, triant i llençant coles, triant i llençant pinzells i pots de pintura, fent tria de papers, matant amb els dits les cuques de la pols, fent canvi de llibres complementaris amb els de l'altre curs, esbandint murals i netejant el munt de capsetes de material de suport, que ja no he fotografiat per no fer-vos plorar (hihihi, ja ho sé, ja que sóc una privilegiada per ser mestra...)
.
estic que em fan mal fins les ungles dels dits, em cou la pell (ja sabeu que sóc "mansfines" i realment el meu destí era ser fastigosament rica, hihihi...), tinc els peus que no me'ls sento de les voltes que he fet per la classe, he parlat i renegat sola, m'ha canviat el color de la samarreta i si no em dutxo, creuran que he fet sol intensiu...
.
però demà...ui, demà, quina pau i tranquil·litat...(si m'aixeco i no quedo clavada...)
.
vaig a dinar, apa, avui no penso visitar ningú, ho sento, demà passat tenim reunió de pares i ens hem de preparar... apa, bona castanyada, que quan comença el curs, el temps passa volant!

20 d’agost 2010

la pastanaga davant de l’ase.

Petita frase que vol explicar reaccions, respostes y conductes de l’adult cap a l’infant.
.
He llegit, aquest estiu. El meu problema (realment ho és) és que normalment em qüestiono força què fem i com ho fem els adults per no aconseguir allò que justament desitgem com a mares i pares i com a educadors. Perquè d’allò que fem o no fem se’n deriva tota una reacció en cadena que nosaltres, impunement, acabem jutjant quan els nostres petits són grans i s’incorporen de manera activa o no a la societat adulta, que també és un dir, això de suposar que som adults pel fet de ser grans.
.
Sovint he explicat i m’he tancat en la idea que una reacció positiva i afirmativa d’una bona feina o un bon comportament ajuda les infants a créixer i estar bé amb si mateixos. Me’n desdic del dit. Bé, no del tot, però sí força. Si més no, hi ha alternatives que no siguin premis-trampa.
.
Una de les coses que fan pensar molt a molts mestres és que quan un és a la seva aula amb els nanos, normalment les coses rutllen. Si a més presumeixes (mea culpa) de treballar reforçant positivament, la frustració és molt més gran encara. Els veus créixer i et preguntes, on era aquell “x” que mirava radiant els meus ulls i m’ensenyava orgullós la seva fita aconseguida? O aquel “x” a qui no calia recordar que les feines s’acabaven i revisaven i es posava a fer-ho sense cap mandra? I aquell altre que aconseguia controlar el seu mal geni? Que sabia ajudar els companys? Hi ha quelcom que no rutlla...
.
Bé, aquest és el sentit final del títol. Crec, (i honestament m’ho plantejo, i ho provaré, i intentaré modificar) crec deia, que aquest infants actuaven per la pastanaga. Per l’addicció a l’elogi, perquè agrada molt que et diguin “Molt bé!”, o que et posin un preciós gomet en una feina ben aconseguida. Crec, i honestament ho dic, que això té el mateix efecte que la nota negativa o positiva d’un “examen”, reforcem respostes condicionades, del més pur estil conductista.
.
I sé, i tots ho sabem, que les pastanagues són més efectives que el pal, (i si voleu pregunteu a l’ase), però perquè l’adulació és més addictiva. Quan s’acaben els premis o els “molt bé” eufòrics davant una resposta a les nostres demandes, habitualment deixen de fer allò que volem. I demanen més, si som pares. O perden les ganes, si ja són grans i no els tens encantats amb un gomet o un premi. Per tant, motiven els premis o els afalags? Sí, motiven a obtenir premis i afalags.
.
El que cal saber és que la motivació, per ser efectiva i duradora en el temps, no ha de venir només de fora, no ha de significar una seducció, ni tampoc un càstig, que res d’això es mantè en el temps. No han de fer quelcom per fer-nos contents (que està molt bé que pensin en els altres, però en aquest cas els ensinistrem per aconseguir el que nosaltres volem). Tampoc pel càstig, les reincidències constants ens ho demostren. L’única motivació duradora la podem fer créixer intentant entendre com aprenen, com valoren la pròpia feina, com avaluen els seus actes, incidint en la maduració i l’autoconeixement. Hem de voler que desitgin de veritat i amb convenciment ser i fer, independentment del reforç, el premi o el càstig.
.
I sí, en aquest camí hem de ser al seu costat, però més per acompanyar i ajudar a que s’analitzin, es coneguin, sàpiguen on fallen i on l’encerten, descobreixin els seus punts forts i febles i els poguem oferir eines i tasques enriquidores per donar sortida a la part millor de la seva particular manera de ser, a superar les pròpies mancances i créixer com a persones. Sense pastanagues mentideres ni pals feridors.
.
(em torno a permetre la gosadia de convidar-vos aquí, jo n'estic prou contenta)

06 de juny 2010

pendent d'un fil

Retornant als principis, (diguem que només n’hi hauria d’haver uns de veritables), un s’adona que, facis el que facis, tot seguirà més o menys igual, que la minúscula àrea que t’envolta espera de tu el millor, i que pocs pensen en com n’és de dur seguir endavant, dia rere dia, avançant cap al no res, sabent que, com més camines, més t’apropes al final.

I diga’m, quin consol pots trobar en mantenir uns ideals que no valen res, perquè ara, d’això, en diuen demagògia? Sovint penses si és la teva bogeria que et fa pensar que només un fil aguanta allò que queda de tot plegat...

Ramadets riallers o cares airades, segons on miro, prefereixo tancar-me en allò inert, mentre el meu cap va sol cap a d’altres desficis. No hi fa res que jo pensi que mano. Ell, el meu cap, s’entesta en analitzar, i el meu cos s’ha assegut al banc del si no fos... i es queda quiet, inert, mentre els pensaments s'entortilliguen en somnis impossibles...

Si no fos per la maldat que mana... és ben fàcil deixar-se endur per la ràbia i tornar-te com ells... si no fos que aquests somnis et recorden qui ets, i què desitges... si no fos que encara estimes, i plores...si no fos...
:

24 de maig 2010

tinc certa obsessió...i un puny m'estreny la gola.

Segur, no puc evitar-ho.
Escolto segons què, i veig una altra manera de viure, com si la gent no s'adonés del moment "Titànic" que vivim.
La darrera, ahir al vespre. Resulta que el FMI reclama seriosament i sense excuses, una reforma del sistema laboral, a fons i dràstica. Un altre sistema de contractacions, més flexibilitat, i a temps comptat!

Bé, jo em pregunto, què més poden fer? Ja només els queda dedicar una part fixa a mantenir els creixents aturats. Una bossa enorme de pobresa a la porta de casa. Millor una almoina de 400 euros, que sous mileuristes. Pel que pagaven a un, en mantenen dos i mig, quasi.

Mal alimentats, capcots, qui s'apunta a la resistència? Qui surt al carrer?

.

.

Sóc pesada, molt. però el bocí d'avui és d'un altre expert. I el punt de comparació és prou interessant! LLegiu, siusplau. Compte, ens porta a molts segles enrera! I, vaja, la sorpresa ha sigut grossa, grossa!

.

.

"Los economistas neoliberales arguyen que el desempleo y la pobreza, plagas económicas letales en el corto plazo, pueden traer consigo beneficios macroeconómicos en el plazo largo. Hay gente para todo: también algunos historiadores arguyen perversamente que la Peste Negra (1348) tuvo consecuencias beneficiosas a largo plazo para la sociedad europea.

.

La resultante escasez de fuerza de trabajo empujó, a corto plazo, al alza los salarios a mediados del siglo XIV, y el súbito incremento de la mortalidad trajo consigo una sobreabundancia de bienes, lo que hizo que se desplomaran los precios. Esas dos tendencias provocaron causalmente un incremento del nivel de vida de los supervivientes.

.

Sin embargo, la escasez de mano de obra causada por la Peste Negra forzó a los terratenientes a frenar el proceso de liberación de los siervos y a extraer más trabajo de ellos. En reacción a eso, los campesinos se sirvieron en muchos frentes de su acrecido poder de mercado para exigir un tratamiento más equitativo o para aligerar las cargas soportadas.

.

Frustrados, los gremios se rebelaron en las ciudades y los campesinos se rebelaron en el campo. La Jacquerie francesa de 1358, la Revuelta Campesina en la Inglaterra de 1381, la Rebelión Catalana de 1395, así como muchas revueltas en Alemania, muestran hasta qué punto llegó la mortalidad a quebrantar las relaciones económicas y sociales tradicionales"


Henry C.K. Liu Analista econòmin i polític, que escriu regularment a l'Asia Times. És conseller del Roosevelt Institute nordamericà, i forma part de l'equip rector de la revista New Deal 2.0.

.

Bé, com diria el poeta, venim d'un silenci, antic i molt llarg, però els silencis, es trenquen quan el poble no pot més. Abans eren terratinents qui explotaven la poca mà d'obra que va sobreviure, fins que, ressecs i morts d'explotació, es sublevaren. Pocs eren els qui quedaven per treballar i se'ls tenia ben collats.

.

Ara són pocs els qui volen mantenir, recordeu, ens obliguen a dràstiques mesures en la contractació, els drets es retallen dia a dia, i això vol dir que molts ofegats acceptaran qualsevol feina a qualsevol preu.

.

Pensar que fa només dos anyets volien, proposaven, reduir jornades per oferir més llocs de treball... Ara és, ho prens o en tenim mil que esperen la caritat.

09 de maig 2010

a la revolta!


Europa, la vella Europa, s’acaba, podrida, corrupta, per mor de la seva tolerància a la dictadura dels tecnòcrates, dels especuladors sense escrúpols, per l’abandó d’allò consubstancial a tota democràcia de drets socials ben fonamentats.
.
Posats als peus de la dama de ferro, ja fa uns anys, es va acceptar callar, deixar en mans d’altri, en el seu cas els botxins neoliberals, el futur basat no pas en la persona, sinó en el producte, sense control dels bancs ni dels diners fantasmes, com una mena d’onada de veure la vida només en funció del beneficis, els moviments borsaris, sense atendre a cap ordenació ni contrapartida estatal.
.
Fantasmes, pirates, alguns corsaris treballant a sou de qui comprava des de l’ombra,(tornem-hi, especulació i més especulació), mentre la vida dels treballadors anava empitjorant, mentre ens havíem d’anar empassant galetes de cianur de retalls socials, laborals, de drets essencials per conservar la dignitat.
.
I es queixen del que passa a Grècia? La dignitat només es recuperarà ara a cops i a crits, perquè ja no hi ha diàleg possible, perquè ells ens venen (ens roben) diàlegs i pactes suposadament constructius tancats en un despatx (en secret i sense testimonis), mentre em temo que parlen de bajanades i posen el seu sou a bon recer. Aquesta Merkel, aquest Sarkozy, els nous déus del despatx, que s’arromanguin de mànigues, que pinten bastos, i ells són minoria, els pobres i desenfeinats, els exclosos, són gran majoria, que es farà forta a força de cops.
.
Hem pagat per les pensions, hem pagat per la sanitat, hem pagat per tenir un treball que sostenia una gent gran que ara veuran com el seu misèrrim sou de jubilat s’escurça, (molts no en tindrem)i ens permetem criticar la generació que no estudia ni treballa, quan no tenen ni possibilitats de treball ni s’esmerça esforç en fomentar el goig per l’estudi. Ells han après dels “liders”, que el treball no dignifica l’home, que "mola" més ser un broker sense escrúpols o un lladre de guant blanc, (que a ells no els passa res)
Que és gairebé inútil voler canviar res, que som esclaus i seguim sota el jou del poder que només hi és per perpetuar-se a si mateix.
.
Vive la resistance!

27 d’abril 2010

la moderació (i els seus paranys)

moderat -ada
1 2 adj. [LC] Que no ultrapassa allò que és considerat normal, convenient, suportable, etc. Un descens moderat de la temperatura. La qualitat és bona i els preus són moderats.
2 2 m. i f. [PO] [RE] Persona que en política, en religió, està allunyada dels partits o de les posicions extrems.
moderado, da.
(
Del part. de moderar).
1. adj. Que tiene moderación.
2. adj. Que guarda el medio entre los extremos.
3. adj. Que no es extremista.
.
Arran d’aquests apunts que sovint no em puc estar d’escriure, em sento obligada a explicar-me, la qual cosa no vol dir que jo tingui raó. Ja se sap que cadascú és ben lliure d’opinar, però el que no és opinable són els fets. Els fets, més que res, ens defineixen. I els fets, en un o altre context, tot i que aparentment poden ser contradictoris, o ben al contrari, molt semblants, defineixen el tarannà de qui opina d’ells.

Posem per cas el fet que es debat sobre el jutge Garzón. Molts, moderadament conservadors, volen oblidar-ho tot, que diuen no cal remoure lleis d’amnistia ni coses de fa més de 30 anys, ja. Alguns, moderadament progressistes, recorden fets com el dels jocs olímpics a Barcelona, i el cremarien a la foguera.
Però el fet objectiu és que se’l posa al seient dels inculpats per voler saber i esbrinar sobre crims de lesa humanitat que no prescriuen, i menys, com deia un dia, si aquelles persones no s’han trobat, no són ni vives, ni mortes legalment. I aquest dret no li pot discutir ningú amb la llei a la mà. Llavors, no crec en la moderació (en una de les seves acepcions segons el diccionari) perquè no necessàriament ens aporta el compromís d’una actuació coherent i justa. Perquè hi ha moments en els que cal ser ferm i decidit, valent i lluitador. Moments de defensar no un home/dona, sinó una actitud.

Posem un altre exemple. Em diu algú, referint-se al mocador a l’escola, que s’ha de prohibir, que en tot cas, seguint aquesta permisivitat, tot seria permès, fins l’anar despullat.
Jo pregunto, i doncs, si hom pretén veure en el mocador la identificació amb una determinada manera de viure, que ho és, però que no acceptem... Coi ja que són aquí que s’adaptin, (quan el que volem en realitat és que no mostrin signes de diferència identitària), com és que ningú parla de posar d’altres símbols que ens caracteritzen (si més no els qui portem per edat un segell d’educació en la fe), en llocs públics, (escoles i d'altres, que encara en queden), o de lluir medalletes de primera comunió, rosaris i d’altres cosetes com aquestes?
.
Dubto jo que al Sant Pare o als bisbes se’ls faci canviar de roba quan surten de l’esglèsia, i mira que fan patxoca de veure... Vull dir que és ben fàcil ser jutge d’altri... Les prohibicions, no ho oblidem, només generen malestar, resistències i finalment conflictes que es poden evitar.
-
Actuem d’una manera sectària, acceptem que es tanquin diaris, acceptem que s’il.legalitzin idees... que més ens falta per ser cada vegada més com aquells a qui critiquem? Ah, sí, moderadament progressistes, vivim en una societat democràtica, defensem les dones i d’altres animals en perill d’extinció... El compromís amb la llibertat, passa per no trepitjar els altres. I els camins per aconseguir que determinats costums s'esvaeixin passa per la tolerància i el temps... Recordeu, el proper pas, com a França i a Itàlia, és prohibir aquesta roba al carrer, gairebé en diríem feixisme, si ens ho fessin fer a nosaltres.
.
L'altra frase repetida és la tan dita de "hi ha d'haver unes normes" I tant, ja ho crec. Cal circular per la dreta de la carretera (aquí, a Anglaterra a l'esquerra), cal ser respectuós amb els altres (el mocador, és maleducat?), cal ser curós amb l'entorn, cal saludar, no barallar-no ni pegar-nos, no convé que ens malparlem, i un llarg etc...però enlloc abans deia que no es podia dur un mocador, perdó, a la butxaca sí... La prova? Canvien les normes d'avui per demà!
.
Més senzill, com algú més aporta: qualsevol cosa que et posis al damunt, finalment t’identifica i et defineix. Oi que per nosaltres lluir símbols d’allò en que hem sigut educats, (o no, que hi ha edats que toca ser rebel) ens agrada, ens motiva, no és cap vergonya ni acceptem que ens prohibeixin? Com és que no es prohibeix entrar a l’escola amb la samarreta del Barça o del Madrid?
.
Per posar un exemple, val, no?

25 d’abril 2010

roses de paper de diari...i irreverència


Passada la festa de rigor,
celebrant abans i després dies de tot,
la terra o la lluita,
queda a l’aire un desig de més,
que ens cal poder omplir els buits
amb proclames o desficis,
recordant passats o treballant futurs...



A mi m’han regalat un llibre d’aquells que no trobes a les parades de Sant Jordi, i és això el que m’agrada, saps? Hi ha coses que són de mal entendre, com ara que parlem de l’enderroc en que s’ha transformat el nostre dia a dia, i l’espectacle de milers de roses que demà seran deixalla, o, si hi ha sort, ompliran el petit recipient de compostatge.
.
Em sento irreverent, i segur que em diran malagradosa, però en tinc el cor ben ple de sentir-me contradir-me a mi mateixa, ai, avui festejo i demà ploro, avui joia i senyera, demà ràbia, o encara més, adormir-nos en un mar de complaença... I que bonic, encara som una terra viva, i la cultura i ... hi ha coses que no poden ser flors d’un dia.
.
La passejada mudada dels senyors efímers, els politiquets, sindicalistes, s’ajunten tots en fervent sardana, encaixades de mans, i pels del fet (sigui festa, sigui llibre), les entrevistes, les flors a les pedres de record, els qui escriuen a preu fet, tot esperant el dia de la gran puixança, ... i signaré, o que famós, i quina sort, la seva lletra en el “meu” llibre... banalitats d’un món inexplicable, quan tocaria sortir al carrer per ensenyar que això no és un teatre.
.
En tal diada, ningú es passeja pels ravals, que n’hi ha arreu, no recorden pas els qui amb tants diners farien bullir l’olla, ni volen saber que d’això no es fa pas una terra, ni un país, que no n’hi ha prou, que qui vol fer senyal d’amor, també pot regalar una rosa de paper de diari, i regalar un llibre dels que dormen a les lleixes, potser regal de fa molts anys, i donar-li nova vida.

.

12 d’abril 2010

semblança

deu pesar molt, la neu?
segur que sí, malgrat l’aparent lleugeresa,
la bellesa efímera i el silenci, com un regal...
.
omples el cap de breus pensades,
conscients o no, sovint un flaix
desencadena automàtiques descàrregues,
neurones que s’atabalen i es descontrolen
.
omples i omples, i sembla tan sa, va bé,
que tu penses, ai! que no ets pas infeliç,
que t’hi veus, i saps i aprens, i vols,
i encara vius, rondines, afalagues, protestes,
i gaudeixes, pateixes...
t’emboliques?
.
fins que tot pesa tant, i gairebé no veus enllà,
no hi ha respir, ni flux, ni sorpresa, ni descoberta...
sents com un tel enganxòs,
teixit enteranyinat, però encara sents...
i saps, que ara mateix t’has perdut,
i no et trobes.
.
enmig del laberint hi ha massa noses.
.

21 de març 2010

"que déu et coroni amb claus de carreta" (dita viladamatenca)

(m'he de desfogar... faig informes/notes/qualificacions/crucifixions...)
A tu, professor/a admirador de les notes numèriques per justes i poc enganyoses, et voldria plantejar uns quants dilemes, que em tenen amb un ai al cor.
.
Com pots assegurar que les teves notes són també justes i que mesuren allò que realment els teus alumnes han après? És que no sé si hi ha balances que pesin aprenentatges...
Quant d’això que ara tan fermament puntuem recordaran d’aquí a un...trimestre? (volia dir un any, però ja no goso)
Quantes enginyoses equacions i integrals es trobarà el teu alumne a la vida?
Qui t’assegura que el fet de saber fer una anàlisi sintàctica estiguis realment educant un bon escriptor/comunicador?
Com goses donar, per exemple, 3 punts per bona actitud? I, més enllà, com valorar justament i encertar què vol dir actitud per mi i per l’altre?
.
Ai, fillets del meu cor...sabeu que sou un llistat de números de colors en una llibreta de profes?
.
Ja, ja ho sé, la meva opinió no compta, i jo sóc el barrufet rondinaire... i la meva feina, amb nens i nenes de 6 a 8 anys no es pot dir que sigui important... per favor, no compareu amb el que ve després, que allò sí que és seriós...
.
Sort que ells, estan prou mentalitzats que ens estem fent unes sabates molt molt i molt resistents, amb una sola molt molt gruixuda, per poder pujar amb un bon coixí les pedres punxegudes, els viaranys i barrancs que trobaran el proper curs, que estem en una mena d’entrenament d’alpinista i no podem anar descalços, que si més no, encara que sagni el cap, els peus s’aguantin... força, vailets/etes del meu cor!

23 de febrer 2010

23F, en pau... i resistència (he anat al mar)

podeu venir amb onades persistents, podeu esquerdar-nos la pell, foradar-nos, deixar-nos fondes ferides
sempre deixarem testimoni, haureu de recular, i retornar, i nosaltres estem avesats a resorgir, sabem de l'ofec, però tenim alè

per pocs que quedem, serem molts, suficients per fer pinya, menuda, humida, però surant i esperant, ben segura
ens plantarem fort a terra, haureu de provar una nova embranzida

blincats potser si, però mai vençuts, fets com estem de fusta noble i senzilla, torts, potser, no pas morts, sempre hi haurà nous rebrolls.

18 de febrer 2010

qui avisa no és traidor...


quieta, lánguida, duerme el agua
ciénago y bruma se confunden
al poco rato se para, aturdida...
posiblemente un espejismo,
esas nubes reflejadas,
ese cielo cargado de nubes plomizas,
¿quizá un juego de luces y sombras?
pero ... retrocede... y no,
no hubo engaño,
¿acaso esperaba ver al niño?
(leyó que dos mujeres murieron hoy)
corren malos tiempos,
“eso” no debería estar ahí...

el vailet potser ja corre,
però les rodes són prou noves,
la carcassa, vestida de brossa
i un punt de color que encara s’endevina...
qui sap, qui coneix, qui em pot dir
què ha passat riu amunt?

17 de febrer 2010

800

A la mare he d’agrair la seva tossuderia en ensenyar-me a llegir ja abans d’anar a l’escola. Amb quatre anyets diu que llegia el diari.
.
Ella ho diu, jo no sé si creure-m’ho, perquè del meu record més tardà, no tinc cap imatge de diaris a casa. Clar que, quan jo era petita, moltes coses les embolicaven amb paper de diari. Jo era de les que anava a comprar i em servien amb una paperina de paper marró les coses a “granel”, com deia ma mare. Jo demanava 3 unces de sucre, mitja lliura de farina o d’arròs, perquè els llegums els teniem de l’hort de l’avi.
.
Però això dels records és tan subjectiu... mai saps si els tens i són teus, o els sents teus de sentir-los explicar...
Recordo, això sí, anar a comprar carbó per l’estufa, i ara m’explico perquè a “Cal carboner” sempre hi trobava un home de pell negrosa, com de sutge posat als porus, tenyit, fosc de manera permanent.
.

Molts anys vaig haver de sentir rondinar la mare dient-me que quedaria cega de tant llegir.
Coi, mama, si tu en tens la culpa! Això li dic ara quan parlem d’abans i riu.
.
No reia pas, no, quan volia que vigilés els meus germans i jo no apareixia ... sempre em trobava prop del galliner, amagada amb un llibre a les mans. Era, com ara, rebel de mena i em feia enfadar haver de creure el que ella em manava.
I no m’agradava haver de fer de mainadera, que sempre es queixaven de tot (com es nota que sóc la gran de casa) A mi que no m’emprenyessin i em deixessin llegir...
.
Em vaig empassar tots els clàssics d’històries “selección”, els de Bruguera. Recordo els contes de Swift, Stevenson, Dumas, Melville, Defoe, Twain, Dickens, Grimm, Perrault, Hoffmann, Andersen, Carroll... Em va costar molt llegir aquelles "Mujercitas" i les "Sissi" no les acabava...
.
I és que per les meves mans van passar tots, em sembla, des dels clàssics juvenils, fins les biografies i els contes. Però a canvi de tant llibre, pels temps que corrien, vaig renunciar (joisament, tot s’ha de dir) a les joguines dels reis.
.
I perquè tant “remember”?
.
Doncs la cosa va així: aquest és el post número 800, i per celebrar-ho, penso escriure el proper en castellà, apa, per tancar la boca a tots aquests lletraferits quixotescos (consti que el Quixot em va agradar molt), que pensen que els catalans no tenim fluïdesa, ni vocabulari ni facilitat per lligar una història amb gràcia i correcció escrita en la llengua colonial. He dit.
.
No és temps de fer propostes, que anem treient el fetge per la boca amb les convocatòries blocaires, que si no, us convidava a celebrar el 23F, fent un relat curtet i senzill, imitant les sinistres transmisions que anaven fent, de les vostres vivències d’aquell dia (si ja havíeu nascut, que molts no), i tot en la florida llengua de l’imperi. Apa.
.