20 d’agost 2007

sense títol

Encara no som humans?. Mirem allò que ens ofereix la crua i devastadora realitat al Perú. D’una banda, incompetència global per aconseguir que els serveis d’una societat pretesament desenvolupada funcionin en situacions extremes. Quina globalització! Ajuts que no arriben, gent que torna a casa per no trobar qui els digui on anar a donar un cop de mà. D’altra banda, lluites aferrissades per aconseguir menjar, beguda, ajut. S’assalten literalment els enviaments que aconsegueixen arribar a zones de difícil accés o allunyades dels nuclis més poblats. Les dones i homes que són al lloc dels fets ens donen “raons” d’unes conductes a primer cop d’ull incomprensibles. Afegim-hi el vandalisme sempre present arreu. Afegim-hi encara la part més fosca de la natura humana, fer negoci fins i tot de les desgràcies. Segons què ho puc entendre, (una mare que a cops busca menjar pels fills) vés a saber que faria jo, que ara m’horroritzo... La raó ( allò que esgrimim com a justificació), ens dóna alguns arguments assumibles: la lluita per la supervivència, la protecció i cura dels més petits, la conservació d’un mateix, la pròpia defensa.... En realitat, el que anomenem la raó del perquè passa, és una pulsió primària d’autoprotecció, el més pur sentit de la preservació de la vida. Perquè la raó, presa etimològicament en el sentit més literal, seria ben diferent. La raó hauria de fer prevaldre una concreció i acceptació mental de la situació davant d’una catàstrofe potser previsible, però sempre inesperada que afecta el propi col.lectiu. Ha passat, és inesborrable i exigeix actuacions. Per tant, cal una planificació d’accions per aconseguir optimitzar els pocs o molts recursos que es van donant, una apel.lació al sentit de pertinença al grup que hauria d’aportar com a conseqüència lògica l’ajuda, la cooperació, l’esperit de comunitat per arribar a com més persones millor. En aquest escenari, el que sorgeix és allò més primari de cadascú. Però també hi ha la gran contradicció de l’ésser humà, generositat i egoisme, bondat i mesquinesa, duts a les últimes conseqüències. És esborronador veure imatges de l’espera angoixant, junts i units en la desgràcia, i, sobtadament, quan la minsa caritat que els anem oferint arriba, la irracionalitat més pura, empenyent, colpejant, agredint … Hi ha d’haver un exèrcit que garanteixi un cert ordre? Trist. Alguns d’aquells que fa un moment compadíem, es transmuten en éssers absolutament forassenyats, momentàniament empesos per la follia.
L’imatge dels militars repartin engrunes d’allò que ens sobra, d'allò que arriba, d'allò que no s'han venut abans. Encara, en circumstàncies extremes, l'ésser humà no acaba de definir-se.

1 comentari:

estela ha dit...

molt dur...molt real.Hauriem de pensar més sovint en les desgràcies que sentim a diari i que, pel fet de passar a milers de km, ens "oblidem".Es podría fer molt i no ho fem.Bon document Zel.