07 d’octubre 2007

va, que us presento les meves joies

L'Arnau, el gran, amic, suport del seu germà, trencant-se el cor per buscar equilibris i paus duradores, patidor, generós, seriós i responsable, sempre a punt per guanyar causes perdudes, amatent i amoròs, sempre preguntant-se el perquè de tot plegat, sociable, preocupat per tothom qui pateix, i un porteràs com no n'hi ha d'altre, au. Una joia de fill, una joia de persona.


En Bernat, l'ara amic, el que sempre ha amagat les seves penes i problemes darrera la màscara de m'és igual, el que ha patit fent patir, estimat on va per gust, solidari i lluitador, ell diu que és un holigan, però les seves lluites poden ser les vostres, "sempre antiracista, sempre antifeixista", tendre i sensible darrera la mala cara per no mostrar-se dèbil. Un nano que podria fer tot el que es proposés, quan vulgui, ho farà, "estamos en ello".Una joia de persona, també de fill, dins la cova de l'adolescència.

Encara ara, estic en el mar de dubtes de si sabré equilibrar la balança de l'amor, ai, tan iguals, tan diferents, que difícil donar a cadascun el que necessita, quina lluita dins del cor, si l'encerto o vaig errada, i mai sabré com ho han viscut, perquè em faig tantes preguntes?


Són el meu llegat pel demà, que no veuré, però ells veuran per mi, i sé que sempre em duran al cor. Pels meus fills, tot val la pena. Pels meus fills, vull un món més just. Pels meus fills, no deixaré cap lluita, que en ells veig el futur possible.

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Això que dius dels teus fills, els fará millors persones encara. Ets una mare maga i poderosa.

Petons
Epi

Anònim ha dit...

Y tambe savia...

Anònim ha dit...

que els teus fills siguin el teu futur, doncs... i el nostre.

pere

marichuy ha dit...

Zel
Aún sin entender del todo tu escrito, lo percibo profundamente sensible y conmovedor.

Un abrazo

Conciencia Personal ha dit...

Saludos mexicanos...Monique.

rosa ha dit...

hola he tornat a posar la foto, tens raó.
apa que tu i jo poder fer fira, tinc una filla guapíssima de 16 anys que és la meva joia, i una altre de 5 anys que també és la meva joia, (a la vejez viruelas),bé no tant, ja que tinc un culet molt ben cuidat, com diu jo mateix.

Jobove - Reus ha dit...

ai vells hippys i rockeros, la llavó que deixem als nostres fills en el fons és la nostra llavó la que ens fà ser lliures i solidaris, la canalla puja com naltros voliem, que més volem ?

petonets !!

Jobove - Reus ha dit...

ah !! per cert et posem al nostre blog,volem tindre a prop una persona amb el teu taranà, ens caus molt bé

mes petonets

DOLORS ha dit...

LLEGINT AQUEST POST M´HE EMOCIONAT.
Només nosaltres com a mares, podem entendre el rerafons del patiment i de les alegries en les decisions dels nostres fills.Comparteixo plenament els teus sentiments i crec en un futur millor amb fills com els nostres .Potser no haurem sabut educar-los com era necessari, potser seran diferents del que preveiem però hi hem posat tota la nostra il.lusió, el nostre cor i les esperances cap a un món millor.Els hem estimat i els estimem de tot cor i aquesta és i serà la nostra darrera lluita.Felicitat pel post.

Josep Maria Yago Suau ha dit...

Bon parell de dos, pots estar ben orgullosa. Em recorden el meu gran (20 a.) rapat, antifeixista, etc. De totes maneres no els mimis massa ;-)

Joana ha dit...

Joies que anem pulint dia a dia, joies que tenen un valor incalculable. Penso que no hi ha un amor més gran que els dels fills, no és comparable a d'altres maneres d'estimació.
I els tens molt wapos!

Joan Vicenç ha dit...

Ei Zel, t'agraeixo els teus comentaris al blog d'arbres.
Jo tenc una filla de setze i un d'onze. Has fet volar mai un estel? Ara has d'estirar el fil perquè el vent afluixa i pot caure. Ara has d'amollar perquè s'et pot trencar el fil. Sempre atent. Ahir vespre, a un poble que es diu Binissalem, a Mallorca, un grup d'amics i amigues ferem un concert, amb música, cançons i poesies, cançons de Silvio Rodríguez de Cuba, de Carlos Mejia Godoy de Nicaragua, cançons den Gori Negre, de na Pili, de meves. El tema central: solidaritat amb Nicaragua i sobirania alimentària (Declaració de Nyényelí). La meva filla va cantar dues cançons. El petit es va queixar de no cantar-ne cap. T'agraeixo que hagis posat aquest post del Che. Fa poc hem escoltat molt la cançó de Carlos Puebla i de fet dia 8 ens haviem de veure tota una colla de gent solidaria per recordar també al Xé. Jo crec que n'hi ha molts de Che. Sobretot als països "del Sud", però també al nord, sobretot a Euskal Herria.
Una abraçada

Salut i Revolució!

nimue ha dit...

ostres, ostres, ostres... quin peazo post... la veritat és que m'has emocionat una barbaritat. Jo no crec que tinga mai xiquets però si passara m'agradaria poder dir d'ells coses tan boniques com tu.

Daniel Mercado ha dit...

Jolín, qué gusto que nos dejes entrar en tu casa, en tu familia. Felicidades, se nota que los quieres mucho, y querer ya es un lindo regalo por el que dar gracias.

Jordi Casanovas ha dit...

El pitet el tens tu, o te'l posem nosaltres.

Felicitats pels aniversaris

zel ha dit...

Ostres ostres, gràcies a tots, és que ahir estava nyènyènyè, que diu la jo mateixa, i tenia nyonya, i si, em fa falta un pitet, però de calçots!!! Ara, no us penseu que sempre és això, eh? ells em diuen que "sóc una controladora, i els pressiono, les altres mares no ho fan, osti mama, no siguis tan desconfiada, què vigiles...". Va, de debó, moltes gràcies, quin regals d'aniversari m'heu fet, petons a tots/es!!!!

Jordi Casanovas ha dit...

Uf zel costa una mica d'explicar com posar els enllaços...però a sobre del requadre on escrius el post hi hauria d'haver un símbol d'un món amb dues baules de cadena. Has de seleccionar el text que vols enllaçar i després clicar al símbol. Se t'obrirà un quadre de dièleg que et demanarà a quina URL vols enllaçar. Li poses, acceptes i ja està.
Ah, no és casa meva, però a casa des de que hi vivim quan entres el primer que es veu és el Che.

Ainalma ha dit...

Quina profunditat... M'has deixat sense paraules.

rosa ha dit...

doncs a casa meva és l'estalada el primer qu veus, clar si no em poso jo al davant.
m'has tret un pes de sobra amb l'explicació que fas del gavilán.
jajaja.gracias, ptons

Unknown ha dit...

De ben segur la saba de la terra que corre pel teu interior haurà trobat continuitat... i no parlo de biologia sinó de fermesa, amb totes les contradiccions, amb totes les pors, però amb la dignitat de saber qui som.

Una abraçada!