No em fa res reconéixer que m'he convertit en una mena d'esclava d'aquest espai.
M'he posat a rumiar, que ja sabeu que ho faig i massa i tinc una teoria (ja vaig dir que l'expressió és robada).
La teoria diu així:
La genètica marca.
No és nova, no cal que ens esverem.
M'he posat a rumiar, que ja sabeu que ho faig i massa i tinc una teoria (ja vaig dir que l'expressió és robada).
La teoria diu així:
La genètica marca.
No és nova, no cal que ens esverem.
El meu bagatge genètic ve marcat pel fet de ser dona. En tot allò sociocultural que s'inscriu en els nostres registres ancestrals, sóc dona.
I com a dona que sóc, presento la segona teoria:
Les dones patim genèticament de baixa autoestima.
Bé, tampoc ara ens esverarem. No és res negatiu per se, però ens porta a esperar reconeixement, com un xaiet agrait.
Individualment, les dones podem o no tenir aquest neguit. Individualment hi ha moltes dones que passen la mà per la cara a qualsevol home que se'ls posi al davant. Individualment penquem molt més, patim molt més sense queixar-nos, i som capaces de fer set coses alhora amb més o menys èxit.
Col.lectivament, però, les dones portem tota una memòria històrica (estic al dia) ben registrada a la dotació genètica (encara que els Nobel no ho sàpiguen llegir) de menyspreu, infravaloració, sotmetiment i càrregues mil que ens han posat i ens hem fet nostres.
Ens les hem fet tant i tant nostres, que acabem sentint-nos culpables pel que hem deixat de fer, i obviem sense lloar-nos allò genial que fem cada dia.
Encara moltes vegades ens justifiquem i demanem disculpes per un oblit (el pa?), una demanda no resposta (la samarreta negra?), una hora d'arribar a casa (el trànsit?). Encara resulta que si no troben la roba és perquè tu, dona, no l'has endreçat al seu lloc.
Tot això és vell i massa parlat.
Perquè la darrera teoria és:
Ningú ens ha de donar res, és nostre.
Som persones iguals davant els drets i els deures, les desgràcies i els èxits, els futurs i els possibles, els guanys i les pèrdues, els amors i els desamors, les alegries i les tristeses.
Mentre seguim necessitant que ens defensin, que ens mantinguin, que ens afalaguin, no hi haurà res a fer, no hem de llaurar i sembrar perquè ens vigilin la collita.
El món és tan nostre com seu.
Tot això per les dones maltractades.
I com a dona que sóc, presento la segona teoria:
Les dones patim genèticament de baixa autoestima.
Bé, tampoc ara ens esverarem. No és res negatiu per se, però ens porta a esperar reconeixement, com un xaiet agrait.
Individualment, les dones podem o no tenir aquest neguit. Individualment hi ha moltes dones que passen la mà per la cara a qualsevol home que se'ls posi al davant. Individualment penquem molt més, patim molt més sense queixar-nos, i som capaces de fer set coses alhora amb més o menys èxit.
Col.lectivament, però, les dones portem tota una memòria històrica (estic al dia) ben registrada a la dotació genètica (encara que els Nobel no ho sàpiguen llegir) de menyspreu, infravaloració, sotmetiment i càrregues mil que ens han posat i ens hem fet nostres.
Ens les hem fet tant i tant nostres, que acabem sentint-nos culpables pel que hem deixat de fer, i obviem sense lloar-nos allò genial que fem cada dia.
Encara moltes vegades ens justifiquem i demanem disculpes per un oblit (el pa?), una demanda no resposta (la samarreta negra?), una hora d'arribar a casa (el trànsit?). Encara resulta que si no troben la roba és perquè tu, dona, no l'has endreçat al seu lloc.
Tot això és vell i massa parlat.
Perquè la darrera teoria és:
Ningú ens ha de donar res, és nostre.
Som persones iguals davant els drets i els deures, les desgràcies i els èxits, els futurs i els possibles, els guanys i les pèrdues, els amors i els desamors, les alegries i les tristeses.
Mentre seguim necessitant que ens defensin, que ens mantinguin, que ens afalaguin, no hi haurà res a fer, no hem de llaurar i sembrar perquè ens vigilin la collita.
El món és tan nostre com seu.
Tot això per les dones maltractades.
Llegiu la sinopsi d'una història possible aquí. Mireu i ja em direu què.
Clic aquí per veure el curt Subir y Bajar
Clic aquí per veure el curt Subir y Bajar
16 comentaris:
quina trista realitat,sembla mentida que en els temps que estem tinguem encara que suportar tantes vexacions .
vasta ja!
una abraçada per tu y un altra per totas aquelles dones que lluiten per la seva llivertat, que obrin portes i busquin una sortida, sempre trobaran alguna persona que les pot ajudar.
El curt és realment terrorífic. Et posaries a cridar dient "no ho facis!".
Clar i contundent.
Jo també l'he trobat esfereïdora, juatament per possible, perquè no hi ha tòpics, només indefensió. Jo també deia no ho facis!
És trist que al s. XXI encara anem així i calgui reivindicar la igualtat de la dona i els abusos que pateix. Intento mirar-ho pel cantó positiu i pensar que en unes quantes dècades s'ha avançat molt. Ja sé que no és suficient i que no cal deixar de reivindicar el que és just, especialment el tema dels maltractes que em treu de polleguera i que no puc arribar a comprendre mai. Cal ser molt contundents en aquest tema i no deixar passar la més mínima vexació cap a la dona, ni riure-li cap gràcia al masclet de torn.
Ara he vist el video i de veritat que et posa dels nervis. Cal comprendre la difícil situació en què es troben aquests dones i com poden estar vençudes psicològicament.
M'agrada el teu blog, molt solidari i molt lluitador per una pila de causes justes i necessàries. Ara que t'he tornat a trobat poso l'enllaç al meu blog.
Jesús, és que és així de trist, però encara és així, és això el que costa d'entendre, què coi fa que s'arribi a aquests extrems?
Carme, jo també et tinc a "casa", i també et vaig tornar a trobar... Gràcies per passar, a tots....
un besazo, gracias a ti por visitarme.
te leere en catalá.
Ui aquest video realment és esfereïdor i pensar que és la crua realitat encara ho és més!
Petons,espero veure el dia que això serà una altra lluita guanyada i no n´haurem de fer esment en cap bloc!
Per la igualtat en les relacions , per la igualtat entre persones!
dolors
que video, creo que la nostra generacion ha pres el desafio de la igualtat, que es construïx, ademas creo en el futur en les generacions noves, que han crescut en un món on hi ha fins a dones presidentes, elles veran la igualtat com un dret, no com desafio el teu ho vas dir som persones iguals davant els drets i els deures
abraçades
sense comentaris bonica.
tot això ho trobo esgarrifós, i no tenim l'ajuda de l'administració, ni dels tribunals ni de ningú, com no ens hi posem nosaltres això no s'aturarà mai...
El pitjor del maltractament és la mena de perversa relació que té la victima amb el seu maltratador, és com una mena de síndrome d'estocolm. Per això les dones no dennúncien o quan ho fan deixen que el maltratador, malgrat l'ordre d'ajunyament, visqui amb elles. Psicológicament hi ha una necessitat victima/maltractador un binomi malaït.
Hola Zel
Darrerament no et visito gaire, vaig una mica enfeinat i atabalat amb els estudis.
Tot va bé. Tot és millorable però no em puc queixar.
Una abraçada MOLT i MOLT i MOLT i MOLT forta i SINCERA.
Ciao
Els hem de parar, com siga.
hi donarem una ullada ... salut
Publica un comentari a l'entrada