27 de novembre 2007

il cento languaggi dei bambini


Invece il cento c’è
Il bambino
è fatto di cento.
Il bambino ha
cento lingue
cento mani
cento pensieri
cento modi di pensare
di giocare e di parlare
cento sempre
cento modi di ascoltare
di stupire di amare
cento allegrie per cantare e capire
cento mondi da scoprire
cento mondi da inventare
cento mondi da sognare.
Il bambino ha cento lingue
(e poi cento cento cento)
ma gliene rubano novantanove.
La scuola e la cultura
gli separano la testa dal corpo.
Gli dicono:
di pensare senza mani
di fare senza testa
di ascoltare e di non parlare
di capire senza allegrie
di amare e di stupirsi
solo a Pasqua e a Natale.
Gli dicono: di scoprire il mondo che già c’è
e di cento
gliene rubano novantanove.
Gli dicono:
che il gioco e il lavoro
la realtà e la fantasia
la scienza e l’immaginazione
il cielo e la terra
la ragione e il sogno
sono cose che non stanno insieme.
Gli dicono insomma che il cento non c’è.
Il bambino dice:
invece il cento c’è.

Loris Malaguzzi
Els cent llenguatges dels nens (traducció sui generis)
El nen està fet de cent, cent llengües, cent mans, cent pensaments, cent maneres de pensar, de jugar, de parlar, cent, sempre cent maneres d'escoltar, de descobrir, d'estimar, cent alegries per cantar i entendre, cent móns a descobrir, cent móns per inventar, cent móns per somiar. El nen té cent llengües, ( i encara cent, i cent i cent) però li n'han esborrat noranta-nou.
L'escola i la cultura li han separat el cap del cos. Hom li diu, de pensar sense mans, de fer sense cap, d'escoltar i de no parlar, de pensar sense alegria, d'estimar i alegrar-se només per Pasqua i Nadal. Hom li diu que el joc i el treball, la realitat i la fantasia, la ciència i la imaginació, el cel i la terra, la raó i el seny són coses que no hi ha hagut sempre, arreu, junts. Hom li diu desperta, que el cent no és. El nen diu... cent arreu

7 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

M'agrada l'italià. No, no el sé parlar, però m'agrada sentir-lo i llegir-lo.
M'agraden els nens i els cent llenguatges que tenen. Avui he vist un nen, teòricament un "desastre" de nen, segons els apres, segons els mestres. Jo l'he vist per segon cop i per segon cop ha estat un nen encantador. No serà que s'enfada quan li prenen els 99 llenguatges, les 99 mans, els 9 peus?

Avui a bloctum no tenim blogs, sort que puc visitar-vos als altres!

zel ha dit...

Ai, Carme, el meu gran patiment són totes aquestes potencialitats que sento que estem prenent als nens, als nois, que vénen al món molt diferentment dotats de fa 100 anys, i a qui els demanem el mateix gairebé que en fa cent, també a mi em preocupen els nens desastre per tothom, potser perquè sembla que el meu ho és i no ho és, de debó, em penso que ens cal molt ajut per treure del forat molts nens desastre, molts nois i noies que volen mostrar quelcom que els sembla que els farà ser algú, i no veuen que s'equivoquen, quin món... Petons

ElPoeta ha dit...

Quin gran veritat, Roser. La societat castra la imaginació i les possibilitats de desenvolupament real dels nens, limitant, classificant i escurçant els seus desitjos i els seus somnis. Un petó dolç i afectuós, amiga.

mafalda ha dit...

Preciós!
Ja me l'he copiat i enganxat com a poema de capçalera.
És com llegir una vinyeta de Francesco Tonucci!

rosa ha dit...

molt macao el poema i cuanta veritat s'hi amaga...un nen és un nen i quan se li talla simbòlicament alguna de les seves expressions es torna adult.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

donem als nens d'avui dia tanta informació que és perden dintre d'ella, i aixó no sé si és bo o dolent

salutacions i petonets

robelfu ha dit...

els nens son 100 per 100 veritat.
estic cent vegades convençuda que no cal deixar de ser nen, mai per no apartar-nos de la felicitat.
em sento bé de no haver deixat de ser una nena gran.
petons