18 de novembre 2007

relats conjunts, una altra proposta veïnal


Roram era un híbrid. Rabiós, callava per no cridar l’atenció de cap guerrer.
Ningú havia de saber que al seu cap, estranyament diferent, es congriaven tempestes d’odi i amor alhora. De ben petit, el silenci l’havia protegit. Si pensen que no saps, no entens, no sents, acabes convertint-te en algú invisible.
Allò invisible, però, turmentava els seus somnis i les seves vigílies. Tot el que s’esdevenia, quedava gravat dins el seu cap a sang i foc. Una i altra vegada li retornaven imatges de dies viscuts sense paraules. Conscient que les seves paraules eren diferents, callava, esperava, creixia.
Assegut sense fer res i sense res a fer, mirava anguniejat les dones que ajupides oferien el seu darrera a qualsevol que en aquell moment les volgués prendre. Hi estava acostumat de ben petit, la seva mare havia hagut de fer-ho sovint, molt sovint, massa sovint. Fins i tot en dies fora del cicle de la lluna, quan les altres dones no hi estaven disposades. Fins al punt que era igual de volguda per ells com odiada per elles.
Protegir i fer créixer contra corrent un híbrid, és dur. Ella, valenta, es va enfrontar a la fetillera i al bruixot quan ell va néixer i de cap manera va permetre que l’estavellessin a terra, per molt estrany que fos, encara que el seu front no fos prominent i que tingués barbeta. La mare era forta i l’estimava, i va lluitar per ell amb totes les seves forces. Més oferiments i cobriments, significaven més menjar, més pells, més protecció.
Ara, mentre en rigurós ordre de poder, els homes anaven triant les dones, es va adonar que la mare ja no era objecte de desig dels forts i joves. Si s’hi acostaven, se’l miraven també a ell amb l’odi als ulls. Era massa alt i fort. Just la darrera lluna, en rentar-se al riu, el reflex li va oferir una crescuda ufanosa, un cabell color de mel que cap altre no tenia.
Les noies a punt de rebre la primera sang se’l miraven amb deler, aturant-se amb els llavis humits al seu entrecuix. Havia arribat el seu moment. Per honorar la mare terra, havia d’oferir un present tan diferent com era ell mateix. Qui voldria un híbrid si no fes quelcom que ningú més podia fer?
Roram es va aixecar, va fer una moixaina a la mare, i es va tancar a la cova dels remeis. Va encendre la foguera, va torrar bolets, va inhalar el fum amb tot el seu poder.
Durant sis sortides de sol va atiar el foc, va flairar fum, i es va alimentar d’herbes. Va deixar fluir totes les imatges guardades al seu cap, febrilment, encès. Suat, ja no es veia ni rastre del color dels seus cabells. La setena eixida del sol, la seva mà estava adolorida i sagnant, però al ulls lluïa un orgull de poder i descoberta.
Arrossegant els peus, va sortir fora. El dia que més s’assemblava als altres, va ser el dia que Roram va mostrar el valor de ser un híbrid, algú diferent. Només un déu podia haver fet allò al rocam. Encara l’honoren.

16 comentaris:

Waipu Carolina ha dit...

Muy buena historia.
Me has hecho recordar "Els fills de la Terra"

un besito

XeXu ha dit...

Molt bona història zel, però sobretot m'agrada com està explicada, qüestions d'estil, en podríem dir. Té un no sé què que enganxa. M'ha agradat molt, felicitats.

mafalda ha dit...

Ésser algú diferent mai ha estat fàcil. Però, no és millor això que no ser un de més?
Salut!

Buensancho ha dit...

¡¡ ... !! MUY BUENO... ¡ME DEJASTE CON LAS GANAS DE SEGUIR LEYENDO!

Jordi Casanovas ha dit...

Gràcies pel teu comentari. Tu tampoc et quedes curta. Realment humor no n'hi ha, ni falta que li fa. M'ha agradat molt.

Joan deu Peiroton ha dit...

Cal ben reconèixer que, en general, totes aqueixes propostes de relats veïnals son de força bon llegir. Un éxit! Però tu, Roser, n'ets dels peixos que es porten l'oli ! A quan el proper llibre?

rosa ha dit...

que regalaven aquesta foto? ja les vist a tres pots..però m'agrada el caliu que desprèn.
molt bona la història,pero li'n dono la raó a la mafalda.
tothom és diferent i alhora sóm iguals.

Mon ha dit...

xata! quin relat mes ben parit i molt ben escrit...racies per escriure'l aixi el podem disfrutar tots nosaltres

Buensancho ha dit...

"a mi edad eso no conviene"... vaya por Dios con la Abuela... JAJAJA, dejate de eso mujer.
Un beso.

Pd40 ha dit...

T'ha sortit un relat magnífic. A més de la història, l'expliques molt bé. Felicitats!!

Carme R ha dit...

Doncs a mi m'ha recordat "El clan de l'ós cavernari" Molt bé el relat, m'ha agradat molt.

Anna ha dit...

a mi també m'ha recordat molt al Clan, però això no li ter mèrit no molt menys! està molt ben escrit, felicitats.

barbollaire ha dit...

Nena, una prosa que enganxa!
És un relat molt bo!!

m'ha agradat molt i molt!

Petonets dolços!
(el cor amb potes :¬þ!)
;¬)***************

iruNa ha dit...

Ostres, m'ha agradat molt... però en vull saber més!! aquesta història, i tal i com l'expliques, enganxa moolt!! Felicitats, de veritat!
(sento haver arribat tard a comentar... però ha valgut la pena!!)
una abraçada!

millu ha dit...

Molt bon relat. Això té cos per una història curta, o si l'allargues per una de més llarga... Per què no t'animes i ens expliques com continua? Tot i així, tal com està és un bon relat!

adrià ha dit...

Hi ha un punt de tendresa que m'agrada...