En un obrador d'una carnisseria de poble, una dona de poble ensenya a una noia de l'est (joveneta i amb dos fills, amb un marit de l'est que li revisa el que cobra), li ensenya, deia, frases fetes en català, i català d'estar per casa traduint d'un castellà que és digne de ser gravat, però amb la millor intenció del món.
Frases per poder entendre què li diuen pel carrer, com ara "quina noia més maca", "els bunyols són típics de Catalunya"... mentre li va explicant la seva vida.
Una dona que, ha trobat per primera vegada algú que se l'escolta atentament, i per això, ha canviat el seu parlar escapçat i quequejant habitual, per un seguit expressiu de dubtòs lèxic però d'eficiència comunicativa. Una dona que aconseguirà que la noia maca de l'est, tot treballant a l'obrador d'una petita carnisseria catalana, aprengui un català a bocins, però amb dedicació exclussiva regalat per algú que no té cap estudi, però mostra l'eficiència del desig de comunicació, que mou muntanyes. Només pot oferir un desig de companyia i mostrar una saviesa universal. Ara mateix, li explica que té un gat que li roba la xocolata.
13 comentaris:
Increible, de nou una dmeostració gegant d'humanitat...
gràcies per explicar aquesta petita gran història. b7s!
Potser el títol d'aquest bell i real episodi (que deu formar part del mosaic de molts altres, és de desitjar)ja comporta tota una definició: hi ha interculturalitat si no és la d'anar per casa?
Roser, gràcies per la visita i ànim amb les assignatures (que no et siguin cap via crucis)
Besets (m'agrada aquesta expressió dels valencians)
Diuen que qui fa el que pot no està obligat a més...
I del teu 'relat dels fets' es nota que aquesta dona fa el que pot!
Fem més amb el dia a dia que no amb "les grans promeses" que ens fan.
La política la fa el poble, constanment sense defallir. I els donem una lliçó de " modos"!
Gràcies Zel per les teves paraules...per ser-hi!
Una abraçada!
Hauskaa pääsiäistä!!!
Translations of Happy Easter in many languages
tot és posar-hi ganes.
No cal dir gran cosa més, el teu escrit parla per si sol. La història de dues voluntats, que porten al que hauria de ser normal, acollir una persona de fora i ajudar-la a que s'integri i s'adapti a la cultura i a la llengua, i per l'altra part, les ganes i el desig de fer-ho.
Doncs visca la voluntat i el esforç d'ensenyar i volguer apendre.
No ensenya millor qui més sap, sinó qui té l'esperit.
Besets!
Molt bonic el teu relat! Es clar que l'integració passa pel domini de l'idiomia, i que la millor manera d'aprendre'l és encara de parlar-lo.
El bilingüisme (que nosaltres del estat vei del nord desidgem amb molta força per a nosaltres mateixos) no pot resoldre-ho tot, però és un primer pas. Encara que l'equilibri ha de trobar-se per tal que la llengua pròpia del pais no sigui amenaçada per l'altra, la de l'estat. Altrament, no quedarà cap altra opció que conseguir l'estat propi I (I en letra gran) el monolingüisme per salvaguardar la llengua. Hem vist a Irlanda que l'estat propi sol no pot garantitzar la perenitat de la llengua pròpia. L'irlandès no pot competir amb l'altra llengua oficial,l'anglès, clar. Bé, el cas no és estrictament comparable al vostre/nostre perquè l'irlandès és una llengua prou complicada i molt allunyada de l'anglès, contràriament al català/occità versus el castellà o el francès. Petons!!!
Un escrit molt bonic, una història simple i preciosa. Si la interculturitat d'estar per casa funciona tante s vegades així, amb bona voluntat i ganes d'estar bé, per què no podria funcionar tota així? al detall i a l'engròs
Publica un comentari a l'entrada