21 de març 2008

no ho puc evitar

per davant el meu respecte a qui practica celebrar una mort aquest dies però no puc evitar fer analogies, lligams mentals...
el meu record de petita lliga més amb això...

8 comentaris:

Merike ha dit...

Això és tan interessant però no entenc. Veia aquesta gent en Barcelona el 2007. Qui són? Setmana Santa 2007, Barcelona

Striper ha dit...

Nomes floklore per la majoria. Bejanades religioses.

Waipu Carolina ha dit...

Me da un miedo horrible y mal rollo esas salidas de Semana SAnta.
No le encuentro sentido...pura hipocrecía en su mayoría.

mafalda ha dit...

A mi tampoc em va això de celebrar morts, ja ho saps.
Per cert, merci pels bons desitjos. M'agrada veure que em recordes amb bonança tot i la pila de temps que fa que no ens veiem les cares.
Bona Pasqua!

Joan Martín ha dit...

M'has fet recordar que en una ocasió, veient l'ambient d'aquests dia, em va passar pel cap què com és que hi ha una celebració tan solemne, extensa, persistent i tan tradicional dedicada a la mort, i no pas a la vida tenint en compte que se suposa que la resurrecció és la creença central dels cristians.Res, coses que passen.
Bessets i ànim.

Sense fer soroll ha dit...

Saps, crec que molta gent no hi va per celebrar-ho, pot ser en petits pobles la gent ho sent perquè creuen en la fé i la religió i tot això... però molts d'altres crec que hi van a la processó perquè és un acte "públic i social" però vaja, a mi m'agrada el so dels tambors i tornar a l'época dels romans i oblidar el món al que estem, però quan els tambors s'allunyen i s'acaba la processó, tot torna a la normalitat, apa a cuidar-se!

Josep Maria Yago ha dit...

he dedicat dos posts a aquest tema. En el primer opto per la "promiscuació" i en el segon, malgrat el yin i el yang i que les dues cares de la moneda són inseparables, per la vida.

RUSKIS ha dit...

Jo ho respecto els que els agraden aquestes festes religioses emocionals i colectivas, pero jo les trobo situacións-celebracións de poc d´equilibri emocional colectiu i penso que ratllen moltes vegades el punt límit entre el folklore i fundamentalisme religios, o una barreja dels dos més o menys... (també penso que hi ha una hipocresia que desborda les emocions i el sentit de culpa i agraiment duran uns dies per tot seguit desculpabilitsarse oblidarse i ser tot l´any póc cristians els que realment ho son, i poc étics i consecuents els que no ho son). Peró bé, si els fa feliços, jo mentre tingui brunyols hehehe