14 de maig 2008

Aquesta matinada aquí. Un altre atemptat.
Collons, no n'hi ha prou amb veure això?




I sempre reben els mateixos.
LLegia que d'un poble d'uns 10.000 habitants n'han mort fins ara 7.700.
Xifres que parlen de 40.000, de 35.000, de centenars de milers de ferits i desapareguts...
Com es viu després d'això?
Hi ha cap persona d'entre els d'aquí, que ens puguem imaginar per un moment aquestes quantitats immenses de morts sota l'aigua o les runes? Penso que no, s'escapa a la meva ment, si més no, perquè... què faig?
Ara em miro. I m'adono que, mentre escric, m'estic menjant una bossa de cireres.
Què coi sóc? Sóc capaç de llegir, exclamar-me, buscar fotos, i, d'esma, anar a buscar les cireres, i vaig escrivint i menjant cireres, i el meu cap està entre els ulls del nen i...
En això m'he convertit?

15 comentaris:

LlunA ha dit...

Hi ha coses a la vida massa dures...però suposo que no per això hem de deixar de viure. I no em vull sentir malament per poder escriure un comentari en aquest blog mentre hi ha molt gent que està morint...
Què hem de fer? Deixar de sentir, de respirar...és fotut, la veritat.

Tere ha dit...

Zel, ¡no te castigues!aunque te privaras de todo no podrías evitar que pase todo eso.En nombre de todos ellos que tienen peor suerte deberíamos relativizar los problemas de cada día y valorar lo importante de esa manera no sólo se perderían tantas vidas dramáticamente sino que también otros cuantos millones dejarían de desaprovechar las suyas en cosas futiles.Disfruta de las cerezas,a mí me encantan y ese pequeño placer no causa ninguna desgracia tan grande,coge fuerzas para seguir reivindicando y moviendo conciencias.Eres genial y tan vilatista que te envidio ,con todas las letras ,¡QUIERO SER COMO TÚ!

Jo Mateixa ha dit...

Bonica, en parles, parles del tema, no t'escapes ni mires de a una altre banda, ara mateix no pots fer una altre cosa que parlar-ne, donar a coneixer la noticia, sentitr-te poder malament, molt, i fins i tot plorar, però que més pots fer??

Allà res, queda lluny, però aqui hi han moltes coses per fer, moltes per lluitar...tot i que segurament, la teva ment, estarà allà, lluny, on no hi podem fer res més que mirar i punt.

Un petonas enorme (et queden cireres???)

fada ha dit...

Cap de nosaltres no pot canviar tot el patiment del món (ni tan sols amb vareta màgica). I malgrat tot es fan coses que valen la pena. I no, no som monstres. Simplement, i malgrat la globalització, cadascú viu la seva parcel·la de vida. Està bé remoure consciències, Zel, i això no té res a veure amb l'estómac. Gràcies a gent com tu, el món encara no està perdut del tot.

Cesc ha dit...

Tens tota la raó del món... també crec que un dia petarem tots plegats, jo vaig sentir la notícia i connectaven i mare meva era horrible, estem tant acostumats a tenir-ho tot que no ho suportariem, veure aquestes cares toca tant el cor...

Albert ha dit...

el pitjor de tot és com manipulen sempre als morts i no deixen de ser una estadistica més per omplir....

Carles Sampietro Lara ha dit...

Tens un premi al meu bloc

Striper ha dit...

Amb una expectadora en la distancia.

XeXu ha dit...

Ets humana, això és el que ets. Sempre et preocupes dels problemes del món, ets una dona compromesa, però tot això porta un problema. Com les drogues, a aquests sentiments es pot aconseguir tolerància. Això és quan amb la dosi que prenies ja no fas res, necessites més, i després en necessitaràs més. No pots torturar-te per estar a l'altra punta del món. Què has de fer, agafar un avió cada cop que hi ha una desgràcia d'aquestes i actuar de voluntària? Malauradament, la vida no és fàcil, i molt especialment per les cultures que no tenen els nostres recursos. Si passés al contrari ells també s'ho mirarien amb una barreja de llàstima i d'impotència. Però gaire més no s'hi pot fer, fas prou de preocupar-te i estar al cas de la notícia, que evidentment no té el ressò mediàtic d'altres ximpleries. Però no hi pots fer més. Així que gaudeix de les cireres ben tranquil·la, ja fas prou i no pots fer gaire més.

Ferran ha dit...

Zel, penso que de la mateixa manera que hem de tenir conciència de col·lectivitat, de no oblidar que formen part d'una espècie, tenim la necessitat i, diria, l'obligació de seguir endavant. El món és una merda en molts sentits, però també hi ha moltes proves que hi ha esperança. Et convido que facis una sèrie de posts mostrant el que té de bò la "nostra espècie" i el nostre món: ajuda desinteressada, voluntariat, comprensió, suport emocional i d'altres...
Ei!, em sembla molt bé la denúncia de les injustícies, no m'entenguis malament; però autoflagelar-se constantment... mmmm... no sé, tampoc no cal, no?
Petons berlinesos.

Edu ha dit...

Publicant aquest apunt i reflexionant sobre el tema ja fas més que la majoria.

Em sembla interessant la proposta del Ferran. A vegades els que intentem fer una mica d'activisme a través del nostre blog ens centrem massa en denunciar injustícies, i hauríem de pensar més sovint en ensenyar exemples reals de que canviar és possible, i que hi ha experiències i persones compromeses; ensenyar la part bona i positiva.

El teu blog mateix és un exemple de persona compromesa.

Salut!

RUSKIS ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
RUSKIS ha dit...

Cal la compassiva mirada humana per cambiar el món, potser només cambiarem el nostre cor que ja és molt...

Moltes vegades penso que las victimes sempre existirán, peró són tant de compadir aquestes victimes de la dissort, com els que cruelment manipulen les veritats, i les coses en el benefici egoista d´ells mateixos i els seus interesos...

Pobres els poderosos... que no tenen la més minima riquesa espiritual, es troben ells mateixos en la pobresa absoluta, la incapacitat d´estimar els desconeguts, germans anónims que pateixen, com podràn ser feliços ells mateixos, quin sentit tindrà la seva riquesa, la seva vida, quina llavor de vida han de deixar en el moment de finir...

Peró Zel, menjar una bossa de cireres no es pas cruel, encara que mirem els ulls d´aquell nen, o les desgrácies d´aquell altre, encara que ells no puguin tastar aquestes cireres dolses i madures...

El més cruel segurament sería menjar les cires sense mirar els ulls d´aquell nen, i els patiments d´aquells altres, tenir el plaer del gust d´una deliciosa cirera a n´el paladar i no tenir la compassió al cor al mateix temps.

Zel recorda de guardar els pinyols d´aquestes cireres, i llença al bosc per fer que germinin les llavors, i que les persones i vestioles en un altre moment potser tinguin aquest plaer, potser podrán tenir la mateixa compassió, viurán mentre respiren i mengen la vermella i dolça polpa dels somnis més humans...

Un petonás Zel

Té la mà Maria - Reus ha dit...

no per lluny dol menys, tota una catastrofe, però com que reben els pobres, demà ja no s'en recordaran, que trist és ser pobre

bon post, a remoure conciencies !!!

Joan Martín ha dit...

Tu menges cireres i no tens cap responsabilitat directa sobre aquestes morts, el més que pots tenir, ja ho tens, sensibilitat. Els que sí tenen una directa responsabilitat, ni la noten i segurament estan menjant caviar. Aquestes són les diferències.
Un petonet.