Les onades em tornen les llàgrimes que hi han vessatels qui ens miren des de l’altra banda de mar
tu et tombes sota el sol, i els nens criden
jo m’estiro de costat, i miro el mar...
En aquesta meva banda, els colors i les rialles
i les noies daurant la pell al sol,
i a l’altra, ulls lluents de somnis i gana
persisteixen a complir un somni fals
la pell ja fosca es crema, tot maldant per venir al nord,
amb silenci de color i de veu, només el dolor esclata
quan llencen un fill ja mort a l’aigua...
Els d’aquí migren als menjadors de vacances pagades,més tard, toca relleu dels més grans,
acomodats i deslliurats de fills, porten els gossos,
que saltironen i festegen els amos, esclaus de les pilotes,
que al seu torn festegen els seus gossos com a infants
sense compromís i de curta durada.
Els d’allà migren a un món de mort pagada
amb els estalvis i els deutes contrets per perdre-ho tot.
Ajupo el cap, i tanco els ulls.
Sola, enmig d’un món fictici fet de clarsobscurs,
arreplego la tovallola i miro els gossos
més ben tractats que molts humans,
i encara tenen la gosadia de bordar-me.
(ells i el gossos)
9 comentaris:
Ep Zel, que n'hi ha que s'estimen més el gos que no pas als suposats éssers estimats (humans). I no és una boutade.
Volia dir-te que el teu post dels Camins és una passada. Toc existencial o no sé com dir-li però és genial.
Petons i que gaudeixis de les vacances.
El teu tarannà reivindicatiu surt fins i tot fent poesía.
Em fas sentir una mica culpable amb això dels gossos,el meu està molt ben tractat però abans de tot,el primer és el èsser humà.
què trist. I gosem bordar-los a ells quan arriben sense res i morts de tot. Com si, a nosaltres que pràcticament no ens falta res, ens ho haguéssin de pendre... què... tot?
Aix, jo també em sento malament. No per tractar bé al meu gos, que pobre, només faltaria. En tot cas, per despreocupar-me de certes persones...:-(
Poesia reivindicativa ets una artista..
Espero que estiguis passant un bon estiu, Zel
Molt bona poesia. Té molts contrastos amb el meu post. Gràcies per regalar-nos aquestes paraules.
Ai Zel cuca que tinc el Patufu un pel refredat i ja estic amoinada, sembla mentida com s'agafa carinyu als animalons, per tant em sorpren que hi hagi gent que els abandoni, igual que els nens que la gent llença als contenidors :-(
Un petonet bonica!!!!
I després de llegir això i posar-nos molt i molt tristos ,que podriem fer?
Anna.
El teu mar és molt més bonic que el nostre Golf de Finlàndia tranquil al llarg del qual he posat algunes fotos en el meu blog avui. Perdo aquelles ones meravelloses!! I penso en Cotlliure que mai no veuré.
Publica un comentari a l'entrada