25 de juliol 2008

les hores, ara seriosament...

L'escola i la seva organització, interna i externa, són tema de debat persistent.
Permeteu-me una llicència personal.
Aquí, ell de perfil i ella d'esquena, veureu en Bernat i la seva tutora de la UEC, en amigable companyia, fent una sortida de treball. La llicència me la prenc perquè em sembla, i de fet podria gairebé demostrar-ho amb els anys que porto fent aquesta feina, que l'educar no és qüestió d'horaris, ni d'hores, ni de estèrils lluites a veure quina de les branques s'emporta més percentatge d'hores curriculars, setmanals, i per tant, resumint, qui tindrà més marge per fer un programa. Hi poso aquesta foto, perquè aquesta resumeix un fet per mi essencial. Independentment de les hores, allò que fa funcionar una escola i la converteix en un sistema que funciona i que obtè bons resultats en educació (no només en instrucció), és la qualitat humana, professional i d'empatia dels seus docents. La dedicació entesa com a esbrinar com aconseguir que tots, segons allò que la natura i la genètica els ha donat, siguin capaços de donar fins el màxim possible. Que, passat un límit, quan un alumne és prou autònom, ja sap i té eines per seguir aprenent. I el meu fill ha retornat al sistema educatiu gràcies a les qualitats humanes i a la professionalitat basada en el reconéixer les diverses necessitats d'una persona meravellosa, la Sussanna. Que no dóna als horaris més que la justa importància. Que prioritza el benestar humà i l'aprendre respecte, paciència, tolerància al fracàs, i que sempre procura la promoció de l'autoestima, parant prou atenció a allò que encara s'ha de millorar, perquè un ha de saber que encara es preocupen per ell i no el donen per perdut.
Anant a la qüestió de les hores que comentava abans a tall de broma, just ho he fet per caricaturitzar allò que ens està bombardejant al llarg d'aquest darrer curs, fruit de campanyes successives anticatalanes, contràries a la manera que tenim d'organitzar el treball de les llengües.
Un argument fàcil:
-Quan abans es comença un aprenentatge d'una altra llengua, abans es domina.
Rèplica: Sí, potser, però sempre i quan les estructures lingüístiques mentals de la llengua materna estiguin ben cimentades, interioritzades i no hi hagi perill d'interferències greus que acaben formant aneguets que parlen una mica de tot, esriuen una mica de tot i no acaben expressant-se bé en cap de les llengües.
No parlo de persones adultes, parlo de ments en procés de formació i d'aprenentatge, en temps de posar unes bases sòlides en les quals s'ancoraran els aprenentatges posteriors que els han de fer competents comunicativament.
És clar que potser el teu fill o filla és un dels tocats per la fortuna i no ha patit cap retard en assolir estructures profundes d'organització del llenguatge. Però no sempre és així. Els aprenentatges es van construint lligats i tramats amb d'altres que els donen una base a la que es remeten i que actuen com a fonament d'allò que anirà eixamplant la capacitat d'ampliar el lèxic, les relacions entre els conceptes, les abstraccions, les deduccions... Tot allò que anem aprenent té una base experimental i una mental, sustentada en el llenguatge. Les formes, l'ortografia, forçades a edats primerenques, obtenen poc més que un aiguabarreig d'usos.
El que proposen, una hora més de llengua castellana, està actuant només com a parallamps d'un atac extern cap a la nostra llengua. No hi ha defensa. Ni justificació. Els nens saben parlar i escriure al moment que pertoca ambdues llengües, i amb sort tres. Fora d'aquí no ho fan per exigència, poden dedicar una franja més àmplia a una única llengua, la seva. No és menyspreu. És la realitat, és la seva llengua materna, no pas la nostra. Ni la del país. Catalunya té una llengua oficial reconeguda, que com a tal ha de ser tractada. No volem partir el treball de base en dos àmbits. Volem treballar i assegurar un domini del nostre patrimoni lingüístic. No podem deixar que la llengua es mori per deixadesa...que fàcil, canviar a l'oficial a Espanya, ens tenen domats.
Nosaltres volem això, per poder garantir una riquesa oral, discursiva, un component veritablement competencial i ampli en comunicació i llenguatge. Hem patit recursos d'inconstitucionalitat, hem hagut de presentar horaris a correcuita a Inspecció, hem hagut de justificar què i com feiem determinades tasques. Això és gairebé persecució. Quin coi de perill corre la llengua castellana? Així és que, a veure quina mesura s'adopta finalment. Jo ja us puc dir que, si s'han de refiar de mi ho tenen magre. Justet el que toqui, que tinc molt clar que els qui vivim en un guetto lingüístic som nosaltres.

4 comentaris:

Assumpta ha dit...

Noia, no sé si sents els aplaudiments des d'aquí, però els he fet (de veritat)!!

Striper ha dit...

estic d'acord amb el que dius. pero cony relaxat i no pensis ara en la feina.

Cèlia ha dit...

És que la feina està a la cantonada striper, i té més pes del que et pots imaginar! I això només vol ser un començament, tocant el punt més feble de la societat que és l'escoleta, després ja traurem (trauran, vull dir) els pesos pesants (segur, que en tenen més de pensades)... Jo també t'aplaudeixo, zel! No sents més forts els aplaudiments?

María Teresa ha dit...

La lengua castellana no corre ningún peligro en ninguna parte del país,es de las más habladas del mundo.
Es milagroso que las lenguas catalana,valencia y balear hayan sobrevivido a tanta persecución.
Por más que en el aula la lengua vehicular sea el catalán,en las relaciones interpersonales de los alumnos en el patio,en pasillos etc,etc es,mayoritáriamente en castellano,y más ahora que el nivel de inmigración es tan alto.
Pero los mismos niños de otros países hablan en clase un perfecto catalán y castellano,muchos han venido de países no castellano-parlantes y es una gozada ver cómo aprenden los dos idiomas sin dejar de usar el suyo propio.
Todo es política partidista fastidiosa.