els ous...i les castanyes

Més clar impossible.

El sr Ridao li ha dir al sr Solbes que la proposta del finançamen de l'Estat central i allò a què ens dona dret i marc legal per reclamar el que ens pertoca, s'assemblen com un ou i una castanya.

Es pot dir més alt, però no més clar.

Quan convé, tenim ous (amb perdó) i sabem repartir castanyes.

Sort en tenim que sembla que aquest cop va de veres, i que estem decidits a plantar cara. Si més no, la imatge del debat d'ahir ha sigut bona, la nostra, vull dir.

I el sr Montilla sembla decidit a procurar una defensa real i així ho declarava en aquest diari.

"Lo que reclamamos no es un capricho ni un privilegio. Es una necesidad para garantizar a los catalanes su atención. Lo que pedimos es absolutamente de justicia.
No estamos dispuestos a aceptar ninguna acusación de privilegio o de insolidaridad.
Nuestra posición es clara y no la cambiaremos ni por una oportunidad táctica ni por una encuesta ni por unas declaraciones subidas de tono.
No aceptaremos un mal acuerdo. No nos levantaremos de la mesa, pero tampoco aceptaremos ninguna imposición. No se puede responder con imposiciones a las razones de Catalunya. No se puede hacer y no dejaremos que se haga"

A veure si seguim amb la mateixa fermesa. Perquè si ells no se'n surten, haurem de decidir com a poble, com a país, plantar cara d'una altra manera. Que valents, ja ho som quan ens toquen el que no sona. Ens convindria un setembre calent. Som capaços d'instigar revoltes, per si no tenen memòria històrica.

I, sr Solbes, vostè és potser un bon economista, però un mal mediador, un nefast interlocutor i un pes mort pels catalans ( i per d'altres) No m'estranya gens que el sr Saura demanés (o mig volgués pactar) un altre interlocutor. Se li veu el llautó, sr Solbes. Ja pot baixar del podi, que aquesta vegada té tota l'elit catalana i no tant en contra.

Afegit, després de llegir alguns comentaris: Que consti que jo tampoc hi confio, que també sé o sospito que serà com sempre i faran servir les paraules "per tal que el país segueixi funcionant", que tampoc crec en els polítics, però digueu-me, què hem de fer? Ja ho seria jo, d'àcrata, el problema rau en: Podem ser-ho? Podem rentar-nos les mans? No depèn tot de què passa allà dalt? És la mè de món que ens han muntat, és l'engany de la democràcia... però quan dius això, ja és pur desencís, i on ens porta? A cadascú a casa seva a anar vivint com es pot...? I depenent d'ells, perquè no es pot evitar, o això, o pujo al cau del Duc, sota el castell, i a veure si me'n surto... Perquè sé, que cada dia, en el meu possible, intento que les coses vagin prou bé...però no tinc poder, veieu? Aquest és el mal...O tots al carrer, o un a un, només la queixa...