una altra llàgrima al record

jugava al jardí, com d’altres infants
el vell seia pensant en la propera partida
els obrers suaven treballant com esclaus
les dones feinejaven, les noies somiaven històries d’amor.

la mort va caure amb una fressa eixordidora,
per pujar després amunt, amunt, cap al cel profund
amb la bellesa d’un gegant bolet blanc
que xiulava i bullia com si fos viu, canviant de forma,
amagant la mort en una flor farcida de llum i foc.

mentre cremaven els cossos,
el vent roent s’enduia pell i roba
un silenci impossible s’ensenyoria de la ciutat...

molts varen esdevenir pols i cendra en segons
passant del ser al no ser
sense temps d'obrir la boca
el vent letal escampava l’horror
ofegant i cremant l'ànima i el cos

qui va quedar dempeus no veia, no sentia
ni semblaven ser conscients que la vida
s’escapava pels ulls i per la boca
amb sang, esbudellats o cuits encara vius,
atònits, buscant una mà que ja no hi era,
un cos fantasma, perdut i escampat metres enllà

sols i perduts, sense consol,
sense saber que la mort els havia marcat...
i el color va passar de blanc a roig i negre
com en una immensa barbacoa
al més pur estil ianqui.

a l’altra banda del mar, el diari anunciava
que, amb dos mil milions de dòlars, la inversió havia tingut èxit
i s’havia guanyat la més gran aposta científica de la història,
mentre ordenaven destruir les imatges de la massacre.

Per la pau, el desarmament, per la inversió en remeis i cures,

perquè un altre món ha de ser possible,

perquè estem farts de tantes vides llençades a l'oblit

per la bogeria d'uns quants monstres que no mereixen dir-se humans.

Avui toca posar el cor a Hiroshima i Nagasaki, mai més.