Cistelleta de tardorfruits desconeguts que demà descobriran
-amb sort sabran què són garrofes-
les nesples i els gínjols petitons
que confondran amb magranes i olives...
i una nou encara vestida...què diran que és?
anant a casa, el cel m'acompanya
fent un sostre de somnis,
quan dos peixos es volen menjar el sol
i una vaca se'ls mira bocabadada.
19 comentaris:
Una cistelleta de tardor interessant. I unes fotos molt boniques!
és veritat! dos peixos-taurons i una vaca al cel!!! i molta fruita bona, nyam! ;)
Moltes gràcies guapa!
I segur que això que et facin menys anys no ho fan per no enfonsar-te sinó perquè és així. Es nota que ets d'esperit jove, en cos i ànima.
:)
Ah... I m'agrada molt aquesta cistelleta que ens has posat per aquí. Això demostra que cada estació de l'any té la seva màgia i els seus colors.
Petonets!
Jo espero eld caquis i les seves variants.
Què maco!!! :-))
Ai, ai, admeto la meva incultura dient que no tenia ni idea de què era un "ginjol"... aisss (sabia la frase de "estar content com un gínjol"... però jaja mai havia pensat què seria) (sóc terriblement d'asfalt)
Veus? sempre s'aprenen coses als blogs, eh?
Per cert... veig que ets de les meves, eh? Què boniques arriben a ser les fotos amb núvols!!! :-))
I bolets i bolets!!! Rovellons perdó!
Um... quina cistelleta tan bona! Amb uns quants esclata-sangs per completar-la, Cesc té raó. :)
I qui diu que la tardor no és bonica?
Jo cada dia mesuro les magranes del meu magraner, no hi ha al món una fruita més interessant que la magrana.
Salut
La tardor sempre ha estat una estació amb un encant especial. Convida a l'intimitat de les llars, i a compartir amb els essers estimats els seus fruits.
Aquesta cistelleta és encantadora.
Gràcies maca.
Ensenyar els nens a descobrir què ens ofereix la natura és un pas gegant en l'aprenentatge.
I una font d'inspiració per el dia de demà...
I a més són saborosos, aquests fruits!
Falten les castanyes que ja maduren! ;)
els peixos sí, la vacaaaa?
Me gusta mucho esta cestita,ayer no tuve coraje para comentar lo que escribías,hay días que toda esa realidad me sobrepasa.Un abrazo
Quina gràcia les nespres! Fa anys que no en menjo, a les botigues no en veig.
Bello post querida Roser!
"yendo a casa, el cielo me acompaña
haciendo un techo de sueños".
Soñemos amiga en este mundo que por momentos parece que se cae a pedazos!!!
Te dejo mi abrazo...así de grande!!!
Besos
Adal
"Gràcies" por visitarme.No hablo catalán, pero entiendo perfectamente el sentido y pienso que hablamos el mismo idioma.
Me gusta tu blog: la música y las letras que se acompañan a mí también me emocionan, las fotografías de "matrícula" ("ná" deformación profesional). La verdad que está completito, completito tu Blog.
Pd.Necesitaré un diccionario, pero volveré. Mis alumnos son de 1º de Primaria y a la fruta que muestras aquí la conocemos por "nísperos jopones" algo así como que tienen rabitos.Adeu
Abrazos
Doncs és cert Zel. Peixos a punt de crospir-se el sol i una vaca que s'ho mira tan ampla.
Kisses!
maques les fotos, la primera fruita no sé com és diu però de petit en menjava, era molt aspra
petons
¿Sabes cuál he echado de menos? La castaña con su coraza de pinchos,hace como casi cuarenta años que no las veo.Mis hermanos pequeños y yo nos íbamos por el campo y en los caminos las hacíamos caer del árbol y lo difícil era abrirlas,recogíamos moras,cerezas,higos y subíamos por las paredes de piedras cruzadas unas con otras que hacían de lindes entre unas tierras y otras.
Publica un comentari a l'entrada