gràcies

En Xexu m'ha fet parlar sense ell saber-ho.

Perquè abans d’endinsar-me en aquest món em creia, fatxenda i presumida de mi, un xic especial, un punt de protestaire amb raó, un força d’emprenedora, un cabàs de despistada però amb bones idees, una mestra decent, en prou aspectes clara i neta, en d’altres diferent, i ara sé, qur tinc encar molt camí per fer i molt per aprendre, que n’hi ha molts i molts millors que jo, amb millors raons, amb les coses més clares, i que amb molts d’altres compartim neguits i somnis... per això, gràcies.

Perquè ara sé que aquí i a l’Argentina, a Itàlia i a Austràlia, a Finlàndia i a la Bretanya, al País Basc i a Mèxic, a l’Uruguai i al Marroc, a Occitània i a l’Aragó, al Perú i a Cuba, a ...arreu del món les penes i alegries, els somnis i les desgràcies, les companyies i les solituds són les mateixes, i ho sé perquè les he llegit i encara que m’emboliqui amb noms reals o ficticis, amb anònims i amb noms robats, tots sovint som un i en un hi som tots... i per això, gràcies.

Perquè darrera cada espai que visito i que no puc visitar si el temps em crema, o si encara no hi he arribat, hi ha sovint una persona meravellosa, amb problemes i neguits, agreujada i possiblement agreujadora, que sovint ferim sense voler, i som ferits sense que se n’adonin, una persona jove o gran, de qui no pots jutjar res pel físic, o l’edat, o la veu o l’estatus social, és a dir, normal i corrent, com tu i jo, com molts, només que enlloc de guardar els pensaments al calaix dels malsendreços, sovint els posa en forma de post, i pot fer-ho més o menys encertadament, però en molts hi sento un cor darrera que batega a un ritme conegut i on em reconec... per això, gràcies.

I també per tot això, perquè ara sé que sóc igual i diferent, que tinc més coses en comú que divergències fonamentals, em resisteixo a entrar en cadenes de competència, i només vull seguir compartint un espai de contacte i d’intercanvi, on et pugui dir amic sense que m’hagi de guanyar res, llegir sense estar obligada a respondre, on puguem créixer ampliant xarxes de contacte, que al final, trobaran una llera, i serem un riu tan gran, tan ample, tan fecund i cabalós, que s’haurà d’escoltar en un clam que reclami el que ens pertoca, que el món ha de ser nostre, dels qui no volem ni podem deixar de fer allò que és específicament humà, opinar, cridar indignitats, reclamar atenció per qui no té veu, finalment, si voleu senzillament, comunicar i comunicar-nos. I per compartir tot això, a tots plegats, gràcies.