Un xiprer empresonat que hauria de ser un arbre de benvinguda...mentre el miro, sento "s'ha d'entendre, que en temps de l'imperi bizantí es mantenia la creença que l'home per principi era...” i desconnecto...Faig una foto de l’arbre empresonat i sento... "tenim a i b, nombres reals tals que a és menor que b. Anomenem intèrval obert d’ extrems a i b , el conjunt els elements de qual són nombres reals x que compleixen la condició..." i desconnecto...
Me’n torno a la meu “xiringuito” i sento el mestre d’acollida parlant amb l’A , la L, i la resta de la colla. Entro a veure'ls i em presenta als nous del curs. Aquí em quedaria. M'agraden els seus principis...
Al vespre, quedo fregida mirant la pel-lícula d'un pingüí diferent als altres.
Em quedo amb la frase: “Hi ha un principi primordial que passa per damunt de tots els altres. En qualsevol circumstància, i al preu que sigui, el més important és no perdre l’ou”
(això era de divendres a la nit, avui ja en parlarem)
(això era de divendres a la nit, avui ja en parlarem)
13 comentaris:
Pobre xiprer i pobres de nosaltres que de una manerao un altre també estem empresonats, pero com dius l'important es no perdre un ou.
diuen que, àntigament, els xipresos indicaven el número de llits que la casa podia oferir als viatgers... per això els cementiris en tenien tants. De xipresos empresonats no n'havien parlat, potser eren llits amb baranes? jo també desconnecto.
Gràcies per la visita. Necessito temps per fer-me càrrec de l'arsenal que tens. Ja tornaré.
Els xiprers diuen que senyalen generositat, acollida.
La meva dona en va sembrar i un d'ells té ara uns deu/dotze metres d' altura, és una fantasia.
Serveix de referència als camions que venen a la granja per trobarla.
Vosaltres sou de l'art. Jo em considero un privilegiat que als meus 77 anys pugui rondar per aquí. La majoria em doneu molt bona acollida i això és d'agraïr.
Un granger entre llicenciats, i...
deixeu-me riure. L'avi Anton.
Intentarem, doncs, no perdre l'ou!!!
Bon dia, princesa!
"perdre l'ou" (o "perdre UN ou") fa mal de llegir. Pobre pingüí!
(perdó, avui m'he aixecat "conyón" ;-)
Petons!
Ostres, quan he llegit la fòrmula matemàtica m'he espantat i tot... que jo sóc de lletres pures-pures (sumo i resto amb els dits perque ens entenguem) :-)
Com atrauen els contrastos! A mi els xiprers sempre em fan mirar cap a dalt i són una expressió, màxima, d'esveltesa. Empresonat. Al veure la imatge, abans que "empresonant", m'ha semblat veure una gràfica de barres, on l'ombre representa una caiguda. La crisi.La seva ombra, la de la crisi. L'ombre que projecta l'infantilisme dels especuladors amb els seus culs de sac sense fons, però que poden emmerdar tothom. Malgrat tot, però, el xiprer s'alça esvelt i com diu el granger (entendridor)invitant i orientant l'acollida.
Zel, moltes gràcies per les teves visites (visito poc, he tingut problemes amb l'ordinador, una mena de combat amb aquesta endiablada màquina).
Una abraçada (ah, trobo estrany que tu facis alguna cosa "pseudo").
Sí,ayer le decía a Carme Rosanas que los árboles de las calles que rodean mi casa son de quita y pon desde hace siete años para quitar las vías del tren y hacer un parque,después para quitar el parque y hacer el metro y así ya no sabe uno quién está más desarraigado si nosotros o los árboles.Un abrazo.
No perdre l´ou...mmmm desconecto una mica jo també...
petons!
mil besos mi amiga....te quiero
Al xiprer tan sols l'empresonen les seves arrels i que a la vegada son les que li donen la vida i l'aguanten dret perquè pugui lluir la seva fermesa davant del vent. Els barrots son insignificants figures obsoletes.
Pel que fa a l’ou perdut, sempre en hi ha un altre disposat a substituir-lo; tot és llei de vida.
Això no és altre cosa que el got mig ple, o mig ...?.
Petons,
Soc portador de males notícies, ja fà cosa d'uns anys els xiprers de les nostres contrades tenen una malatia desconeguda que torna les seves fulles marrons i poc a poc és moren (aixó també passa actulament amb les palmeres), la
contaminació pot ser la causant ?
Hay paises del entorno europeo que a los españoles debería sernos más conocidos y queridos...por ejemplo Chipre o Portugal...
La frase del pinguino me ha encantado...
Un abrazo
Tere Marin
Publica un comentari a l'entrada