22 d’octubre 2008

les dones, encara... i els nens...

Tot i que el Sr Garzón em sembla un personatge contradictori, si se'n surt amb això de les víctimes de la guerra civil, mereixerà tots els elogis.

Aquest text està extret directament d'un article que trobareu aquí. L'autora, treballa a València per la recuperació de la Memòria Històrica i fa un denúncia inqüestionable dels pactes de la Transició, certs drets a canvi de silenciar tants assassinats, tantes víctimes innocents, particularment dones i nens. És d'una crueltat demolidora, però s'ha de llegir i potser no perdonarem tant tantes enganyifes amb les paraules sagrades de no obrir velles ferides. Hi ha qui les té molt obertes, hi ha qui no pot oblidar i mai se li ha reconegut ni el dret al dol.



Habían matado a su compañero y a ella rapado el pelo al cero, y obligado a tragar aceite de ricino mediante el procedimiento de meterle un embudo en la boca, en el que volcaban media garrafa. Muchas se ahogaban en su propio vómito de sangre debido a las heridas provocadas por la "colocación" del embudo.
Después, la unieron a otras y obligadas por la Guardia Civil a caminar de pueblo en pueblo, para exponerlas en las plazas, sucias por la descomposición y la gastroenteritis producidas por el ricino, deshidratadas, desfallecidas, todas las moscas pegadas a ellas, incluso a veces desnudadas en público para que todos/as se rieran y burlaran, e incluso les tirasen piedras, en un intento brutal de aniquilarlas moral y físicamente. ¡Y ojo con el que no lo hiciese!
Todos estaban vigilados y se tomaba puntual nota de los que no las humillasen con el suficiente entusiasmo. Muchas veces, entre los "espectadores", estaba la propia madre de alguna de las mujeres, obligada a asistir al espectáculo con la impotencia y el desgarro en el alma al ver a su hija en semejantes circunstancias. ¿Y todo por qué? En el caso de nuestra protagonista, por haber pertenecido al Socorro Rojo durante la II República y realizar trabajos humanitarios.
...
El general Queipo de Llano llamaba a las violaciones masivas, llegando a decir textualmente "nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser hombres. De paso han enseñado también a sus mujeres, que ahora por fin han conocido hombres de verdad, y no esos castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará".
Así pues, con semejantes instrucciones, el ejército, la falange y las divisiones marroquíes, pusieron en marcha la caza de "rojas", siendo también secuestradas y utilizadas como rehenes para forzar la aparición del marido, padre o hermano huido o combatiendo en la guerrilla, a veces muerto ya. Ser mujer y haber sido republicana, y sobre todo cuando el marido o compañero había muerto en el frente o en la cárcel, fusilado "legalmente" o ejecutado extrajudicialmente, daba carta de naturaleza para que cualquier falangista o adicto al régimen pudiese violarlas cuantas veces se le antojase.
...
La II República legisló para lograr la igualdad de la mujer con el hombre en los terrenos social, laboral, económico y político. Esta situación fue de inmediato aprovechada por las mujeres para ser las protagonistas de su propia historia, algo que más tarde el franquismo les haría pagar muy caro, convirtiéndolas en blanco preferente de la represión.
Aquel protagonismo iba en contra de la nueva ideología que las quería anular y relegar al cuidado de los hijos y el marido, y ello porque les tenía reservado el papel de transmisoras de la ideología franquista y de los "valores" de la Santa Madre Iglesia Católica a través de la familia. Pero para conseguir estos fines había que domesticar como fuese a aquella generación de mujeres que ya habían conocido la libertad y la igualdad.
Por ello, a las mujeres que lucharon por la defensa de la II República, se les aplicó una represión específica, en grado máximo de perversidad, que en muchos casos fue mucho más cruel que la aplicada a los hombres. Lo primero que hicieron fue abolir todas las leyes que las equiparaban con el hombre.
Conocían la fuerza revolucionaria que significaba la incorporación de la mujer a la vida política, y para anularlas, promulgaron leyes que las ponían en el mismo plano que a los menores de edad, a los sordomudos y a los incapacitados mentales. Toda la demagogia del franquismo en cuanto a que la mujer y la infancia debían ser objeto de especial protección, no les impidió maltratarlas, torturarlas, violarlas, encarcelarlas y asesinarlas.
...
En materia de política carcelaria, mientras que a los hombres se les encarcelaba solos, no debiendo preocuparse dentro de la cárcel más que de sí mismos, a las mujeres se las encarcelaba con sus hijos, teniendo que vivir la impotencia, el desgarro y la locura de verlos morir por carencias de todo tipo: agua, comida, medicinas, ropa… las criaturas morían en las cárceles como moscas por el hambre, la deshidratación, el frío, la tiña, los piojos, la tuberculosis, las gastroentiritis y la sarna.
La mayor parte de los días no había ni agua, debiendo secar la ropa y los pañales sucios para ponérselos otra vez, con lo que eran presa de toda clase de bacterias, bichos y epidemias. Llegaron a crear cárceles específicas para mujeres con hijos e hijas, llamadas eufemísticamente "prisiones para madres lactantes", en realidad verdaderos "apartheids" pensados para aniquilar a las mujeres y a sus hijos. Fue tristemente famosa "la maternal" de Segovia, cuya directora, María Topete, falangista, se distinguió por el trato inhumano que dio a las presas y a sus hijos.

Mujeres en el franquismo. (Fragments) Amparo Salvador Villanova
Amparo Salvador Villanova és presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià.
Si encara algú creu que aquests retalls de la història recent s'han d'oblidar i en canvi, seguir peregrinant i visitant monuments a les víctimes del genocidi nazi, que ens doni raons coherents. Tret de que hom consideri que aquestes persones no eren éssers humans.

21 comentaris:

Unknown ha dit...

És esfereïdor. Indignant.

Jaume Pros ha dit...

Bé, ja saps què en penso de tot això i de la Transició.

Petons

Clint ha dit...

Trenca l' ànima veure com es por transformar la gent en temps de guerra.
És evident que hi ha gent que necessita sentir que es fa alguna cosa, tot i que no en sóc massa optimista del resultat de tot plegat.

rebaixes ha dit...

Noia,noia. la política és la nafra que tenim i l'hem de suportar. I és que girat a on vulguis on hi ha bondat... Ni els que deien que Déu era bondat.Anton.

Joana ha dit...

Ens agradi o no forma part de la nostra història. Però no ho hem d'oblidar i transmetre-ho als nostres fills, per si mai es repeteix... Tant de bo , NO!

Isabel ha dit...

Por suerte,en estos casos como en muchos otros, el verbo latino "recordare" significa, literalmente, volver a pasar por el corazón,que no es lo mismo que volver a vivir.
Eso es recordar y es lo que no debemos olvidar, precisamente.Un fuerte abrazo,amiga.

Txarli ha dit...

Ostres, Zel! El vaig llegir ahir i em va ficar els ulls plorosos i la pell de gallina, i més encara venint de la meva terra.
I realment, volen que oblidem tot això? Jo crec, tot el contrari, el que s'ha de fer, és recordar-ho i castigar els culpables per que no torni a passar!
Justícia, ja!

neus ha dit...

ufff... diuen que no hi ha més cec que aquell qui no vol veure.
Tinc l'esperança, petita petita, de que el procés del Garzón tiri endavant, però també tinc la certesa de que li posaran totes les traves hagudes i per haver.
El més trist de tot és que s'hagi esperat tant de temps perquè algú hi fes alguna cosa.
El més trist de tot és el "pacte" indecent que es va fer en la mal anomenada transició, que va ser una clara prostitució.
El més trist de tot és que hi hagi qui pensi que tot plegat estava més que justificat o que ens vulguin fer creure que tot plegat són mentides o exageracions.
El més trist de tot és que es tingui a Ecspaña com a exemple a nivell mundial de lo bé que es van fer les coses quan es va morir aquell filldeputa.
El més trist de tot és que hi hagi jovent que se'n proclama seguidor.
I és que aquest tema tot és ben trist.

Ferran Porta ha dit...

La "Ley de Punto Final", a l´Argentina, va acabar sent derogada perquè resultava intolerable amagar les misèries de la dictadura sota folis i més folis de vergonya. Al final, els culpables van ser (no sé si encara estan sent) jutjats, malgrat les seves edats. Fraga i uns quants com ell encara són a temps de respondre davant de la democràcia.

La casa de Pinel ha dit...

me parece perfecto cel que un juez pretenda hacer justicia, pero cuando hablamos de memoria historica por favor hagamoslo de toda, incluyendo tambien los saqueos, violaciones, asesinatos por parte de los socialistas hacia la poblacion, mi abuela humilde campesina fue violada en nombre de la republica, mi abuelo fue asesinado para robarle las mulas.
esta bien que se haga justicia, pero para todos.

nimue ha dit...

se'm posen els pèls de punta... :(

merike ha dit...

Gràcies Zel. El teu blog és meravellós. Però el comentari que m'has escrit és en un blog àngles que no utilitza ara. fas clic aquí: FINÈS ENTRE TOTS I TOTES
Salut!

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Ecara n´ha homes i dones vives que varen fer possible tota aquesta vergonya, ja se que son massa grans per poder demanar responsabilitats, però no vull deixar així perquè si l´historia del meu entorn.

Albert ha dit...

Amb aquest document fort i esgarrifador , i com aquest milers, hem de demanar justicia.Ara ja no podem jutjar, ja que els assassins estàn tots morts, però de vells, els mols fills de puta...però si mes no que això serveixi per fer veure a tota la gent que diu que no toca remenar el passat, i reclamar un perdó històric a totes les victimes.
El problema que qui reclama , som els vecuts.

JRoca_Font ha dit...

És una vergonya que a aquestes alçades encara estiguem així, ja fa molts anys que el dictador és mort i enterrat i encara no s'han dignificat milers de víctimes del feixisme. A totes les víctimes que es van quedar hi hem de sumar el prop de mig milió que va passar la frontera francesa i que en molts casos van acabar confinats als camps de refugiats de les platges de la Catalunya Nord; qui se'n recorda d'ells?
El vencedors s'han encarregat d'esborrar el rastre dels vençuts i se n'han sortit molt bé amb la complicitat dels que han callat tots aquests anys.
Salut i República

zel ha dit...

Doncs sí, amics, salut, república i justícia!

quien hace realidad tus fantasias ha dit...

sois un poco cinicos, tan solo quereis republicar y justificar que vuestras muertes furon un crimen contra la humanidad nadie de vosotros teneis la dignidad de asumir que tambien vosotros segasteis vidas y muchas de ellas inocentes
no sois mejores que los asesinos fachas

Jobove - Reus ha dit...

molt bé Zel que no oblidin !!!

amb la dictadura el país va tirar enrera cincuanta anys, merda de país !!!

Mateo Bellido ha dit...

Me indigna que algunos comentarios pretendan reducir la recuperación de la memoria histórica a un simple ajuste de cuentas.
No deben olvidar algunos que durante más de cuarenta años se hizo justicia, más exactamente se ajusticiaron a los republicanos sospechosos de delitos. Y no contentos con ello se llevaron a panteones, iglesias y catedrales a las víctimas producidas por los "rojos".Por contra miles de cuerpos fueron abandonados en cunetas o amontonados en fosas comunes que los propios fusilados habían abierto previamente. Un triste ejemplo: En mi pueblo de alrededor de 200 asesinados, sólo una decena lo fueron a manos de los rojos. La balanza se inclina sospechosamente.
La vergonzosa oposición a la recuperación de la memoria histórica huele a complicidad histórica.
Gracias por tu magnífico documento. Siento haber centrado mi comentario en contestar a otro, pero se me revuelven las tripas.LOs malagueños sabemos de lo que hablamos.
Un abrazo Zel. El comienzo del curso me hace retrasarme en las visitas a las que me obligo.
Adeu...

El veí de dalt ha dit...

LA història i els fets són pertinaços. Sempre hi haurà algú que vingui a explicar-los. Per molt que vulguin tancar velles ferides. Hipòcrites!

Josep Maria Yago Suau ha dit...

el dia 30 fem una xerrada amb l'Empar Salvadó. Si no et sap greu t'afusello els fragments del post.
Petons (ja sé que em vigiles ;-).