colors de tardor per seguir el petit viatge sola, a trobar el meu mar
contrast pel camí, fent el badoc, els cotxes piten
un banc també sol em crida, l'arbre està més blincat que no pas jo
alguns esperen el fred, altres s'han reviscolat amb les pluges
l'esglèsia de sant Martí mig amagada, porta el penjoll que m'estimo
i un combinació exquisida per caminar m'acosta al mar, el cel boiròs
la sorra plena de les deixalles de les llevantades, el mar tranquil
cap al tard, des de casa, el color del cel és de conte(ens han deixat una aurora boreal???)
ja de nit, encara es veu l'horitzó acolorit
ja de nit, encara es veu l'horitzó acoloritdissabte d'arròs a la cassola,
badant i deixant els plats bruts,
ahir ja vaig fer endreça.
(No pas de tot, pels nens morts sota una escola malgirbada,
pocs han dit cap pregària.)
Afegiria, tanta sang, s'està omplint el cel?
22 comentaris:
Les teves fotos són perfectes, com la teva qualitat humana, sens dubte...
Tens una manera única i especial de definir amb paraules els teus sentiments ... que fan que tantmateix els qui et llegim ens sentim transportats per aquesta mateixa màgia. Ah! i les fotos precioses. Un petonet !
óndia Zel, quines fotos tan guapes!!Els colors, els paisatges, les idees, els poemes... és una meravella! em relaxa entrar i veure auests instants!!!
Quedem un dia d'aquests i gaudim de la nostra pròpia companyia?
Ens podem considerar uns privilegiats, un bon plat d'arròs a la cassola per dinar i poder contemplar la serenor i bellesa d'un paisatge contagiós.
Pobres nens morts, ja no se'n parla, dels quatre gols de l'Eto'o sí.
Deixa que pitin els cotxes mentre tu fas aquestes fotos per regalar-nos-les...
He de confessar que ni m'havia assabentat d'això de l'Escola!! Des de divendres que no veia cap notícies (avui tampoc)... En veure-ho aquí ho he buscat a Google i m'he quedat trista... sembla ser que havien construit l'edifici sense tècnics!!
La meva pregària la tindran, sens dubte... com el nom del teu blog, ara mateix.
Boniques fotos, boniques lletres, i bonica tu , anims i petons una abraçada forta.
Precioses fotos, dóna gust compartir-les amb tu.
Sento com si t'hagués acompanyat en aquest passeig solitari cap al teu mar. El sento meu també, aqeust s escenaris tant coneguts per mi, em fan sentir com a casa. Unes fotos precioses. I un record trist pels nens que han mort. Una abraçada emocionada.
Un viatge molt bonic o, més que un viatge, una excursió per algunes de les meravelles que, malgrat tot i sortosament, encara conserva la Natura.
M'has d'ensenyar a fer fotos com aquestes. Són precioses.
Quanta poesia portes dins, filla.
Treu-la fora que tothom se'n enteri. Ànims i endavant. Anton.
Un passeig bellament descrit.
Hola¡
Quina pena Zel. Cada vegada interessa menys la vida d'un nen. No veus els nens de la guerra?
Un petó.
La película la pasan por el Canal +,es de 2008.Esas fotos son preciosas,Zel,he pasado ayer y hoy varias veces pero no he tenido calma para contestarte ya que me han tenido mis familiares horas al teléfono,hoy madrugué para hacerme mi control.Un beso.
Quanta calma transmeten aquestes imatges! Sovint, allò que enyoro més del poble i els voltants, són els paisatges, els llocs on trobar la calma que tantes vegades ens manca.
Avui et deixo aquesta cançó, amiga, perquè et converteixis en ella.
COM HO FA EL VENT
JO VAIG NÉIXER COM NEIX LA BRISA A LA VORA DEL MAR,
AMIC DEL SOL I DE LA PLUJA, VAIG APRENDRE A VOLAR.
COM HO FA EL VENT.
I ÉS AIXÍ COM JO VULL VIURE.
COM HO FA EL VENT,
EL VENT QUE ES MOU I QUE ÉS LLIURE ENTRE LA GENT.
I VAIG CRÉIXER BUSCANT UNS VERSOS QUE VAN TAPAR LA POLS
ARROSSEGANT LES FULLES SEQUES MORTES PER LA TARDOR.
COM HO FA EL VENT.
ÉS AIXÍ COM JO VULL VIURE.
COM HO FA EL VENT,
EL VENT QUE ES MOU I QUE ÉS LLIURE ENTRE LA GENT.
JO NO HE NASCUT PER LLOSE DE MARBRE I PER JEURE AL DAMUNT D'UN MORT,
LA TERRA SOLS ATRAPA L'ARBRE, JO VAIG DE PORT EN PORT.
COM HO FA EL VENT.
ÉS AIXÍ COM JO VULL VIURE.
COM HO FA EL VENT,
EL VENT QUE ES MOU I QUE ÉS LLIURE ENTRE LA GENT.
OBRE'M NINA, LA TEVA PORTA, OBRE'M I DEIXA'M PASSAR,
RES NO HA DE SABER NINGÚ. ESCOLTA: ME N'ANIRÉ DEMÁ.
COM HO FA EL VENT.
ÉS AIXÍ COM JO VULL VIURE.
COM HO FA EL VENT,
EL VENT QUE ES MOU I QUE ÉS LLIURE ENTRE LA GENT.
I AIXÍ SENSE MIRAR ENDARRERA, M'HEU DE VEURE PASSAR:
RES NO US DEIXO, NINGÚ NO M'ESPERA..., ME'N PUC ANAR I TORNAR.
COM HO FA EL VENT.
ÉS AIXÍ COM JO VULL VIURE.
COM HO FA EL VENT,
EL VENT QUE ES MOU I QUE ÉS LLIURE ENTRE LA GENT.
Abraçades.
Epi
Vius a un lloc privilegiat pel que fa a paisatges i moltes més coses, gràcies per recordar-nos que sempre que estiguem melancòlics podem venir a visitar l'Empordà per impregnar-nos de la seva olor. Magnífiques fotos, com sempre.
Salut
Que bonitas las fotos...especialmente me ha gustao la primera que es como u reflejo del otoño con esos tonos y la última con ese cielo con esa paleta de rosas y malvas...
También me gusta la musiquita, aquí me tienes moviéndome en la silla mientras te escribo.
Besotes
Ostres Zel, es aqui on vius tu? No m'extranya doncs que siguis poeta. Vaja privilegi guapa.
Aquesta platja és on vam anar a rebre la torxa olimpica, oi?
T'haig de dir que en un temps de la meva vida vaig tenir molt a veure amb la teva terra, concretament amb Bellcaire de l'Empordà, i és una terra preciosa. Tot i que, com ja saps, estic enamorada de la meva ciutat de Barcelona, si un dia em perdo em trobaran molt a prop de casa teva:)
Sí noia, et mires el diari i no hi han més que desgràcies, nens morts per l'avaricia d'una escola mal feta, nenes violades fins a la mort, noietes dolces com la mel torturades de forma salvatge, families senceres formant una cua inacabable en el seu intent de fugir de l'horror de la guerra.... Ai!!! quina llástima. Sort que encara hi han al món persones com tu.
Espero que estiguis ja una mica més animada.
Un petó molt gros i una forta abraçada.
Una passejada molt maca per aquelles terres. He disfrutat d'aquesta excursió comprimida :-)
quina dolorosa bellesa...
b7s, bonica.
M´encanten aquestes fotos...i això que jo sòc d´estiu...però la tardor, bé, totes les estacions tenen la seva coseta especial.
Publica un comentari a l'entrada