tornar a fer allò de cada dia, no tancar cap porta al sentiment
deixar passar, quan truca suau,
la llum del capvespre
mirar el cel i apreciar el regal que ens ofereix el teu déu, o el seu,
creure en els miracles de bondat i noves vides
deixar escolar els moments, quan la llum mori esperar del demà els millors somriures,
que tan bona gent ens mostraran
i caminar, sempre endavant, amb una nova punxa al cor
i un piló més de comprensió dels grans misteris
decantar els ulls cap on el sol es ponon hi ha llum encara, i pensar tots els ulls que l'han perdut
i que el cel guarda, càlid, fidel
tot esperant que es faci fosc, ben fosc,un rastre vermellós, potser ens portarà vent,
l'amic que sol endur-se tots els mals aires
a veure si demà, per algú haurà nascut la sort...
(Sóc ben conscient que aquests dies no sóc gaire fidel a tots els qui tan desinteressadament passeu per aquí, però crec de veritat que la força que trobo en aquest espai, em donarà ales per recuperar el temps que no us he dedicat)
28 comentaris:
Jo crec que tot aixo es molt i potser es el que ara vols i necesites.
Estic contenta de veure que t'agafes les coses així. He pensat força en tu aquests dies, en si els teus nens et trobarien a faltar o et trobarien diferent, en l'ermita que m'explicaves a prop d'on vius... I sentia una tristesa fonda que llegint-te avui s'ha començat a esvair. Endavant, sempre endavant, amb la motxilla cada cop més carregada i amb la mirada enlaire. I la teva pena passarà a formar part del bagatge i s'anirà reposant i deixarà de ser tan punyent. Molts petons.
I … el temps és breu … sent va i sens vola … tot arriba i tot passa en ell.
Em sembla fabulós que trobis les forces per passar per aquí aquests dies. O potser passant per aquí trobes part de les forces. Sigui com sigui, molts ànims i a seguir caminant amb tots nosaltres. Si caminem acompanyats, segur que el camí serà menys dur.
Mare meva, quina preciositat de fotos, quina meravella de text amb imatges...
Una abraçada moooooooolt forta!
Zel,he conocido tu blog por medio de storico.Tu mismo dolor lo padecí yo justo hace un año al perder a mi madre en las mismas circunstancias.
Tus sentimientos reflejados en tus escritos me están ayudando mucho,pues yo no he acabado de hacer el duelo.
Grácias y mucho ánimo que de momento no te falta.
Disfruta de tu madre todo lo que puedas,pues yo ya no tengo a ninguno de los dos,y cuesta.
Un gran abrazo.
ANA
Jo anava a dir el mateix que Striper: Tot això és molt. I les teves paraules i fotos precioses.
Jo anava a dir el mateix que Striper: Tot això és molt. I les teves paraules i fotos precioses.
Unas imatges precioses, i no et preocupis per res de res, molts ànims i molts petons.
Roser, potser tard, perquè ja t'han dit moltes coses, però vull enviar-te tot el meu afecte i una gran abraçada. Quan es trenquen lligams de la vida amb els que hem nascut deu ser molt difícil assumir-ne la sensació. Almenys aquí estem tots els que t'anem visitant, lluny però pendents que et cuidis molt i que no perdis mai la força. Petonassos.
Cada cosa al seu temps, i ara és hora de molts records, i de recuperar forces. Esperem que aviat el somriure torni a ser la teva bandera, i les ganes de matxacar a alguna gent també, eh?
Ves ara tú amb que surts, que no ens dediques temps? mai ens recuperem del tot de la pérdua d'un ésser estimat, per tant, tú fes la teva, ja saps mestre, poc a poc i amb bona lletra.
Nosaltres ja ho veus, per aqui continuem.
Mira aquest cel tant preciós i respira a fons.
No pateixis per naltros. Saps perfectament que tots i totes som aquí i sabem que tu també hi ets.
Petons!
Ja comença a retornar la força en tu mateixa que mai has deixat de tenir, el tràngol és fort, dur. Però la soca és dura, ara ets tu la soca que ha de criar els pollancs. Segueix,ZEL, ell et diria el mateix, avant...!!! Anton.
Si m'ho permets t'acompanyaré en tot allò que dius que ara mateix pots fer.
unes fotos precioses i frases amb molt d sentit!
Tot el que pots fer... Crec que estàs fent més del que qualsevol de nosaltres espera. Ens has dedicat més temps del que jo m'esperava, sincerament. Ets molt forta i encara em faig creus que en aquestes circumstàncies vagis penjant posts.
Petonets dolços!
Entra la tranquil.la tarda
Pel fosc camí de la mirada.
Enllà del mar ben treballat
Pels bous del sol, endins del blat,
Quan més perfecta mor la flor
A l'aire lleu, pel gran dolor
D'aquest camí de la mirada,
Se'n va tranquil.la la tarda.
"mirar el cielo y apreciar el regalo
que nos ofrece tu dios, o el suyo,
creer en los milagros de bondad y nuevas vidas "
que bello lo que has escrito ROSER!
Hay tantas cosas al alcance de las manos que a veces no apreciamos por el vértigo de nuestras vidas,
pero están ahí,
ofeciéndose!
Querida ROSER!
Que tus alas te permitan volar siempre!!!
Te mando muchos saludos
con mucho afecto!!!
besos
Adal
Hola Zel!!! Gràcies per deixar-me un comentari al meu blog, m'ha fet molta ilu!!!
Escolta una cosa, he vist el teu perfil, i clar, tens 4 o 5 blogs. A quin responc? (si tinc temps a tots, clar, però quin és el que més t'hi dediques?) Bueno, ho dic per agregar-te a la meva llista de blogs...
Per cert, molt bon consell els que vas dient en el post. Escrius molt i molt bé!!! Bé, ja em diràs alguna cosa!!!
Fins la pròxima!!!
"Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada."
Maria Mercè Marçal
La natura, perfecta i espiritual sap perquè venim i perquè marxem... Un petonet!
xiqueta meua petita i bonica... pense en tu. Una abraçada.
Hola Zel,
encara que de tant en tant em passo pel teu blog ,que per cert és fantàstic no t'havia deixat mai comentaris. He llegit lo del teu pare i he volgut dir-te que ho sento molt i que puc entendre molt bé el que sents,donçs jo vaig perdre el meu pare fá algo més d'un any . Em sentia molt orgullosa d'ell com sé que tu et sents. Fa ja uns quants anys vaig perdre al meu germà que sols tenia 39 anys i entre moltes coses,li vaig escriure aquestes paraules que desitjo t'ajudin.
Quin buit ens deixà el teu comiat
però que plens d'amor ens deixàres
quina tristor no tenir-te
però quina joia haver-te tingut a prop
que n'es de fosc i fred aquest dia
però quina escalfor deixàres dins els nostres cors.....
un petó.Joana.
Que post més bonic, i ple de sentiments.
Una abraçada molt forta
Roser, nina...
Entre tu i Carme quina plorera...
Quines fotos i quin text més bell...
Gràcies per deixar-nos ser amb tu, ara.
Un petonet ben dolç, carinyo.
Una abraçada ben forta
;¬)*
No has de tenir cap pressa...una abraçada!
Sólo desde un corazón inmenso se pueden decir palabras más sentidas y bellas. A mí me han estremecido.
Mantente fuerte al pie del cañón que la victoria es nuestra, la de los que miran al frente y luchan por vivir y hacer la vida más agradable a los demás.
De nuevo te beso, amiga.
I és que a moments, a vegades durant llargs temps, ens en em de dedicar molt de temps, cadascú a sí mateix (qui tal cosa necessiti), és com el principi de la fidelitat (potser); però vulguis que no,Zel, amb això mostrat i escrit en aquest post el teu temps d'ara, ja ens és dedicat. Com un mirall de dos cares, actua a vegades l'escriptura i la imatge. Qui escriu s'hi reflecteix per una cara; qui llegeix i contempla, per l'altra. Hi deu haver moltes dedicatòries latents, irradiants. Aquest post n'és una.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada