26 de febrer 2009

un nas de pallaso... (cròniques de guerra)


El company Jesús, de "Tens un racó dalt del món" es fa una pregunta en veure un bon home que porta un nas de pallasso i condueix tranquil.lament. Pregunta si hi ha explicacions possibles, a més de les derivades de la gresca carnavalera.
Aviso, jo escric un relat, per entendre, perquè, de vegades, cal posar-se un nas de pallasso, i ser una espurna d'alegria en un món tan dur.


Borda un gos, ha ensumat carn al munt de deixalles prop de la ciutat delmada. S’acosta a les restes amb delit, també hi va com un llampec un nen famolenc.
Arriben tots dos gairebé al mateix temps. Ulls embogits de ràbia i gana, s’enmirallen uns en els altres. S’amiden amb la mirada. No recularan.
Ja no hi ha por. Bessons de brutícia i de ferum. Fa temps que no troben aigua neta. El darrer cop que es van remullar, aquell líquid pudent i enmetzinat, els va deixar el mateix crostam, coïssor d’àcid, carn viva i sangonosa.
S’acaren rabiüts, cap d’ells deixarà la presa. El vailet allarga la mà i el gos les dents.
D’una estrebada arrenquen el mateix tros. El gos no dubta. El nen s’atura. Ha reconegut el camal dels pantalons del seu amic Raixid.

17 comentaris:

Cristina ha dit...

Terrible! I després ens preocupem per tonteries quan hi ha gent al món, criatures que es moren de gana cada dia per culpa dels conflictes armats, i són persones com nosaltres. Per una vegada ens podriem posar en el seu lloc. I les coses canviarien.

Trini ha dit...

Malgrat l'extensió, aquest fora relat guanyador al concurs de relats de terror d'Hespèria. Doble terror..., el propi horror i el de la seva certesa.

garbi24 ha dit...

El mon esta ple de fatalitats com aquestes i nosaltres ens preocupem dels companys de caça d'alguns poc seriosos personatges d'aquest pais.

Montse ha dit...

Zel, encara no he posat la Mafalda (hofaré) tinc uns dies difícils (mare ingressada per AIT, encara que potser demà ja anirà cap a casa)... tampoc he tingut massa temps de llegir-vos, el poc que he tingut només he fet posts "meus".

Una forta abraçada, reina mora!

kweilan ha dit...

Terrible. M'has deixat sense paraules.

Txarli ha dit...

Un relat que desgraciadament NO és de ficcio.

M'ha recordat a Blindness, la pel.licula basada en la novel.la de Jose Saramago, "Assaig sobre la ceguera", on en un mon de cegos regna el caos i els morts s'acumulen per tot arreu. Només una dona pot veure...i bé, no conto més per si de cas. Pero el teu relat m'ha fet pensar en la peli un altre cop!

Jesús M. Tibau ha dit...

les guerres no tenen sentit; el nas dels pallassos, sí

LlunA ha dit...

bUFFFFF Feia dies no podia passar per aquí, intens com sempre, real...vida...
Un petonet

josep estruel ha dit...

HOLA ZEL
De fet no hauríem de posar-nos en el seu lloc per a comprendre. se suposa que àdhuc som éssers humans
Jo estic en l'emissora municipal del poble, i de vegades segons a qui li faig una entrevista de aquets tema o semblant, em poso el nas de pallasso. Això val com contestació al teu escrit?
De debò que ho faig.
Una abraçada.

george ha dit...

Ostres quina historia noia.
PD per suposat que pots agafar la foto, cap problema.
Una abraçada

Cesc ha dit...

Tu sempre defensant les teves creences :)

RUSKIS ha dit...

Ostres Zel, la pura i terrible realitat. Una realitat que no volem tenir present potser per moltes raóns, i la primera la comoditat.
Sort que tu sempre em fas reflexionar...

Que tal la pota, com va tot?
Felicitats per la primaveral imatge del teu blog!!!

SALUT GUAPA

Striper ha dit...

Siempre millor fer riure amb un bon nas que fer plorar tirant bombes.

Jaume Pros ha dit...

Molt dur. Molt. Esfereidor.

Jo Mateixa ha dit...

Certament molr dur i trist :-(

Escolta boniqueta meva, com va la cama??, ja fas els 100 mts llisos o que????

Cuidat eh!!!!!!!!!!!!, petonets de cap de setmana!!!!

Avi Gres ha dit...

Estimada Zel:
"Bomba intel·ligent" em sona a total contradicció...
Un relat realment esfereïdor.
Jo em pregunto, sabent que es gasten tants quartos en investigacions i guerres, com pot ser que al segle XXI encara no es coneguin els límits de la imbecilitat humana?
Apa cuida't bonica!

merike ha dit...

Quina llàstima vius per ara fora des de Barcelona! Estimaria tenir una tassa de cafè amb tu el proper mes, una abraçada!