03 de març 2009

cròniques (espesses) de Nàrnia (no hi ha lleons, ni bruixa ni armari)

Eps! No hi ha lleons, però si que hi ha cadellets preciosos de búfals i guepards, ja esteu tips i cuits de sentir aquests noms, eh? Què voleu, des que es va posar de moda això de donar noms a una colla-grup-trepa, trobareu de tot. A mi m'agradaria que proposessin noms originals, per fer projectes emocionants, però, si no recondueixes la cosa (amb mà esquerra que és la mà intel.ligent, compte amb la metàfora, qui tingui orelles que llegeixi...) doncs això, si no fas una miqueta de recompte electoral trampós (quan ens posin observadors internacionals ja en parlarem...) va, retorno, deia que si no hi hagués aquests mecanismes intel.ligents (d'esquerra) acabaríem essent papallones, floretes, gatets, gossets, galindaines variades, que ja tenen el seu encant, però cal poder treure suc de la cosa. I ja sé que el nom no fa la cosa, però hi ha cada cosa que més valdria que no tingués nom (ara me'n vaig per altres viaranys, altrament dits "derroterus") He vist colles de Minnies, de Blancaneu... i, mira, no em fa el pes...
Ui, me'n vaig altra vegada.
Quedem que lleons no. Bruixa...psèèèè, Rotenmeyer, més aviat. Han sigut uns quants dies, 14 dies lectius exactament, i, com a bona Rotenmeyer tinc les meves manies.
No m'agrada que em persegueixin amb un full a la mà (Roser, Roser, miraaaa, ja estiiiiic!!!). M'agrada voleiar amb ells i dir personalment a cadascú segons el que fa i com, i el que em sembla que convé.
M'agrada que siguin capaços de decidir quan ho donen per ben fet i acabat i decideixen què volen acabar o començar.
M'agrada que s'acostumin a no tenir una mestra que faci funcions de "guàrdia de corps".
M'agrada que repensin les seves accions i escullin les opcions que volen prendre després d'argumentar-les.
M'agrada que sàpiguen retornar a una feina i siguin capaços de descobrir què els ha fallat, i que decideixen si ho deixen tal com està (que pot no ser correcte) o si prefereixen arreglar-ho. Normalment decideixen que ho volen ben fet.
I aquí surt l'armari. Armari, per ells, no n'hi ha. Els armaris són plens d'andròmines meves (i per ells)on guardo de tot. Ells tenen els seus calaixets.
I amb els calaixets estem treballant aquesta setmana. Mirant i remirant, treient pols i teranyines d'allò que tenen allà a veure si saben què han fet i m'ho expliquen (i així jo sé si ho saben). I és que nosaltres tenim un petit secret.
Allò que fem amb paper i llapis, ho posem al calaixet(físic i tangible),de la feina. I els fulls es poden ordenar i desordenar i tornar a ordenar, per això som colla i tenim temps de fer-ho.
Allò que aprenem, però, no funciona ben bé igual. Ho desem als calaixets del nostre cervell, que n'està ben farcit, de calaixets. I el cap, com que no és gaire gran(però hi cap molt i molt, tot un món, com a l'armari del conte de Nàrnia) cal endreçar-hi les idees i paraules molt ben endreçadetes, cada cosa al seu lloc, que així, quan fem memòria, i busquem respostes, si ho tenim al seu lloc, ho trobem molt ràpid.
Perquè, si no ho desem al seu lloc, (posem que guardes la paraula herbívor amb la paraula disbauxa, que no tenen gaire res en comú), doncs llavors se'ns perd, i no sabem que ho sabem, no podem recordar on ho hem guardat, i ens arribem a creure que no aprenem coses. Mentida podrida! Coses, n'aprenem moltes i cada dia. Per no perdre-les, només cal tancar els ulls, i posar-les al seu calaixet, que cal tenir les golfes ordenades... I sabeu? Funciona! Ha funcionat!!! Ah, i els somriures i petons, també...però això eren les postres...

10 comentaris:

Ferran ha dit...

Ets conscient com n'ets d'afortunada, oi? Visquent un món que t'apassiona; t'ha d'apassionar, per explicar-lo com ho fas. Afortunada! :-)

kweilan ha dit...

Segur que et van omplir de petons. El post dona gust llegir-lo, de veritat. L'he trobat una preciositat.

Carme ha dit...

És tot un plaer el teu entusiasme i un gust llegir-te.

merike ha dit...

Em dónes tantes paraules al meu poc vocabulari! I tan abans, estic d'acord amb Carme. L'entusiasme, la paraula ja era meu. Petonets!

XeXu ha dit...

Escolta, i no podria venir jo a la teva classe a veure si aprenc a guardar les coses en calaixets? Per què no m'ho van ensenyar això a mi?

Gatot ha dit...

mira... m'ha agradat el raonament, tot i que no sé si és tant senzill com ho pintes, eh?
:)

i... no me'n puc estar, perquè si no ho dic rebento! com que hervíbor i disbauxa no tenen res a veure?

llavors, tu no has sentit mai allò de és una cabra boja????

:D

petons i llepades de bon dia!

Cristina ha dit...

Es nota que t´agrada el que fas perquè ho expliques amb intensitat, amb passió. Visca els somriures!

rebaixes ha dit...

Ara, que si no ho expliques t''en passa una de grossa.// jo continuaré diente ZEL, per que m'agrada i en tens d'aquesta matèria, d'ella vius,però no puc aguantar més i exclamar... ETS UN
C E L...!!! Si t'hagués tingut de mestra, buf... Aleshores era l'ERA del carxot que sempre rondava, i es veu que no tenien fusta ni per fer calaixonets... Que bonic que ho has fotut, m'encanta, mira hi he volgut posar un reneguet,,,Anton.

nimue ha dit...

ai, que bé! ja estàs una altra vegada en marxa! i veig que ens agraden les mateixes coses ;)
Em sembla que això dels calaixos els ho explicaré també als meus alumnes que són una mica més grandets però també els anirà bé! ;)

george ha dit...

Quina sort que tens per poder viure aquestes experiencies amb el menuts.
Una abraçada