12 de març 2009

els tres llibres

Phong-Jo volia recollir en un llibre tots els contes i poemes que la seva gent guardaven a la memòria des dels temps més reculats. Sabia que, si ningú feia aquesta endreça, es perdrien molts tresors. I Phong-jo es va dedicar en cos i ànima a la feina. La gent del poble primer, i més tard els de pobles propers, van anar ajudant l’home, amb històries i també amb diners, perquè caldria invertir molt per fer una bona edició. Al cap d’uns quants anys i molts estalvis, gairebé a punt per acomplir l’objectiu, el monzó inclement es va endur terres, animals, cases i collites. Phong-Jo no s’ho va rumiar, i va repartir generosament tots els seus diners per ajudar la gent.
Va recomençar, pacient, l’estalvi. Poc a poc, a mesura que s’anava recuperant la vida i les collites, el cercle es va reiniciar. Passats els anys ja gairebé a punt per l’edició, una epidèmia espantosa es desfermà, i pobres i rics per igual, necessitaven ajuda. Phong-Jo, altra vegada va oferir tot el que tenia a qui ho necessitava.
Per tercera vegada es posà a treballar de valent per aconseguir estalviar. Ja era un home gran, es cansava molt, i no s’hi veia bé com abans, però la gent del poble, i la seva il.lusió i esperança l’ajudaven. Finalment va aconseguir acabar el seu llibre i el va poder editar. Va ser un èxit clamoròs. Els savis i els erudits parlaven bé arreu del país, del llibre de Phong-Jo.
Si pregunteu a la gent del poble, però, us diran que aquest no fou pas el seu primer llibre. Ells responen somrients, que és el tercer, i que els dos primers foren millors.

15 comentaris:

Assumpta ha dit...

Ostres Zel... no sé si jo estic especialment sensible últimament o és que la història és veritablement preciosa... però anava llegint i desitjava que no passés res més i que pogués editar... i, al mateix temps, estava segura que si tornés a passar alguna cosa aquest gran home ho hagués tornat a donar tot... però, quan he vist que, no tan sols ho havia aconseguit a les seves velleses si no la manera tan maca com la gent explica la seva generositat, se m'ha fet fins i tot un nus a la gola...

Cèlia ha dit...

Quina història més preciosa i més encoratjadora. certament, hi ha esperança...

kweilan ha dit...

És molt bonic, zel. M'ha encantat.

Striper ha dit...

Una historiaper escoltar al costat del foc.

Jordi Pinyol ha dit...

Molt bonic!

Per cert, ara me n'adono que aquí a la teva cibercasa ja ha arribat la primavera. M'agrada el canvi d'imatge.

Ferran Porta ha dit...

Molt maco, Zel!

fanal blau ha dit...

Zel,

en Phong-Jo tenia empenta i no procurava de no desanimar-se davant les adversitats.
Mira que penso que hi deus tenir algun parentesc...
una abraçada!

Carme Rosanas ha dit...

Una preciositat! Phong-Jo era savi i els que sabien valorar-li els tres llibres també. I la que escriu contes com aquests, crec que també en deu tenir alguna cosa.

gatot ha dit...

colta... zel, t'has saltat el tros aquell quan el laboriós recolector es va fer mal a una cama i el fuster del poble li va haver de fer una crossa... i de com entusiasmat com estava amb la recopilació d'històries, va posar el peu a terra abans d'hora, i de com...

me catxis!

:)

petons i llepades de contes de cada dia!

Trini González Francisco ha dit...

...i dic jo..., i no és per buscar raons (que a una li foten l'etiqueta i, apa!jeje...)...i si després venia un altre trasbals? Com s'ho muntarien el senyor Phong-Jo i el seu veinatge? Ja va ser bona idea això de publicar el recull? O potser hagués estat millor posar els diners a plaç fix en un banc segur, per si les mosques...? Ai..., no ho tinc tant clar jo, això...

;)

És broma, naturalment. La història és preciosa.

bajoqueta ha dit...

De vegades, en el camí per arribar a la meta ens trobem entrebancs que no són altre que una ajuda per arribar.

Abogadaenbcn ha dit...

Una historia preciosa!

rebaixes ha dit...

Si tots els cors i caps poguessin arribar a aquest sacrifici, no hauria arribat aquesta crisi, ja ho sabem tots. JO PHONG, TU PHONG, ELL..........HO HA FUS TOT. --NO ERA COMPTE, SINÒ CONTE EL QUE DAVA LLIÇONS. i ens ho prenem com un conte que ens fa pessigolles i ens fa ...riure. Pobrets que som. Anton.

assumpta ha dit...

Una història preciosa !
Preciosa!

Una ha dit...

Para él,los obstáculos eran oportunidades.Abrazos