Phong-Jo volia recollir en un llibre tots els contes i poemes que la seva gent guardaven a la memòria des dels temps més reculats. Sabia que, si ningú feia aquesta endreça, es perdrien molts tresors. I Phong-jo es va dedicar en cos i ànima a la feina. La gent del poble primer, i més tard els de pobles propers, van anar ajudant l’home, amb històries i també amb diners, perquè caldria invertir molt per fer una bona edició. Al cap d’uns quants anys i molts estalvis, gairebé a punt per acomplir l’objectiu, el monzó inclement es va endur terres, animals, cases i collites. Phong-Jo no s’ho va rumiar, i va repartir generosament tots els seus diners per ajudar la gent.
Va recomençar, pacient, l’estalvi. Poc a poc, a mesura que s’anava recuperant la vida i les collites, el cercle es va reiniciar. Passats els anys ja gairebé a punt per l’edició, una epidèmia espantosa es desfermà, i pobres i rics per igual, necessitaven ajuda. Phong-Jo, altra vegada va oferir tot el que tenia a qui ho necessitava.
Per tercera vegada es posà a treballar de valent per aconseguir estalviar. Ja era un home gran, es cansava molt, i no s’hi veia bé com abans, però la gent del poble, i la seva il.lusió i esperança l’ajudaven. Finalment va aconseguir acabar el seu llibre i el va poder editar. Va ser un èxit clamoròs. Els savis i els erudits parlaven bé arreu del país, del llibre de Phong-Jo.
Si pregunteu a la gent del poble, però, us diran que aquest no fou pas el seu primer llibre. Ells responen somrients, que és el tercer, i que els dos primers foren millors.
Va recomençar, pacient, l’estalvi. Poc a poc, a mesura que s’anava recuperant la vida i les collites, el cercle es va reiniciar. Passats els anys ja gairebé a punt per l’edició, una epidèmia espantosa es desfermà, i pobres i rics per igual, necessitaven ajuda. Phong-Jo, altra vegada va oferir tot el que tenia a qui ho necessitava.
Per tercera vegada es posà a treballar de valent per aconseguir estalviar. Ja era un home gran, es cansava molt, i no s’hi veia bé com abans, però la gent del poble, i la seva il.lusió i esperança l’ajudaven. Finalment va aconseguir acabar el seu llibre i el va poder editar. Va ser un èxit clamoròs. Els savis i els erudits parlaven bé arreu del país, del llibre de Phong-Jo.
Si pregunteu a la gent del poble, però, us diran que aquest no fou pas el seu primer llibre. Ells responen somrients, que és el tercer, i que els dos primers foren millors.
15 comentaris:
Ostres Zel... no sé si jo estic especialment sensible últimament o és que la història és veritablement preciosa... però anava llegint i desitjava que no passés res més i que pogués editar... i, al mateix temps, estava segura que si tornés a passar alguna cosa aquest gran home ho hagués tornat a donar tot... però, quan he vist que, no tan sols ho havia aconseguit a les seves velleses si no la manera tan maca com la gent explica la seva generositat, se m'ha fet fins i tot un nus a la gola...
Quina història més preciosa i més encoratjadora. certament, hi ha esperança...
És molt bonic, zel. M'ha encantat.
Una historiaper escoltar al costat del foc.
Molt bonic!
Per cert, ara me n'adono que aquí a la teva cibercasa ja ha arribat la primavera. M'agrada el canvi d'imatge.
Molt maco, Zel!
Zel,
en Phong-Jo tenia empenta i no procurava de no desanimar-se davant les adversitats.
Mira que penso que hi deus tenir algun parentesc...
una abraçada!
Una preciositat! Phong-Jo era savi i els que sabien valorar-li els tres llibres també. I la que escriu contes com aquests, crec que també en deu tenir alguna cosa.
colta... zel, t'has saltat el tros aquell quan el laboriós recolector es va fer mal a una cama i el fuster del poble li va haver de fer una crossa... i de com entusiasmat com estava amb la recopilació d'històries, va posar el peu a terra abans d'hora, i de com...
me catxis!
:)
petons i llepades de contes de cada dia!
...i dic jo..., i no és per buscar raons (que a una li foten l'etiqueta i, apa!jeje...)...i si després venia un altre trasbals? Com s'ho muntarien el senyor Phong-Jo i el seu veinatge? Ja va ser bona idea això de publicar el recull? O potser hagués estat millor posar els diners a plaç fix en un banc segur, per si les mosques...? Ai..., no ho tinc tant clar jo, això...
;)
És broma, naturalment. La història és preciosa.
De vegades, en el camí per arribar a la meta ens trobem entrebancs que no són altre que una ajuda per arribar.
Una historia preciosa!
Si tots els cors i caps poguessin arribar a aquest sacrifici, no hauria arribat aquesta crisi, ja ho sabem tots. JO PHONG, TU PHONG, ELL..........HO HA FUS TOT. --NO ERA COMPTE, SINÒ CONTE EL QUE DAVA LLIÇONS. i ens ho prenem com un conte que ens fa pessigolles i ens fa ...riure. Pobrets que som. Anton.
Una història preciosa !
Preciosa!
Para él,los obstáculos eran oportunidades.Abrazos
Publica un comentari a l'entrada