fins al monyo dels nivells

Permeteu-me un exabrupte com aquest: fins el monyo dels nivells.

És veritablement esperpèntic escoltar les raons d’uns i altres quan els temes són relatius i/o referents a l’educació. Normalment es generalitza, tot es diu sense aprofundir en gaire res.

Permeteu-me dir ben alt que més de la meitat no saben el que diuen. I no em refereixo a qui parla des dels sectors implicats, que també passa, de vegades. Em refereixo al missatge global que es va escampant quan es parla d’allò que suposadament s’ha d’aprendre ara, sigui als nivells obligatoris, sigui als postobligatoris o als universitaris, i que segons tothom (tant li fa que parli el de la fleca com el conductor del bus, un pare o un professor), deia, segons tothom, s’abaixen els nivells.

Posem-nos la mà al cor (al cap, si ho preferiu), i recordem el que nosaltres vam aprendre quan teníem entre els 6 i els 16 anys. Ja sé que hi ha gent molt jove que ha tingut plans d’estudis diferents del meu, jo ja sóc d’una generació passada, com si diguéssim.
El que tinc molt clar, és que molts dels qui ara parlen de nivells deuen tenir si fa o no fa la meva edat, alguns d’ells, emèrits catedràtics, són més grans. D’altres han passat per trajectòries molt semblants a la meva i deuen recordar bé el que tenien als textos dels llibres, que no vol dir que ho tinguéssim après.

Penso en el que em van ensenyar a la meva Primària. Sí, recordo bàsicament moltes operacions, molts dictats i moltes còpies, moltes caligrafies. I moltes estacions de l’any, i animalons, i llistes de preposicions i adverbis i verbs... Alguna redacció, i la lliçó. Recordo que treballs per pensar i fer servir al dia a dia, tret d’aprendre a comptar diners per anar a comprar, res de res.

Al meu batxillerat, veig imatges de les portades dels llibres, i un reguitzell de memoritzacions, que ara per ara, com a molt em servirien per anar a concursar en algun programa, perquè, sí, em sabia el nom de tots els rius, i què. Em sabia moltes capitals, i què. Si vaig a l’Àfrica, em sembla que poques en queden de les que em van fer aprendre a mi. Recordo les meves hores de llatí, però no l’entenc de res. Recordo els meus problemes de física, però no en sabria fer cap, ara. I dubto que fos capaç d’esbrinar el significat de les fòrmules que aprenia fent química. El que més recordo és allò que vaig experimentar fent naturals, i això que era fastigoset disseccionar i...

Si em poso a parlar del meu Magisteri, n’hi ha per llogar-hi cadires. Gairebé tot era per estudiar i vomitar en un examen i oblidar més tard. De les didàctiques, ni sé de què anaven. Això ho he après treballant, fent cursos i més cursos. Això sí, recordo les lectures obligades en italià quan estudiava pedagogia amb el sr Pèlach, tot el moviment renovador de l’escola nova a Itàlia. Allò només es podia fer implicant-se o morir en l’intent.

Molts dels temaris que hi ha ara a Secundària, juro que no els aprovaria, si no em tornés posar a pencar. I evidentment, no ho faria com m’ho van fer fer a mi.
Vaig aprendre una altra cara de la història, en unes classes per preparar opos, quan algú amb dos dits de front, ens feia relacionar canvis socials, necessitats de la població, lleis d’oferta i demanda, economia i descobriments i tot el que això suposava per la gent del temps.

La primera conclusió que se n’ha d’extreure, des de la perspectiva de l’educació, és que no es pot seguir fent programes i muntant classes del segle passat per joves del nou segle. Posaria les mans al foc i no em cremaria, que gairebé tothom ha hagut d’espavilar-se quan s’ha posat a treballar després dels estudis, ens hem buscat maneres de seguir aprenent, perquè la majoria venim de tenir bastants professors que quan erem grandets ens donaven classes magistrals i ens deixaven amb el llibre, els apunts i espavila’t. (La prova és que molts recordem agradablement aquells que ens trencaven els esquemes)

Això no ens garantia que sabéssim més, el que si garantia era que el professor feia el seu programa, repeteixo, el seu.

Però això seria més propi de l’escolàstica que no pas del segle XX i XXI. A tall d'exemple, una de les grans queixes que tenen els professors a la Universitat és que se’ls demana fer avaluació continuada, és a dir, ja no s’hi val anar a vomitar quan toca l’examen parcial o semestral. I és clar, els alumnes, han d'anar a classe, i ja heu sentit les queixes, els costa acceptar que siguin estudis presencials. Jo, particularment, crec que és una bona manera de establir un compromís.

Aquesta és una primera aportació. En faré una segona, perquè tinc un fill a Bellaterra, i ja us explicaré de primera mà qui va informar/escalfar als estudiants ja fa més d’un parell d’anys i els va pintar tot allò negatiu del Pla de Bolonya. Ei, no parlo de diners, parlo d’opcions de reforma d’estudis.