29 de març 2009

fins al monyo dels nivells


Permeteu-me un exabrupte com aquest: fins el monyo dels nivells.
És veritablement esperpèntic escoltar les raons d’uns i altres quan els temes són relatius i/o referents a l’educació. Normalment es generalitza, tot es diu sense aprofundir en gaire res.
Permeteu-me dir ben alt que més de la meitat no saben el que diuen. I no em refereixo a qui parla des dels sectors implicats, que també passa, de vegades. Em refereixo al missatge global que es va escampant quan es parla d’allò que suposadament s’ha d’aprendre ara, sigui als nivells obligatoris, sigui als postobligatoris o als universitaris, i que segons tothom (tant li fa que parli el de la fleca com el conductor del bus, un pare o un professor), deia, segons tothom, s’abaixen els nivells.

Posem-nos la mà al cor (al cap, si ho preferiu), i recordem el que nosaltres vam aprendre quan teníem entre els 6 i els 16 anys. Ja sé que hi ha gent molt jove que ha tingut plans d’estudis diferents del meu, jo ja sóc d’una generació passada, com si diguéssim.
El que tinc molt clar, és que molts dels qui ara parlen de nivells deuen tenir si fa o no fa la meva edat, alguns d’ells, emèrits catedràtics, són més grans. D’altres han passat per trajectòries molt semblants a la meva i deuen recordar bé el que tenien als textos dels llibres, que no vol dir que ho tinguéssim après.

Penso en el que em van ensenyar a la meva Primària. Sí, recordo bàsicament moltes operacions, molts dictats i moltes còpies, moltes caligrafies. I moltes estacions de l’any, i animalons, i llistes de preposicions i adverbis i verbs... Alguna redacció, i la lliçó. Recordo que treballs per pensar i fer servir al dia a dia, tret d’aprendre a comptar diners per anar a comprar, res de res.

Al meu batxillerat, veig imatges de les portades dels llibres, i un reguitzell de memoritzacions, que ara per ara, com a molt em servirien per anar a concursar en algun programa, perquè, sí, em sabia el nom de tots els rius, i què. Em sabia moltes capitals, i què. Si vaig a l’Àfrica, em sembla que poques en queden de les que em van fer aprendre a mi. Recordo les meves hores de llatí, però no l’entenc de res. Recordo els meus problemes de física, però no en sabria fer cap, ara. I dubto que fos capaç d’esbrinar el significat de les fòrmules que aprenia fent química. El que més recordo és allò que vaig experimentar fent naturals, i això que era fastigoset disseccionar i...

Si em poso a parlar del meu Magisteri, n’hi ha per llogar-hi cadires. Gairebé tot era per estudiar i vomitar en un examen i oblidar més tard. De les didàctiques, ni sé de què anaven. Això ho he après treballant, fent cursos i més cursos. Això sí, recordo les lectures obligades en italià quan estudiava pedagogia amb el sr Pèlach, tot el moviment renovador de l’escola nova a Itàlia. Allò només es podia fer implicant-se o morir en l’intent.

Molts dels temaris que hi ha ara a Secundària, juro que no els aprovaria, si no em tornés posar a pencar. I evidentment, no ho faria com m’ho van fer fer a mi.
Vaig aprendre una altra cara de la història, en unes classes per preparar opos, quan algú amb dos dits de front, ens feia relacionar canvis socials, necessitats de la població, lleis d’oferta i demanda, economia i descobriments i tot el que això suposava per la gent del temps.

La primera conclusió que se n’ha d’extreure, des de la perspectiva de l’educació, és que no es pot seguir fent programes i muntant classes del segle passat per joves del nou segle. Posaria les mans al foc i no em cremaria, que gairebé tothom ha hagut d’espavilar-se quan s’ha posat a treballar després dels estudis, ens hem buscat maneres de seguir aprenent, perquè la majoria venim de tenir bastants professors que quan erem grandets ens donaven classes magistrals i ens deixaven amb el llibre, els apunts i espavila’t. (La prova és que molts recordem agradablement aquells que ens trencaven els esquemes)
Això no ens garantia que sabéssim més, el que si garantia era que el professor feia el seu programa, repeteixo, el seu.
Però això seria més propi de l’escolàstica que no pas del segle XX i XXI. A tall d'exemple, una de les grans queixes que tenen els professors a la Universitat és que se’ls demana fer avaluació continuada, és a dir, ja no s’hi val anar a vomitar quan toca l’examen parcial o semestral. I és clar, els alumnes, han d'anar a classe, i ja heu sentit les queixes, els costa acceptar que siguin estudis presencials. Jo, particularment, crec que és una bona manera de establir un compromís.
Aquesta és una primera aportació. En faré una segona, perquè tinc un fill a Bellaterra, i ja us explicaré de primera mà qui va informar/escalfar als estudiants ja fa més d’un parell d’anys i els va pintar tot allò negatiu del Pla de Bolonya. Ei, no parlo de diners, parlo d’opcions de reforma d’estudis.

17 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Jo potser no sóc tan dràstica com tu i crec que fins i tot amb aquells sistemes horrorosos de la meva època, jo vaig aprendre coses qiue m'han estat força útils. A la carrera de psicologia també, però menys, he hagut de formar-me i formar-me i llegir i llegir per a saber fer alguna cosa de profit. I encara no he parat, ala meva edat... i no sé si mai pararé d'aprendre i d'estudiar perquè m'agrada.

Però estic d'acord que ara aprenen altres coses i d'altres maneres i segurament més útils.

Espero la segona part, a verue que ens expliques. Bona nit i bona setmana.

SERGIBR ha dit...

En canvi, jo recordo només les escapades als futbolins i febres instantànies per tal de no anar a classe. I els dos hem acabat escrivint en un blog tu.

Striper ha dit...

Jo també recordo els meus estudis,pero de vegades crec que s'oblida el objectiu del ensenyament es apendre.

Montse ha dit...

Faig meves les paraules de la Carme.

Mai no he deixat d'aprendre, i crec que mai no ho deixaré.

`però no estic descontenta dels meus estudis de batxillerat, al contrari, vaig fer moltes coses de profit (exceptuant la Història, que me la van explicar com els va convenir)

Tens raó, però, en què qualsevol opina què s'ha de fer amb l'escola i a l'escola, de d'un taxista fins a un barman, amb tots els meus respectes cap al taxista i el barman. Però tu ja m'entens.

Tothom pot fer de mestre, i això és nefast!!! jo no m'atreviria mai a dir-li al meu dentista - per exemple- què m'ha de fer als queixals i com! (en fi...)

M'encanta el teu blog, reina mora, no tens mandra d'escriure i et mulles a cada post!

Una abraçada forta i bona setmana!

Ferran Porta ha dit...

Tampoc jo no tinc pas la sensació que la "meva" escola fos pitjor que la d'ara, malgrat que el poquet que en sé, de l'actual, és a través dels meus nebots.

En canvi, tinc la certesa que en moltes coses s'ha anat enrere, però COMPTE!, no en culpo les escoles sinó l'evolució de la nostra societat. És un altre tema, ho sé, però va íntimament lligat.

Pel que fa a Bolonya, crec que no és tan terrible com el pinten, efectivament. Mon pare és de l'àmbit universitari i me n'ha explicat les línies mestres, els pros i els contres; no, no és un pla dolent.

Sigui com sigui, benvolguda Zel, un altre post per nota.

Kudifamily ha dit...

Tot evoluciona, i l'ensenyament també ho ha de fer, a tots els nivells (noia, és que no em sortia cap més paraula, hehe)
Jo no sóc de pensar que l'ensenyament d'ahir era pitjor que el d'avui. Prefereixo pensar que són diferents, que segueixen camins variats degut a molts factors intrínsecs a la mateixa pedagogía-educació-ensenyament, i extrínsecs a tot això.
El que és cert és que sempre s'hauria d'assolir un grau de compromís per part de tots els implicats en la tasca educativa (professorat, alumnes, pares, societat, govern...)i que això és el que faria (per mi) evolucionar l'ensenyament. Ara bé, cap a on ha d'evolucionar? Bona pregunta...

Mon ha dit...

jo als meus 49 anys estic matriculat a la URV m'agrada continuar aprenent
una abraçada

Anònim ha dit...

A mi, si m'haguesin obligat a anar a totes les classes, ja no hagués pogut estudiar, doncs havia de currar. No tothom té la sort de tenir uns pares rics que et paguin la vida fins als 20 i tants, pq el curro de l'estiu no et dóna ni per començar.

Ara ja se sap qui podrà estudiar i qui no.

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

estic d'acord amb el que dius i també amb el que expresa en Joan, ensenyar a apendre, La generació de la meva filla, ara amb 27 anys, no els hi van ensenyar.
Gràcies per venir a tastar ahir el meu pastis.

Efrem ha dit...

Crec que el més important és la motivació, la resta vindrà sol. El més important és aconseguir que els nens/joves tinguem inquietuds i aprenguem a encaminar-les. El professor ha d'ensenyar coses bàsiques evidentment, però crec que el més important és que entre pares i professors s'aconsegueixi l'entusiasme i l'interès del nen per les coses, que s'adoni que el saber és riquesa.

Els del PiT ha dit...

M'he sentit identificat amb el sistema educatiu que vas "patir", jo n'estic prou content i sovint penso que era millor que el d'ara quan he vist els problemes dels fills per aprendre les taules de multiplicar i les conjugacions verbals...
Clar que tothom creu que podria fer de mestre i fer-ho bé (aquest és un país d'entrenadors...)

rebaixes ha dit...

No he llegit els comentaris.
M'agradaria saber si us varen ensenya a dir GRÂCIES de cor, o a sentir odi quasi al que feieu.
Mestre, la vida t'ensenya a ensenyar-te. Em ve bé, avui hi pensava. A mi a la tarja de votacions figuro sense estudis.
Perque no he presentat mai cap document acreditatiu dels estudis.
En aquells temps no es devia apuntar res i jo figuro...
Les menudes que tinc a casa em diuen que em voldrien per mestre, per que els ho soluciono tot o quasi tot - fora l'humilitat, de que ens serveix - Diguem el que som uns analfabets segons les llistes, però en la vida un sers de profit.Vull dir que el progrés en la educació és evident, des de que jo era i ara... Aleshores ens ensenyaven dir GRÀCIES, ara sembla que no.No vull dir submisió, sinò respecte. Tot progrés costa llàgrimes.Anton.

Thera ha dit...

Estic d'acord quan dius que no tot el que ens van ensenyar i el que recordem és el que vam aprendre... Molts mestres des de l'institud fins a la universitat ens 'fotien' el rotllo i se n'anaven, pocs ens van ensenyar a aprendre (parlo segons el que vam viure els de la meva generació). Estic d'acord amb qui diu que una vegada assolida la carrera vam començar a aprendre i jo personalment no he parat, moltes vegades em pregunto: i de totes aquelles assignatures, per a què se suposa que m'haurien de servir ara...? Potser tot plegat em va posar una base i a partir d'aquí jo he anat fent. Ara que tinc nens que comencen amb els seus plans d'estudis només espero que en treguin més profit, que aprenguin a aprendre, que el que els ensenyin els sigui útil i proper. Però, penso que han de canviar moltes coses, posar-los a l'avast una educació adaptada als nostres temps, no unes classes amb matèries de dos segles enrera...

nimue ha dit...

jo estic contenta amb l'educació que vaig rebre, amb el meu Bup el meu Cou i el pas per la facultat... Però també és veritat que els temps han canviat. No sé si és bo o dolent, però és el que tenim.
Jo he aprés a fer classe sobre la marxa (i el que em queda!) perquè vaig fer filologia i la carrera no està enfocada cap a la docència encara que la majoria acabem fent classe. Recorde tots els errors del principi, molts i molt grossos. I he aprés sobre la marxa, equivocant-me, patint, mirant com ho feien els que porten més temps que jo i ho saben fer millor (això encara ho faig!) En fi, que mai deixem d'aprendre, ni mai deixem de formar-nos ni d'aprendre a ensenyar. O no deuríem...

Ains... jo estic tan farta últimament d'algunes coses que tenen a veure amb l'ensenyament! (sort que els alumnes no hi estan inclosos!)

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Caram Zel, vas forta!.
Jo també tinc un fill a Bellaterra que es porta molts anys amb el segon que fa poc ha complert set anys.
Al gran, hi vaig dedicar moltes hores a ensenyar-lo a saber estudiar i en fer-li trobar gust pel que feia, lluny del que va ser la meva experiència pròpia que estudiava per obligació. Set anys d’internat a los HH. Maristes a on tot es feia a toc de xiulet i seguint un estricte horari, per aquest motiu els meus fills van a l’escola pública.
Tampoc he volgut ser com el meu pare que els caps de setmana em feia la vida impossible donant-me lliçons del que ell no sabia. Al meu fill només l’he orientat, quan ho ha necessitat, cap el camí a on trobar la font de la informació. Avui amb 20 anys fa tercer de telecos.
Amb això només intento dir que no crec que fos millor l’ensenyament abans o ara, senzillament hi té molt a veure l’alumne i el mestre. Estic d’acord amb el Joan i la Menta, cal ensenyar a estudiar, a que ho trovi fàcil i ho faci a gust. El cas de l’assignatura d’història es obvi que en aquella època només memoritzaven dades i noms, jo vaig haver d’anar a la universitat per descobrir en Pierre Vilar per entendre els aconteixements a partir d’un raonament econòmic dels fets, potser perquè en el bachillerat cap mestre ho ensenyava com cal, i a partir de llavors em va començar a agradar la història.
Les matemàtiques, la física, la literatura,etc. son les mateixes abans que ara i sempre hi hauran matemàtics, físics, escriptors, etc. A pesar dels sistemes educatius de l’època.

Una ha dit...

Ningún tiempo pasado fue bueno para nada ni en nada,¡por favor!.
Tuve que desaprender casi todo desde la Geografía,Literatura,Historia hasta un simple análisis gramatical.
¿Pedagogia? era la teoría de los estudiosos. ¿Psicología? más de lo mismo ¿Didáctica? Igual.
Me hizo sufrir mucho la Física y Química que nunca he sabido aprovechar a lo largo de mi vida,no diré lo mismo de latín y griego cuyos conocimientos me ayudan para comprender mejor las palabras y sus historias.
Hay que educar para la vida y ese es el reto de la escuela,que es muy difícil seguirle el ritmo a esta sociedad tan cambiante.
Lo que hay ahora más es vulgaridad,malos modales,pero en conocimientos y acceso a ellos es imposible comparar,la actualidad le da cien mil vueltas al pasado.
Los planes de estudio igual,cada vez mejores,necesitan resumirse de modo que no se quede solamente en lo local,que se llegue a lo universal,según mi opinión el problemas es cómo compaginar un horario con tantísimos conocimientos,instrumentos y áreas para trabajar.

Tanhäuser ha dit...

Plas, plas, plas, plas.
Bravo, bravo i mil vegades bravo.
En debats estérils sobre el que ha de ser el futur de l'educació, si jo fos el conseller Maragall, tindria claríssim què és el que hauria de fer: imprimir-me el teu post, llegir-me'l amb tranquilitat, meditar sobre el que es diu en ell, actuar en conseqüència i si tingués dubtes... tornar-me'l a llegir. Fàcil, oi?
Petons, mestra.