22 de maig 2009

.......0+0=0........


un tel fosc sota les ungles
regalims de sutge enllustrat
de suor a les galtes, orelles que senten
paraules que no diuen res
ulls de vidre, febrils i vermells
no veuen ni viuen, s’acluquen vençuts

camins erms trepitjats mil vegades
peus calçats de pell dura i curtida
vagaregen, busquen senyals al cel
i preguen muts oblidats els somriures

només un tiquet de tren i poques hores
els separen de les cambres netes amb llum de neó
dels àpats senyorívols d’escumes i aromes
barreges sublims de no res a preu d’or

a la finestra màgica mercadegen el món
els senyors del poder i la guerra
pingüins d’uniforme i somriures de gel
els peons agiten banderes
les torres s’enroquen, els alfils defensen
els genets han deixat els cavalls
per fer les batudes a peu

22 comentaris:

Striper ha dit...

Avui he vist la pobressa dos cops al devant meu, una dona jove buscar menjar ficada dins de un container i un home jove recullir menjar donat a una parroquia....EXISTEIX i volem que votem uns diputats europeus que ciosten un "cojon" ANDA YA!!!!

Striper ha dit...

Avui he vist la pobressa dos cops al devant meu, una dona jove buscar menjar ficada dins de un container i un home jove recullir menjar donat a una parroquia....EXISTEIX i volem que votem uns diputats europeus que ciosten un "cojon" ANDA YA!!!!

Ferran Porta ha dit...

Striper, pensa que tant si els votes com si no, seguiran costant el que costen. En la meva humil opinió, tan de bò l'abstenció en qualsevol procés electoral fos del 0,0%: més cura posarien els polítics, si se sabessin fiscalitzats. Penso que ells són els primers interessats que la gent se'n cansi i passi, així els deixen via lliure.

(Perdó pel rollo)

Thera ha dit...

Sí noia, els dos extrems i tan a prop i tan lluny a la vegada. Sovint se'm fa incomprensible... Ahir mateix, a la feina, va venir un home, no va venir a demanar treball, va venir a demanar alguna cosa per menjar... Va ser la primera vegada que ens hi trobàvem, la pobresa no es concentra només en les grans metròpolis, ni als seus extraradis...

Jesús M. Tibau ha dit...

massa diferències que diuen molt poc a favor nostre

Garbí24 ha dit...

Dues maneres molt diferents de pobresa hi ha : els que no tenen maneres de sortirne i els que se l'han buscada . En tots dos casos molt crua , en ara que en algun d'ells sigui marescuda

Henry The VIII ha dit...

Ja Guru Deva Om
Nothing's gonna change my world...

Quins postassos què fas. Impressiona el de "Tristesa".

Té raó l'Stripper amb això dels diputats europeus però siguem positius, podem votar el polític que més angúnia ens faci i enviar-lo a Brussel·les una temporadeta i així no li veiem el pèl.

Kisses

Henry The VIII ha dit...

A mayor oreja
Menor cerebro

Rita ha dit...

Aquest és el tercer post cronològic teu que em deixa sense paraules...
Deixo constància del meu pas, de la meva lectura i t'envio una abraçada... :-)

Olga Xirinacs ha dit...

M'he representat moltes vegades aquesta derivació fins al final que ofereixes a la foto.

Per això he escrit una novel·la que estira un fil des de l'últim refugi i comença l'aventura des de la infantesa. No es pot dir que les opcions triades pels personatges com els que veien a la teva foto siguin tràgiques. Als nostres ulls potser si, però no sabem el motiu de la seva opció.

El llibre sortirà a la tardor.

Una abraçada,

Olga Xirinacs

Anònim ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramon ha dit...

El contrast entre les gravadores de Sony i la mirada perduda...
Salutacions,

TICTAC ha dit...

A l'hora de tancar els supermercats , s'aglutinen un munt de gent per anar a recollir el menjar que llencen als contenidors. I cada cop se'n veu mes...
T'informo que Gaia i Ginkgo ha creta un blog de rellotges del món. Tot just estem en els seus inicis però et convidem a visitar-lo
http://tictac-rellotges.blogspot.com/

nimue ha dit...

Buf! deu ser tan terrible patir aquestes situacions en primera persona... :(

rebaixes ha dit...

No vulgueu passar gana i menys fam...Jo ho tinc encara en el cap,amb les cames plenes de grans que cada dia amb una xeringa s'havia detreure el pus,,,, un sofrir horrible... Us dic una cosa, sentir-o per escriure no és el mateix que sentir-ho...en la carn. Un dia et deia que no vulguis que et tinguin compasió
Escriure és imaginar,però la realitat... callo. I aqui només escrivim ... Anton.

Cèlia ha dit...

Quan la poesia
no et deixa fugir
perquè no hi ha prou sol,
color,
amor,
dolçor,
tendresa,
calor... per compartir,
és que hi ha coses que necessiten un canvi.

Joana ha dit...

La vida està plena de contrastos i no tots són bons...
una abraçada amiga Zel! :)

Anònim ha dit...

Hola, qué tal estás.
Me ha alegrado verte aparecer por mi casa, que también es la tuya.
He estado un poco perdido con cambios de operador, etc...
Temía que te hubieras cansado del blog. Mejor dicho, de las obligaciones que conlleva tener un blog tan activo y militante de las causas justas. Por eso me alegro doblemente. Sigue en ello....
Muy bien el traductor.....
Un beso muy fuerte y nos seguimos viendo.
Pd.Gracias, de nuevo, por la música, a los que me siguen les gusta mucho.No consigo colgar el comentario desde mi cuenta.
Mateo

Mateo Bellido ha dit...

Ahora lo he conseguido. Había olvidado que estaba en un portátil que no me reconocía.
Te vuelvo a dar otro beso.
Feliz domingo.

LlunA ha dit...

He trigat una mica en fer la passejada però els dies de sol em fan fora de casa, jejej
Un plaer tornar a llegir les teves paraules.

petonets

Assumpta ha dit...

Molt bé... tots reconeixem que aquestes situacions existeixen. Ara plantegem-nos: QUÈ HI FEM NOSALTRES?

Com ha senyalat Striper, un dels homes que va veure anava a recollir menjar a una Parròquia.

Qui més fa en aquests casos, qui s'arremanga i penca és, moltes vegades, gent de la criticada Església.

Marta ha dit...

El rostre de la pobresa, gràcies per posar aquesta imatge i aquest comentari, una imatge marca molt més que un paraula.
Al meu blog reflexionshumanes.blogspot.com hi ha una poesia que homenatja la gent valenta com tu que fa denúncia social.