fa vint anys, el meu fill gran en tenia dos, i a casa miràvem incrèduls les sagnants notícies...jo, beneita de mi, intentava creure que, vint anys més tard, el meu fill, (els meus, ara en tinc dos), ja no haurien de viure revoltes, ni perdre la vida a mans de l'opressió, de la repressió, que ja seria una mena de bassa d'oli, que les llibertats fonamentals de les persones, el dret a la vida, a opinar lliurement, a escollir el model de societat que volíem, seria un fet consumat... que ja no corririen davant de la policia, que qualsevol cosa semblant a la irracionalitat s'aniria superant...
ai, de mi, ai infeliç...
en record de tots els morts a Tiananmen, la lluita continua, ho farem per tots vosaltres, pels qui sigui, i us passarem el testimoni, que finalment, la vida no és gaire res més que una cursa de relleus, nosaltres som corredors de fons...només que el tret de sortida, sovint no dispara a l'aire, sinó a matar...
16 comentaris:
En tenia 22, jo. Ho recordo perfectament, però veient aquest vídeo em pregunto quantes coses no ens van arribar, en aquell moment; i quantes coses no ens arribaran mai.
No entenc res, Zel, no entenc res. No comprenc perquè les ànsies de poder d'uns mortals són tan fortes que altres, mortals com ells, n'han de patir les conseqüències tota la vida, i tota la mort.
Perquè? Per obtenir què? Si al final tots, ells i nosaltres, acabarem al mateix sot.
No entenc res.
Les injústicies segueixen sent inacabables...
Sóc pessimista i veig gairebé impossible eradicar la crueltat de l'ésser humà.
No matem per la supervivència: matem pel poder. La mateixa intel·ligència ens ha fet més cruels envers la resta: si més no entre els que lluiten pel poder.
Gràcier per ser-hi, zel.
Potser inacabada per sempre... no sé si aconseguirem a cabar-la mai.
el més trist de tot és que no n'acabarem d'aprendre mai, si és que mai hem començat a fer-ho... els humans som estúpids per naturalesa.
També va morir l'Ayatolà Jomeini a l'Iran i crec que va ser un altre fet rellevant.
Només cal veure tot el que ha passat després.
Ahir em vaig fer la mateixa reflexió. Fa vint anys el meu fill gran en tenia gairebé un. Ara tinc dos fills. I també em vaig creure que tot seria millor. No vull pensar, però, que el meu optimisme va ser fruit només de la jovenesa o de l'eufòria de la maternitat. Vull creure que, d'alguna forma, les coses van millorant, malgrat el que sembli.
Pels morts a Tiananmen, al Tibet, a Angola, al Txad, a Birmania, a Afganistàn, a Iraq, a Palestina, a Israel ...
no creixem pas tan depresa
nomes cal esperar que ells ho sapiguen fer millor.
noswaltres ja em demostrat de que soms capaços.
aqui tenim les proves.
una abraçada
Ja el meu pare- em contava la mare - deia que si a l'humnitat hi traguessin tot el dolent, i sols deixessin el reconegut com a bo i creessin la nova persona, al cap del temps tornaria a brollar el mal. Deu ser una condició que tenim. Això fa cap als 100 anys...
Anton.
moltes d'aquestes imatges no les havia vist.
jo tenia 13 anys i no entenia res.
ara encar ara, hi ha moltes coses que no sé entendre. o fins i tot, n'hi ha que no les vull entendre, doncs no les puc acceptar.
Com en Ferran, jo tampoc entenc res...
Gràcies, zel, per estar sempre a l'aguait!
Petons!
Malauradament les coses no canvien tant com voldríem...
Jo tenia 17 anys aleshores i em va impactar molt, tant que des de llavors em vaig implicar obertament en els moviments de justícia social i en defensa de la terra.
És difícil, però com en tot, cal tenir paciència, constància i bones intencions. Sobretot bones intencions, que els dolents no siguin acceptats i es reprodueixin cada cop menys fins que s'extingeixin. I després, altres lluites tindrem (tindran) segur, perquè som lluitadors per naturalesa.
a la xina, a catalunya, a chiapes o a bolivia, anem a totes, contra les dictadures del capital, revolta global!
salut i revolta a les urnes i a les barricades!
Publica un comentari a l'entrada