farcell de paraules d'estiu

Al mati, gairebé cada matí, totes dues es troben a la cuina. Una hi va amb calces curtes, l’altra porta camisa de dormir. Una porta la dosi a la butxaca, l’altra la pren del calaix del moble baix del menjador, dit abans trinxant. És una de les paraules que la més jove recorda de la seva àvia, com recorda que li demanava una xicra d’oli, o li deia galiassa quan feia alguna cosa que semblava que no era del tot adequada (però mai va esbrinar quin tipus d’acció era la que la convertia en galiassa)
Tornem-hi doncs. La conversa és la de cada matí, les rutines les sabudes. Les dues es preparen l’esmorzar, molta llet i cafè en un tupí l’una, l’altra més cafè que llet i una menjucadeta. (La mare sempre li deia que es passava el dia fent mengics menjocs)
No gaire més tard l’una demana,
-Escolta, no t’has pas empassat les meves pastilles sense entalaiar-te’n?
-No, jo no... –respon l’altra, mentre el dubte s’ensenyoreix de la seva ment.
-Fequis que les he deixat allà...
Una suor freda li puja esquena amunt, mentre davant seu es dibuixa una paraula, compatibles? i una altra, efectes?... Uns segons més tard, es posa la mà a la butxaca i en treu, primer una i després una altra, i ... refà tota la minsa estona que ha passat, ben conscient que sovint va fent en un acte reflex un fotimer de coses... qui sap?
Asseguda, decideix no prendre res més, aquell dia. Per si de cas.