parir un record

Estirada al llit, sense cap pensament previ, em va assaltar la imatge del papa a la sala de reanimació de l’hospital, embolcallat en un llençol verdós. Només en sobresortia el cap, i la seva cara blanca, ulls tancats i boca serrada, tal com la posava quan s’enfadava.
Això va ser fa dues nits. No entenc perquè, de cop i volta m’ha vingut aquesta imatge, just la del moment en què ens van confirmar el que el xiulet agut de les màquines anunciava des de feia més de dues hores, res a fer, declarat oficialment mort. Porto la foto del meu pare de fons de pantalla al mòbil, cada vegada que truco o em truquen o escric un missatge el veig assegut a taula, en un posat natural. I malgrat això, ara domina la tèrbola i trista figura estirada, erta i amortallada sota la inclement llum fluorescent de la sala. Durant aquests gairebé nou mesos no l’havia vist així, és com si hagués de parir aquest record que tinc clavat, més al fons del que pensava...
Hem celebrat plegats uns quants aniversaris sense el papa, i em veig somrient a les fotos. Serà que no em crec el somriure, o potser penso que com puc fer-ho, i sé que sí, que és el que toca, disfrutar els moments de companyia que després recordarem i deixar-ne testimoni.
No he entrat aquí des de fa dos dies, i això que hi ha coses que em fan rumiar en la tristor i la cara fosca de la naturalesa humana. Però em faltaven ganes de dir res. Potser això era el que havia de fer, dir a tothom que l’enyoro, que l’enyoro molt. Perquè aquest retorn d’una imatge que no vull guardar només l’he comentat a cinc persones que m’estimo molt. Però no se’n va, i torno a plorar, i no puc controlar-ho. Per això ho he de dir, l'enyoro.