15 d’agost 2009

parir un record



Estirada al llit, sense cap pensament previ, em va assaltar la imatge del papa a la sala de reanimació de l’hospital, embolcallat en un llençol verdós. Només en sobresortia el cap, i la seva cara blanca, ulls tancats i boca serrada, tal com la posava quan s’enfadava.
Això va ser fa dues nits. No entenc perquè, de cop i volta m’ha vingut aquesta imatge, just la del moment en què ens van confirmar el que el xiulet agut de les màquines anunciava des de feia més de dues hores, res a fer, declarat oficialment mort. Porto la foto del meu pare de fons de pantalla al mòbil, cada vegada que truco o em truquen o escric un missatge el veig assegut a taula, en un posat natural. I malgrat això, ara domina la tèrbola i trista figura estirada, erta i amortallada sota la inclement llum fluorescent de la sala. Durant aquests gairebé nou mesos no l’havia vist així, és com si hagués de parir aquest record que tinc clavat, més al fons del que pensava...
Hem celebrat plegats uns quants aniversaris sense el papa, i em veig somrient a les fotos. Serà que no em crec el somriure, o potser penso que com puc fer-ho, i sé que sí, que és el que toca, disfrutar els moments de companyia que després recordarem i deixar-ne testimoni.
No he entrat aquí des de fa dos dies, i això que hi ha coses que em fan rumiar en la tristor i la cara fosca de la naturalesa humana. Però em faltaven ganes de dir res. Potser això era el que havia de fer, dir a tothom que l’enyoro, que l’enyoro molt. Perquè aquest retorn d’una imatge que no vull guardar només l’he comentat a cinc persones que m’estimo molt. Però no se’n va, i torno a plorar, i no puc controlar-ho. Per això ho he de dir, l'enyoro.

14 comentaris:

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Nena, ànims i força, al final el temps s'imposa.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

I fins i tot, així, solcada per la tribulacio, pots viure l'estat d'AMOR on no hi ha decepció possible. Perquè si tu vius en el teu pare, ell viu en tu. I això és estimar de debò.

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

Joana ha dit...

Petons, poc més puc dir. I força.

Ma-Poc ha dit...

Ànims i endavant!

Els records sovint poden ser dolorosos, i a vegades són aquests els que s'imposen... Però hi haurà dies en que el que et vindrà serà un record agradable i feliç...

Una abraçada!

Thera ha dit...

Records, pensaments, imatges que al cap de vall sempre formaran part de nosaltres mateixos... Sediments que conformen l'amor que encara resta, ferm. Una abraçada.

Garbí24 ha dit...

Anims ....de vegades tenim aquests baixons..que ens fan accentuar els sentiments.....tot passa però , sense perdre mai el record , però fent menys mal.

Ferran Porta ha dit...

No sé què dir-te, perquè els sentiments són únics i personals. A ton pare l'has vist mort -és la refotuda llei de vida, però també l'has vist viu, ben viu, al teu costat durant munts d'anys. Mira de concentrar-te en aquells temps, en totes aquelles vivències; el final no és l'important, Zel; l'important és el camí.

Un abraçada ben forta.

Asimetrich ha dit...

Molts ànims Zel. No et puc res que no s'hagi dit. Però és ben cert que amb el temps queden els bons moments, i els records que et fan vindre un somriure als llavis s'imposen als episodis tristos.

Clidice ha dit...

l'enyores i l'enyoraràs sempre, tota la vida, amb el mateix dolor. L'única diferència és que el temps espaiarà els teus enyoraments i hi afegirà una pàtina de tristesa dolça, amorosint totes les arestes, com fa la neu amb el seu entorn. I el record serà millor, i més amable i tu seràs més vella i més sàvia i ja està.

Un petó :)

Una ha dit...

Todavia estas en pleno duelo,no tengas miedo de recordar lo triste,si no lo haces conscientemente,las vivencias se colaran por los resquicios de los pensamientos automaticos o cuando duermas.
Por dolorosos y desconcertantes que sean los recuerdos,no hay nada peor que la ausencia. Al pasar el tiempo,desearás atesorar hasta el más simple de ellos.Besos

Josep ha dit...

Zel, estàs en ple dol i mentre alimentis l'esperança que viu o està en algun lloc molt a pro teu, resulta impossible deslligar-se d'ell. I ho tindràs sempre amb tu, i guardaràs tots els vostres records, fins als mes petits.

Un petó

Kudifamily ha dit...

Ja saps que t'entenc molt bé, zel.
A mi em persegueix la imatge de l'últim alè de vida del meu pare, cada nit.
És dur, molt... però verbalitzar el que sentim crec que ens ajuda a ser més fortes, i a anar superant el dia a dia sense ell.
Ja saps on sóc si necessites xerrar, desfogar-te o una senzilla abraçada cibernètica... al nostre planeta hi ha un lloc per tu.
Petonets
:-****

yraya ha dit...

Dale tiempo al tiempo, cuanto te entiendo...

Molts petons

nimue ha dit...

Una abraçada, bonica. Jo no hi entenc massa però potser encara està tot molt recent i el dol ha de ser una mica més llarg... Potser no passarà mai l'enyor però el sentiment es transformarà. Et queden moltes fotos per fer-te amb un gran somriure. B7s!