10 d’agost 2009

opinió lliure, però...

Opinar és lliure, i agradable un debat, quan es tracta de buscar alternatives possibles i desitjables pel màxim de persones possible.
Ja veieu que no censuro mai cap comentari, ni els trec, sempre que no hi hagi un insult degradant cap a algú que bonament i com sap, expressa el que sent.

Aquest record del Karl Marx, ha aixecat molta polseguera, quan el que es pretén és recordar una alternativa que hauria de ser possible en una societat que està degradada al màxim. I molt més si deixem de pensar en els nostres petits espais, els nostres petits països i anem a fer un tomb pel món.

Hem de ser clars, l’actuació del món occidental després de l’anomenada revolució industrial, i més tard del liberalisme econòmic, no només ha portat unes conseqüències nefastes a nivell social en els estats del primer món, sinó que ho ha fet després d’un colonialisme sagnant i una expropiació de drets, terres i riqueses al tercer món, on s’han anat a extreure matèries primeres a preu de res, tractant persones com a bèsties de càrrega, deixant després un rastre d’abandó i de negació d’unes mínimes contrapartides que podrien haver facilitat el desenvolupament de molts països del sud.

I aquí dalt, entenent com a dalt nosaltres, s’han anat configurant uns rols socials que riu-te’n tu del feudalisme. Analitzem les famílies polítiques que governen i segur que trobem lligams ben arrapats als poder d’èpoques passades. Analitzem les figures de poder i trobarem encara els cognoms que no es toquen. Analitzem el discurs que es fa servir quan es parla del treball, i seguim escoltant els tòpics del “moro”lladre, del “gitano” brut i del “negre” treballador però curt de gambals. Una lluita no només de classes, sinó d’ètnies i de religions. Seguim actuant com si hi haguessin ciutadans de primera, de segona i de tercera categoria. I n’excloem un munt a qui no en donem cap. Això no ens fa pensar en lluita de classes?

Estem disposats a segregar i marginar, a perseguir i culpar als pobres desgraciats que arriben a buscar una nova vida, només per defensar el que ens sembla nostre com si fos un bastió, oblidant que tothom té dret a una vida digne, a un sou digne, a un tracte digne.

Que volem acabar com a Itàlia, on ara han muntat les “patrulles ciutadanes”, perseguint i denunciant indocumentats? No hem d’oblidar que qui ha aconseguit aquest desgraciat repartiment de riquesa, és el sistema capitalista, evidentment mal entès i encara més mal aplicat.
Qui diu que l’alternativa ha de ser el “totalitarisme comunista” de l’antiga Unió Soviètica? Ningú ha posat un model totalitari d’exemple. El que s’ha posat damunt la taula és la justícia social, els drets dels treballadors, els deures dels empresaris, que sembla que ningú els demani comptes.
Com gosen voler abaratir encara més l’acomiadament? Si gairebé és lliure!. Per l’amor de déu, el déu que volgueu, si qualsevol empresari o societat d’aquestes que no saps ni qui n’és l’amo tanca quan vol i s’embutxaca els diners sense cap escrúpol, deixant famílies senceres al carrer, joves que veuen com es van fent grans sense sortida, persones grans sense lloc en un món que abans era seu...
Aquest no pot ser el model social que volem. No pot ser que seguim veient uns quants tocats de la fortuna que viuen a cos de rei i pilons de gent que no poden arribar a mig mes. I sempre acabem sentint la cançoneta d’alguns que es queixen per haver de pagar pels subsidis d’atur. Coi, i si d’una punyetera vegada ens posem al lloc dels qui pateixen misèria? I si d'una vegada comencem a sortir de la nostra petita closca i entenem que aquests que manen i manen malament hi són perquè els hem escollit? I si aprenem a escollir bé qui volem que ens governi? i si deixem d'escoltar els qui ens venen fum?
Total, el camí que fem tots és el mateix, i acabarem tots en un clot...
Afegit. Visitant persones que segueixo, en Tondo ens ha recordat aquest video. No té pèrdua, i ja algú l'havia penjat abans, però ens fa tocar de peus a terra...
.
.

10 comentaris:

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Zel, guapa, en la darrera frase estic d'acord amb tu, el demés em sona a poesia perquè estem en época de vaques flaques i cal més que bones intencions.

En el post d'en Marx no esperava aquest desenllaç i et demano disculpes.

Petons, ja saps que ets la nineta dels meus ulls cada dia quan obro el meu blog.

Una ha dit...

Paso a saludarte,darte un abrazo y desearte una semana feliz,soy la de siempre aunque haya cambiado nombre del blog,etc.
No comento sobre lo que has escrito porque no puedo leerlo,hoy estoy cansada,ha sido un día duro en esta ciudad.También he estado toda la semana pasada "en ralentí".Besos

Ferran Porta ha dit...

Em resulta insuportable la rèplica buida i ridícula, de part dels defensors del "sistema", quan els dius que el que tenim no serveix, que està molt mal aplicat: "Llavors què vols, ¿el comunisme a la Stalin?". És un no-argument, però és el clàssic.

No vull liberalisme, ni neoliberalisme, ni comunisme a la Stalin, ni... Vull un sistema que sigui just, JUST; el que tenim no ho és, ho sabem tots... però tots continuem jugant amb les seves regles. És ridícul, tot plegat.

Garbí24 ha dit...

Tan li fot el tipus de govern , el que importa es que hi treballin amb ganes , per solucionar coses i no per interés propi .
Tots volen entrar al poder , però m'ensumo que no pas per el be de la població .

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Mentres llegia el "desenllaç" del debat entorn la figura de Karl Marx (el filosof, el revolucionari, l'economista) em passava pel cap aquell detall elemental de la seva biografia consistent en comprovar que els seus escrits (especialment el Manifest) es publiquen molts anys abans de la revolució russa i, per descomptat, molts anys abans de la degeneració del seu pensament en mans de l'stalinisme i de les burocràcies derivades d'aquell fenòmen.

D'aquí doncs, que es plantegi correctament el debat en termes més precisos i sobretot contextualitzant-lo degudament en el temps. La teva precisió, Zel, és del tot correcte a parer meu i amb aquest article poses negre sobre blanc algunes de les característiques del nou curs del capitalisme.

Parlant de coses concretes, doncs, podem establir analogies entre el pensament critic actual i els dels clàssics (dels quals el pensament de Marx en seria una part important i, evidenment, no de manera exclusiva).

La meva preocupació està en com dotar-nos d'instruments de coneixement de la realitat que ajudin a desenvolupar un anticapitalisme de resistències i de lluites, però també d'alternatives. A la vella tradició marxista (i no parlo dels partits o sindicats) convé afegir-li aspectes de les noves realitats. Els Fòrums Socials -des de Seattle fins avui en dia- han anat incorporant novetats a l'agenda anticapitalista: decreixement, xarxes de consum solidari i alternatiu, sobirania alimenària, canvi climàtic, internacionalització de les lluites, etc.

Tot plegat està donant forma a nous esquemes per avançar en la resistència.
Ningú té la "raó" i en tot cas ens cal fer un enorme treball de traducció pràctica d'allò que anem incorporant.

El pitjor que ens pot passar quan parlem en termes ideològics és el fet d'assimilar el marxisme o qualsevol altre corrent de pensament d'esquerres en termes de partits o projectes més o menys reeixits o arxivats.
No es tracta de comparar l'antiga URSS (experiència fallida i -a parer meu- escasament "comunista") amb les democràcies occidentals (com si totes fossin iguals o com si la sola apel·lació del terme democràcia ens portés a pensar que són sinonims de llibertat).

Ja que vivim temps de gran incertesa, de la mateixa manera que els sectors més heterodoxes del marxisme han sabut discernir entre el comunisme o el socialisme i les aplicacions deformades d'aquests, estaria bé que aquells que defensen el capitalisme com a sistema d'organització de l'economia també fessin els "deures" per entendre que capitalisme i democràcia -hores d'ara i amb exemples com els que escriu la Zel- formen un binomi difícil i per alguns ens sembla del tot inviable.

Si la democràcia ha de consistir en el sol exercici del vot polític...potser que ens plantegem el perquè del capitalisme com a sistema intocable que funciona al marge de les coordenades institucionals i, en tot cas, les condiciona quan la crisi es declara i aleshores el capital demana l'ajut del sempre denostat estat.

Diu la Zel: "total, el camí que fem és el mateix, i acabarem tots en un clot..."
Justa la fusta, o com dèia Rosa Luxemburg: Socialisme o Barbàrie! (que no vol dir "partit socialista o partit popular", sinó moltes coses, més coses i del tot complexes!)

Salut i revolta!

Asimetrich ha dit...

De un i do la que es va liar!. Sempre m'ha semblat un greu problema el fet de voler identificar una simple idea amb un partit polític o amb un període de la història.

Al que s'ha de tendir, com diu en Ferran, és a un sistema just. El problema és que ens obcequem amb la macroeconomia, que si ara som la novena potència mundial, que si pugem a la vuitena... Quan resulta que a les grans potències mundials les diferències socials són abismals i a la majoria de casos s'ignoren els drets humans.

Cal que frisem tant per arribar a ser una gran potència econòmica? No seria possible ser una gran potència de benestar sacrificant posicions al rànquing econòmic?. El capitalisme ens ha portat a buscar la felicitat al consumisme, però caldria re-aprendre a valorar moltes altres coses. Potser aquest hauria de ser el primer pas.

Joan de Mataró ha dit...

La darrera intervenció d'en Asimetrich, junt amb la del Tati-soulbizare i la mareixa Zel apunten per un debat sobre com lligar teoria i pràctica des d'un punt de mira critic amb les injusticies que genera el capitalisme. És un bon punt de partida i mereix aquesta dedicació. Necessitem relligar moltes coses i possiblement el millor des de la perspectiva critica seria una esquerra diferent de la que està establerta en el sistema. Una esquerra que obri espai a l'anticapitalisme, a les lluites i a les idees que les reforcen. Ara s'ha demostrat que l'esquerra que governa només gestiona el que permet el sistema i per tant es fa necessària una esquerra que sigui compromesa amb els oprimits de la mateixa manera que exsiteix una dreta totalment compromesa amb els opresors. Em temo que l'esquerra que tenim no pot sortir del guió que marca el capitalisme. Crec que des dels moviments socials i des dels grups anticapitalistes es pot anar fent camí des d'ara fent espais critics i organitzats: xarxes de cooperativisme solidari, fòrums, sindicalisme més radicalitzat, plataformes d'estudiants com l'exemplar cas dels antiBolonya, decreixement, sonirania dels pobles, drets socials, lluita contra el patriarcat, contra el racisme,etc.
Per reeixir-nos, l'esquerra anticapitalista ha de definir el seu espai i fer via.
Suposo que pot costar molta feina.
Segur que aquesta proposta pot ser criticada o considerada plena de "bones intencions" i de "poesia" com apunta algú més amunt. També semblava poesia allò que propugnaven els burgesos davant del feudalisme...i ja veieu!
També tenim la nostra lírica, la del moviment obrer històric, Zola escrivia l'èpica dels pàries, Marx intentava sistematitzar-la. Cada cultura social i politica té les seves narracions, les seves poesies, la seva iconografia, els seus errors i els seus encerts... curiosament quan es reivindica una cultura d'esquerres, els adversaris la titllen o de poesia o de totalitària. Com si no fos possible reivindicar i inventar un espai incert però necessari on la justicia social prengui una certa forma i que la democràcia no estigui condicionada per els moviments de capital, les crisis de torn o les decisions de multinacionals, del Banc Mundial o de l'Organització Mundial del Comerç!

Amb tots els errors que puguem atribuir-nos, amb totes les mancances i amb tots els aspectes que calgui revisar, l'anticapitalisme potser sigui el tret diferencial entre una esquerra acomodada i una esquerra per construir, centrada en el combat i en les lluites més bàsiques.

zel ha dit...

També jo crec que mai hem de perdre els ideals, diguem-li poesia? Doncs bé, diem el que volguem... en tot cas, és per un ideal que es lluita, és per una idea de futur millor que dones i homes podem entendre'ns, i és justament en temps de vaques flaques quan t'emprenyes més, perquè t'adones de qui les passa més magres, i d'on vénen els mals... I en una lluita carregada de demanda de justícia, no ens calen banderes, només voluntat i fermesa, empatia i generositat, i mirar endavant, sense deixar de mirar enrere, per no tornar a repetir els mateixos errors...

Manel ha dit...

em sap greu la polèmica mal portada en un altre post però fa mal que el senyor Vitalis m'hagi insultat per molt que jo hagi estat vehement i polemista amb les seves idees. Salutació cordial i fins i tot al senyor Viltalis. No soc rancuniós. Però insultar és lleig.

Albert ha dit...

Zel!!!!!!!!!!!!!!

VISCA LA POESIA, ÉS A DIR, LA FOLLIA!!!!!

Somiar és poètic
Acceptar el present és patètic

Jo també vull somiar perquè sé que dels somnis en surten les milors obres.

La fatalitat consisteix en plegar-nos a aquest món d'injusticies dient que "no hi ha res a fer"

JA QUE ESTEM EN TEMPS DE "VAQUES FLAQUES" què millor que engreixar-nos amb tota la força de la poesia i de la lluita.

VISCA VISCA VISCA
LA POESIA I LA FOLLIA!!!!!!